dimecres, 2 d’abril del 2008

Les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del País.
Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu..
D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses
.
De fet, ja hi ha acords del congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.
En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma.
Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid , que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.
No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous.
Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a País, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable.
O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

A Catalunya, tenim un govern de mentiders, barruts i sotmès als interessos espanyols -al cap i a la fi, com els anteriors, del Tristpartit i de CiU-. Sens dubte, cal demanar-ne la dimissió, però també convé començar a pensar en una alternativa per fer-los fora i començar a construir un País de debò.
Aquests del Tristpartit han anat a pescar vots i sintonies allà on la gent es mou per defensar la terra davant l'especulació.
Han fet creure a uns i altres que ells eren una alternativa, que eren diferents, que assumien el sentit pregon de la nova cultura de l'aigua o l'oposició als models energètics centralitzats. Han jugat amb els sentiments i les esperances de la gent, farta d'haver d'estar sempre en mans dels especuladors. Però al final, resulta que, entre la seva inutilitat i incapacitat manifesta, i que només són al govern per fer d'escolanets dels interessos dels de sempre, ja se'ls ha acabt el crèdit

Anònim ha dit...

"Estos" de ICV, ERC, PSC- PSOE tenen un nou eslògan ,diu: El sou és vida , si al transvasament ¡¡.

Anònim ha dit...

La pressió principalment dels partits nacionalistes i les denuncies de manca de transparència han donat resultat i el govern central, a la fi, s'ha compromès a la publicació de les balances fiscals.
Per tant s'acaba amb una política d'obscurantisme informatiu que havien practicat tant els governs d'esquerres com de dretes.
Ho a dit Zapatero,JA,JA,JA.