Tot això, és positiu per a algú? No ho crec pas. Estem davant d’un cas de possible licantropia partidària que no augura res de bò. La barreja explosiva de duresa energumènica i intransigent, d’ emotivitat excitada a l’extrem, d’ instrumentalització demagògica del dolor, d’estratègia mediàtica “neocon” i d’ ambicions desorbitades pot arribar a produir uns resultats absolutament deplorables. Durant uns anys es digué que una de qualitats del PP és que havia integrat i democratitzat la dreta extrema. Però segons com es desenvolupi la crisi, potser haurem de concloure que el resultat ha estat a l’inrevés, i la notícia no seria gens agradable. MR-Mariano Rajoy és un cadaver polític. Per molt que a curt termini s'en surti i pugui continuar com a president del PP després del congrés del mes de juny. Això és el que vaig pensar mentres escoltava la tertúlia de la COPE al matí. Que Jimenez Losantos l'ataqui és normal, el que em va sobtar va ser la virulència amb la que l'atacava Pedro J. Ramírez. Si Pedro J. Ramírez dispara amb tanta violència és que ja s'ha obert la veda. Ja es passa a l'etapa "sin complejos", per acabar amb el clàssic hispànic: "A por ellos!"
Mariano Rajoy ha vist que amb aquesta "tropa" no arribaria a la Moncloa, i per això ha volgut canviar l'equip, sense tenir en compte tres coses: Que ell formava part de la tropa, que els seus mitjans afins i l'hombra d'Aznar són molt poderosos i que el seu equip no té força política. En el fons, però, el que veritablement hi ha és una lluita territorial. És el poder del "gran Madrid". Si us hi fixeu, la lluita a l'interior del PP, és la lluita que també hi ha territorialment a Espanya: És la lluita entre Madrid i la resta. Aznar va crear un monstre, "El gran Madrid", puente de América en Europa. I aquest monstre el representava perfectament el PP. És el Madrid que creix, que guanya, i que és Espanya. Però la resta del partit, així com la resta del país, no es veuen del tot còmodes amb aquest monstre que ho xucla tot. Per això, Rajoy va veure clar que s'havia de recolzar amb els "barons" territorials del PP, per enfrontar-se al Gran Madrid, per tal que aquest no li marqués permanentment l'agenda, des de la radio, els diaris, els fòrums empresarials, etc. Però aquest Gran Madrid és massa fort i no es deixarà dominar així com així. Em sembla que en Mariano ha volgut fer un pols que sap que no el pot guanyar.
El PP- Les crisis internes dels partits són sempre una mica misterioses, pel fet que, en moltes ocasions, esclaten sobtadament, com un atac violent de febre, sense que semblin obeir a un pla determinat o a una lògica comprensible. Quan produeixen efectes que no van a favor dels interessos de ningú en especial, sinó més aviat al contrari (tothom tendeix a perdre-hi), aleshores el misteri augmenta. Ara sembla, per exemple, que la crisi interna del PP espanyol va desenvolupant-se a cop d’esdeveniments incontrolats que van fent inel.luctable un procés de decantaments i preses de posició que estimulen reaccions de signe contrari i van generant una creixent confrontació. “Vamos a dar la batalla“, diu Mayor Oreja. Però de quina batalla es tracta? No ho aclareix i no se sap exactament. Ja ho anirem veient, potser, a mesura que va pujant la febre del partit de la dreta espanyola
Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes. Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.
El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables. Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil . Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.
I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems.Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys,o be aleshores caldrà arribar a dues conclusions: 1/ qui sembra vents recull tempestats; i 2/ en qüestions de defensa de les essències patriòtiques no et pot refiar de ningú: Rajoy era un infiltrat.
Be un chic de conya, en especial dedicat al Sr. Oviedo,sels i pot cantar la CANCION TRISTE EN GENOVA STRET,o millor el. Chiki-PP- mola mogollón!!!!
“Y del PP se van así”
¡Rajea!, ¡rajea!
El PP-chiki mola mogollón,
lo bailan en Génova, también con Gallardón
Dale PP-chiki a ese marianito
que el PP-chiki lo pone nerviosito
Lo baila Jose Mari, lo bailan en las FAES
Lo bailan en la COPE, Losantos ya tu sabes.
Lo baila Pepiño, lo baila Mariano
Lo baila Francino con el micro en la mano
Y del PP se van así:
Uno: el Zaplanica
Dos: Ángel Acebes
Tres: Ortega Lara
Cuatro: María San Gil
Baila el PP-chiki, baila el PP-chiki
Lo bailan los pijos, también los frikis
Lo bailan en Ferraz, lo bailan en Valencia
Lo bailan los obispos y también la Conferencia
Lo canta la Botella, lo canta el Fraga
Y Aguirre le dice ¿por qué no te callas?
