Estem en temps difícils, o això ens diuen els entesos. Dies on els bancs ja no donen crèdits i els treballadors tenen por de perdre el seu lloc de treball, no sigui que els bancs comencin a reclamar les "seves" propietats.Sí he dit seves, per que fins que no es paguin les "lletres" la propietat és més de les entitats bancàries que dels pobres i humils treballadors.
Doncs bé, en aquest temps, i en altres de no tant soferts, el treballador té por de lluitar pels seus drets, no sigui que la direcció del centre o un dels seus botxins diguin allò de ... això és el que hi ha, o allò altre de mira, sinó la porta és molt gran... i és clar, les hipoteques no perdonen!.
Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema econòmic de Catalunya ho són de CiU i ERC.!! Manda huevos¡¡
A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant.
Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.
Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala.
Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra.
Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.
Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no.
I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a 6 €,el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològica ment qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.
Primer van expulsar els aturats africans
Després els fills agrupats de la dones americanes
Després els metal·lúrgics de l’Europa de l’est
Després tots els restauradors xinesos
Després els botiguers pakistanesos
Després els nets dels murcians de principis del 1900
Després els fills dels andalusos dels anys 60
Després els mateixos gallecs de sempre
Després els extremenys de més de 50 anys
Després tothom amb cognoms castellans
Després els tarragonins nascuts a Barcelona
Després la gent de l’Ebre que no volem voler donar aigua
Després tots els catalans de classe treballadora
Després....
i així fins que van expulsar a Guifre El Pelós,
Però com que ja estava mort
no va quedar ningú,
per tant la immigració,les hipoteques i la crisi econòmica solucionada.
Després els fills agrupats de la dones americanes
Després els metal·lúrgics de l’Europa de l’est
Després tots els restauradors xinesos
Després els botiguers pakistanesos
Després els nets dels murcians de principis del 1900
Després els fills dels andalusos dels anys 60
Després els mateixos gallecs de sempre
Després els extremenys de més de 50 anys
Després tothom amb cognoms castellans
Després els tarragonins nascuts a Barcelona
Després la gent de l’Ebre que no volem voler donar aigua
Després tots els catalans de classe treballadora
Després....
i així fins que van expulsar a Guifre El Pelós,
Però com que ja estava mort
no va quedar ningú,
per tant la immigració,les hipoteques i la crisi econòmica solucionada.
De totes maneres cada cop he de mirar més què compro perquè... tot es tan car!
Ahir vaig anar a comprar fruita, dos préssecs i tres kiwis em van costar 3€. Si compres peix, en tres trossos ja t’has gastat 5 € més. Un pot de llet val ja 1€. Per no parlar de la gasolina, del pa, de tot!
Encara recordo quan amb 100 pessetes feies algo!. On arribarem? Amb el sou que tinc, en l’època de les pessetes, viuria com un rei! El món és boig!!
A tot això, un altre company treballador em mira i diu... Tafaner, que som molt els que tenim que pagar hipoteques!!. Ostias!, ja m'ha deixat sense arguments.
9 comentaris:
Celestino Corbacho va pronosticar que la destrucció d’ocupació continuaria fins a juliol de 2009I si ho diu el ministre serà veritat. No obstant això, res no sembla indicar que aquesta previsió tingui algun fonament consistent. Podem posar dates al repunt econòmic però no sembla que no serà el pròxim any. Més aviat, per aquestes dates, l’any que ve, estarem en el pitjor moment, en la fase més profunda de la crisi. Tanmateix si l’executiu tingués raó, i la llum al final del túnel comencés a veure’s dins d’un any llarg, hi seríem ara en crisi? Destruir prop d’un milió d’ocupacions és una broma de mal gust o és una característica evident d’un escenari crític? L’executiu continua eludint la seva obligació de ser clar i transparent, fórmula imprescindible per a començar a adoptar mesures impopulars però improrrogables.
Avui hem sabut que el mercat laboral torna a activar les alertes. El nombre d’aturats registrats va augmentar en 37.542 persones, en el que és el seu primer augment a l’abril des de l'any 1996. El resultat és que en els últims 12 mesos, des d’abril de 2007, el número d’aturats a Espanya s'ha disparat un 15,5%, en 315.393 persones. A hores d'ara ningú no creu en les noves projeccions del Govern que xifren una taxa d'atur a finals del present exercici del 9,8%. Estic convençut, sent optimista, que l’atur assolirà la cota del 15% per a finals 2009, principis de 2010.
Disseccionant, sabem que el deteriorament de la nostra economia continua batent totes les marques. Dos factors que influeixen d’una manera determinant en matèria laboral són d’una banda, que el consum domèstic va sofrir una caiguda històrica el març, i per un altre que l’índex de confiança dels consumidors està en el punt més baix de la seva història. Aquests dos factors, separadament, són conjunturals, en comú són estructurals.
