CINISME SENSE FRONTERES.

El Sr talante,amb aquest nom, he sentit molts cops que anomenen al Sr. Zapatero, tot i que la realitat no coincideix amb la dita. Aquest senyor darrere el seu “talante” i gest amable i cordial, s’amaga un cinisme sense fronteres.
La imatge d’una cimera amb caps d’estat europeus, interessada o no de soledat, mentres la resta de presidents parlaven animadament es una metàfora del diàleg estètic que ens vol encolomar.
Tot el seu compromís amb el diàleg es parlar amb tothom, prometre molt i oblidar-se del tema, per seguir la política espanyola de sempre.
Ho ha fet repetidament amb la Catalunya adormida amb l’Estatut, el traspàs de l’aeroport, el traspàs de rodalies, el retorn dels papers de Salamanca entre d’altres molts temes, i en aquesta encetada legislatura ha promès les balances fiscals amb plural, o sigui ja podem tremolar amb l’allau de dades contradictòries per amagar l’espoli real i continuat que patim, i les rebaixes amb el nou finançament que pasarà de bilateral a unilateral ja què el decidirà el PSOE amb la conformitat de les demes autonomies
Després de veure quin caire està agafant aquest país, el nostre, el català, em queda el trist recurs de la desobediència. La desobediència en tots els sentits, sento uns governs, el català al Principat, el Valencià al País Valencià, l’illenc mar enllà o el Francès a la Catalunya Nord que no només no governa si no que que el que fa cada cop em sembla que ho fa de més i més amagat, més improvitzat, més maipul·lat. Un govern que «en nom del bé comú» tan sols cerca el propi benefici i que no només no té cap projecte nacional si no que és incapaç de gestionar tots els recursos que se li han confiat.
Uns governs que en «en nom del respecte institucional» acaten unes lleis alguns cops estúpides i en dubto i les ratifico (o no) i aquest plantejament constant és diari i això fa que les coses puguin canviar molt i que no em conformi en «seguir la veta».
Sé que em diuen somiador i que «s’ha de tocar de peus a terra» procuro tocar permanentment de peus a terra (tot i que reconec que de vegades costa) però això no vol dir que no somiï (i lluiti, en la mesura de les meves modestes possibilitats) per crear un futur millor, un demà que no vull que s’assembli a l’avui mediocre que tenim i que sé que poc tindrà a veure amb el demà que jo somio, però hi lluito per que qualsevol aproximació en serà bona. La ciutat s’ha oblidat del camp i viu en el seu egocentrisme i el camp lluita entre prostituir el territori que li queda i la qualitat de vida que té a canvi de quatre rals (que duraran el que duraran, i d’això també en són conscients) o intentar proposar un demà millor no només per la gent del camp si no també per la de la ciutat. Un futur que ara mateix no té cabuda en aquest estrany País que vivim i voler canviar-ho és més difícil que prostituir el territori.
He pensat que ens hem de revel·lar, no podem viure en un país que en menys de treinta anys estigui absolutament esgotat, no podem tol·lerar que per quatre putos € ens venguem el futur, no pot ser que els polítics (a tots els nivells) siguin tan mediocres i auto-complaents., alguns cops sense cap raonament, uns governs que es deixen trepitjar per tothom i, com que som catalans, encara els donem les gràcies (coses sel mític seny, suposo) .
Respecte al País Basc, i el seu lloable intent d’acabar amb la xacra del terrorisme d’ETA, el diàleg es va acabar quan es començava a entrar en la qüestió de fons política, què evidentment al no reconèixer repetidament en el congres el dret a l’autodeterminació dels pobles ja no l’interessava. Aquests últims dies escolto amb sorpresa, els repetits intents de petició de diàleg des del govern basc, i fins hi tot per carta del lehendakari amb la ma estesa al Sr. Zapatero per arribar a un acord sobre la consulta popular al País Basc.
Crec que la proposta i el seu calendari ha estat molt detallada, i d’una claredat democràtica fora de tot dubte. La reunió es va produir ja fa temps i com s’esperava d’un regim intolerant com l’estat espanyol simplement es va negar la proposta. Crec què ara no es te que insistir mes, s’han donat totes les oportunitats, i segueixen les portes obertes. Simplement s’ha de seguir el calendari previst, d’altra manera dona la sensació que es busca qualsevol excusa per avortar aquesta consulta i sortir airós d’aquest ambiciós pla.
Sigui valent, Sr. Ibarretxe, i no actuí com els politics catalans de la famosa tàctica del peix al cove què ens ha portat a l’atzucac on ens trobem. Miri endavant i no cedeixi pels cants de sirena de l’estat o pel menyspreu que ha estat tractat per un estat totalitari com aquest.