En el velatorio del Padre Rajoy
pusieron PP-chiki y “me voy”, “me voy”
¡Aznar! ¡Aznar! ¡Aznar!
Y del PP se van así:
Uno: el Zaplanica
Dos: Ángel Acebes
Tres: Ortega Lara
Cuatro: María San Gil
Bon cap de setmana.........
.
.
8 comentaris:
Mariano Rajoy travessa les Bermudes, el triangle diabòlic.
És la meva conclusió del que està succeïnt al PP, on un Rajoy cerca el camí al sagrat centre polític, abandonant a qui li entorpeix el pas i essent abandonat per a qui no li agrada el camí, segurament perquè el fa a peu i alguns el farien volant saltant-se els obstacles, dels que Rajoy els salva ferm i no els hi té por.
Si Rajoy cerca el centre el trobarà, però haurà de tenir les idees molt clares del que vol, sinò es pot perdre pel camí i pot desaparèixer. Evidentment no està sol en la seva nova aventura, té molts acompanyants, i traïdors segurament també.
Mentrestant, els barons peperos temen a Rajoy, potser perquè s'adonen que en Mariano els abandona i no vol seguir escoltant-los. Ja seria hora.
Total, que mentre la política i el partidisme continue a mans dels chupasueldos (així ho cridaven aquest matí els militants concentrats davant la seu del PP i d'aquestos, al PP i al PSOE, n'hi ha molts), continuarà el bipartidisme per un tub (qui va dir crisi?), els partits menuts seguirem sense créixer i els grans, com sempre, es dedicaran a controlar, a formar part de consells d'administració públics i privats (caixes d'estalvi, banca, multinacionals de tot tipus, canals de televisió i comunicació en general, etc.), a tirar de visa-or pública i, com deia el meu avi en un castellà postís, El ca hecho el mundo que lo cuide!!!
I el problema sempre ve pel mateix: pels resultats electorals i per l'histerisme que provoca la derrota en tots aquells que han fet de la política no un mitjà per millorar col·lectivament, sinó una manera com una altra de guanyar-se el pa.
La crisi dels partits polítics, en democràcia, mai és una bona notícia, ni té perquè agradar a cap demòcrata.
Han de canviar moltes coses i molta gent per fer que els votans tinguem confiança en els politics que ens representen.
Al Sr. Rajoy sembla que se li hagi aparegut l’Esperit Sant i li hagi dit que ha de conduir el seu partit a través dels mars cap al centre promès.
El seu apropament cap a la línia Gallardonista i el seu allunyament dels deixebles del PP més ranci com la Sra. Sant Gil desconcerta notablement.
Si algú m’ho hagués dit abans de les eleccions generals li hauria preguntat si és que m’aixecava la camisa, ara sincerament no sé què pensar.
Pot ser una estrateja de partit per acostar la gent de dretes i per evitar que el socialisme no els pugui presentar com l’anticrist polític a la ciutadania? De veritat el Sr. Rajoy ens ha enganyat durant tot aquest temps i ara ha sortit de l’armari mostrant la seva cara més moderada amb la realitat actual?Estarem atens al gir centrista del Sr. Rajoy i a les conseqüències que això comporti, qui sap, potser finalment recolzaran la independència de Catalunya i tot.
Probablement, aquesta tarda, Catalunya juga un partit més contra l'Argentina. Probablement, al nostre país li falten moltes realitats per superar les constants utopies. En un altre estadi, el de la sempre esperança, l'esport pot ser un primer pas. I il·lusiona veure com encara hi ha dirigents que s'ho creuen, tot i les pressions que reben. Com és el cas de Jordi Roche. Per això, lamento el seu adéu i li reconec l'esperit d'intentar haver estat alguna cosa més que un president d'una comunitat autònoma a mans de Villar i la maquinària d'un govern. Amb el mèrit de la Federació Catalana de Futbol d'haver dut fins el final el partit amb els Estats Units. Però tot i els obstacles, les pressions i la dura realitat... avui juga Catalunya. La que per alguns, per pocs que siguem, és la selecció del nostre país i la que voldríem a l'Eurocopa. Agradi o no. Perquè sucumbir a Chikilicuatre i Eurovisió és massa fàcil, fins i tot, encara que sigui així com ens volen.
wala pulos imo blog.
Publica un comentari a l'entrada