Les dades d'atur solen ser reflex a posteriori d’una situació econòmica, és a dir, es perceben després de l’inici de la desacceleració. Primer es deté la màquina i després es deixa de contractar o es comença a acomiadar gent. Si la desocupació augmenta amb tanta violència com ara, vol dir que la frenada dels últims mesos ha estat molt acusada.
L'atur descendeix a les Balears i Euskadi i augmenta d’una manera excepcional a Andalusia i Catalunya, que suposen la meitat de tots els aturats nous.
Per cert,tafaner, em sembla important destacar, quelcom que suposo no succeirà en la majoria de mitjans, que la Fundació de Caixes d'Estalvi ha tornat a retallar les seves previsions econòmiques i aquesta vegada l’ha pintat molt negre: preveu per a 2009 un atur de l'11,3% i un increment del PIB del 0,9%, la pitjor de les xifres fins ara, i de complir-se ens conduiria de cap al precipici del creixement negatiu de llarg termini.
Una abrasada.
Las cifras del paro suben. El precio de la cesta de la compra se dispara. Las hipotecas ahogan más de una economía familiar...
Los expertos y los diarios dicen que hay crisis. Crisis: bonita palabra. De hecho, creo vivir en una crisis constante porque nunca he dejado de oír que estamos inmersos en ella.
Ya lo decía mi profesora de historia cuando estudiaba segundo de BUP: “chicos, tengo cerca de 40 años y llevo más de 20 escuchando que estamos en crisis”.
No seré yo quien contradiga a los grandes gurús de la economía pero si debo dejarme guiar por las percepciones tampoco se destila tanta crisis por la calle.
Este puente-fin de semana, Torredembarra ha estado más abarrotado de lo normal.
Si salías a comprar, los comercios rebosaban. Si intentabas reservar una mesa para cenar, las colas era el primero de los peajes que debías pagar. Si optabas por salir, el tiempo mínimo a invertir para aparcar el coche no bajaba de la media hora....¿Y a eso le llaman crisis?
Me decía hace unos años un profesor de marketing que el efecto inmediato de la crisis en los comercios se puede calibrar en base a dos factores.
El primero: proliferan las tiendas “de todo a 100” (entonces, hablábamos todavía en pesetas). El segundo factor: los hipermercados se lanzan a las ofertas.
No sé si hay o no crisis; como tampoco sé si esto tiene (hoy por hoy) reflejo en la capacidad adquisitiva de las personas.
Lo que sí es cierto es que el Carrefour lleva dos semanas con la promoción “llévate la segunda unidad al 70% de descuento”.
Quizás no deje de ser más que una mera anécdota pero también puede ser el factor que mejor refleje que estamos a las puertas de una crisis.
Celestino Corbacho, nou Ministre de Treball i Immigració, ha declarat en una entrevista a El Periódico:
"Ningú pot perdre un dret a causa dels immigrants".
El Sr. Corbacho, que viu a Catalunya des dels 14 anys, no sap parlar català correctament. Ell és un immigrant. Jo, i molts altres, hem perdut molts drets a causa de gent com ell. Per exemple, tenir el dret democràtic d'independitzar-nos. Veure pel·lícules en català. Tenir premsa en català. Estem en un sistema polític que accepta (ha d'acceptar) la immersió a Espanya perquè Catalunya té un nombre molt gran d'immigrants que no s'han integrat a Catalunya.
I ara ve ell, i diu això.
La xenofòbia i el racisme són temes que es poden discutir a part, però la majoria de converses en bars i cafeteries, et puc dir que l'immigració és un dels temes estel·lars.
I si el barometre hagués dit que qui més veu la immigració com un problema és el PP i el PSOE hauries escrit el mateix?
Uiii, i si ho arriba dir d'ICV?
Les dades reflecteixen que la immigració es veu com un problema però si li demanes la opinió a votants de CiU i ERC en plan "tertulia de cafè" encara t'acolloniries més dels seus pensaments.
El problema no és si es veu com un problema o no (valgui la redundància), el problema és que sovint aquells que ho defineixen com problema amaguen actituds xenofobes bastant més preocupants.
Mi pregunta es la siguiente: Si con Aznar, España va bien y con Zapatero va mejor...¿ Cuando coño repercutira esta bonanza, en los mas necesitados? Farsas y mentiras de caraduras. España no VA...hemos tenido ayudas de Europa y ahora nos toca pagar; El sueldo minimo, es una verguenza; Nuestros ancianos mendigan; Las ayudas sociales no llegan, hay ordenes de retrasarlas, cuanto mas tiempo mejor. Sindicatos acomodados, izquierdas de mentirijilla, nacionalismos falsos, que venden nuestra tierra al mejor postor.
Querido tafaner...es un rosario de desgracias, que siempre sufrimos los mismos; No es que hoy me he levantado con pesimismo..es que la realidad es demasiado aguda. besitos...Por olvido.- Nuestra Generalitat, no tiene un duro y eso que trabajamos como burros. un abrazo
Curiós. Curiós seria veure; que, com i quan s’ha realitzat el baròmetre. Evidentment si el fem a un poble del Pirineu o al centre de Cornellà el resultat no serà el mateix. També cert, pensar que els votants d'ERC i CiU, tradicionalment, que no exclusivament per sort, sempre han estat persones nascudes a Catalunya i amb un sentiment molt nostre.
Ara bé, relacionar la immigració i la crisis econòmica em sembla una barbaritat i una política xenòfoba, que per cert, la gent d’Unió ja ens te acostumats.
Aquest país nostre, l’hem fet i el seguirem fent persones nascudes a tot arreu. Estem acostumats a rebre immigració. Portem més de mil anys reben immigració i, que jo recordi, mai ha estat un problema real. El problema el causen els comentaris i actituds de certes persones.
Per altre banda, si tampoc vaig errat; la crisis econòmica no és a nivell mundial? No sortia publicat ahir mateix que part dels analistes més importants del mon creien que ja s’havia tocat fons? A Torredembarra, durant el pont, on ha estat la crisis?
Ah, no!! Ja no recordava que tot es culpa del Zapatero i del tripartit.
Hi ha una qüestió (un dubte?) que fa uns quants anys que em ronda pel cap i no he aconseguit endreçar mai. A veure si m’hi podeu ajudar!
Quan una persona es troba ja de gran en una situació de dificultats laborals, o de salut o de problemes amb la droga, amb dificultats econòmiques o, per sintetitzar, amb problemes d’integració, de qui és la culpa o la responsabilitat? D’ella mateixa per no haver fet prou esforç per reeixir? Del sistema perquè exclou aquells que no reuneixen unes característiques o no fan uns passos determinats? De l’entorn que l’ha condicionat desfavorablement?
Segurament la pregunta no està formulada amb total correcció i ja té trampes en ella mateixa. Però, quina pregunta no té ja part de la resposta integrada? Segurament, ni que estigués ben formulada, no es pot respondre de forma absoluta. Vull dir, no hi ha una sola resposta correcte per a tots els casos que pot englobar el plantejament del cas. Però sempre que en parlo amb algú o amb mi mateix entrebanco amb unes traves que no hi ha manera d’apartar del camí.
En molts casos, parlant amb gent del meu entorn d’amics trobo la resposta que és el sistema qui no admet casos que no passin pel tub. Que, si no fas el què toca i et marca “el sistema”, quedes exclòs de la societat de consum i capitalista i ja estàs llest. Però qui és el sistema? El poder? El poder econòmic? El sistema capitalista? Amb un sistema no capitalista no passaria exactament el mateix? No en quedarien exclosos (o a la presó) aquells que no volguessin passar pel tub? De fet, no van tenir problemes de mala integració milers i milions de persones en països on es va imposar el comunisme? Llavors, la resposta encertada no seria que el responsable de molts casos de no integració és el sistema, sinó els sistemes o, directament, el sol fet de viure en societat.
Personalment em costa acceptar aquesta argumentació que culpa de qualsevol mal al sistema. Però també és cert que responsabilitzar les persones concretes per a la seva no integració pot ser un error. A veure, si una persona durant els seus anys de joventut i també d’infantesa no ha fet els esforços necessaris per preparar-se per al futur, difícilment podrà reunir unes condicions mínimes per sobreviure la complexitat d’aquest món. “No tot és preparació acadèmica o formativa”, em diuen molts. És cert. Durant la infantesa i la joventut (i la maduresa i la vellesa) hi ha molts factors externs que afecten i marquen les decisions que hom pren. L’entorn condiciona de forma transcendent el camí de l’individu i el seu desenvolupament. Però no hi té res a dir l’individu? No hi ha infinits casos de persones amb entorns molt desfavorables (famílies desestructurades, penalitats econòmiques, mala salut, etc) que han aconseguit reeixir amb el seu esforç i obstinació? No cal dir que ho han tingut més difícil que d’altres, però han fet valdre la seva voluntat, oi? I quants casos coneixem de persones que ho tenien “tot a favor” i que han acabat marginats o desintegrats?
Per tant, sóc en un bucle argumental que em porta de cap des de fa temps. De l’individu a l’entorn, de l’entorn al sistema, del sistema a l’individu... Espero que enteneu que he intentat exposar-ho breument i que, per tant, no he precisat molts elements que no es poden passar per alt. Estic segur que enteneu quin és el neguit de fons i estic convençut que heu tingut aquest debat una, dues o moltes vegades. Què en penseu?
Amadeu.
Lo de sempre tafaner, si no trobem solucions, sacrifiquem el xai per fer la festa, i en aquest cas el xai son els murcians, els castellans les metal•lúrgiques, els sud-americans i els africans o com diuen la gran majoria els negres i moros.... i la historia continua algun dia ho deixaran de fer, el dia que hi hagin mutants per causa de les radiacions dels centres nuclears...
Una abraçada !
Publica un comentari a l'entrada