L´he estat seguint de prop els últims dies. Barack Obama té els atributs i els defectes de tot líder. Ho sap i ho aprofita. Desperta il·lusió i transmet confiança. Dos dels tres baluards imprescindibles per fer moure el gran corró nordamericà.
Quan li cal té bona arenga i esperança "lutheriana". Malgrat no enarbolar el baluard de l´experiència, aprofita bé la seva pàtina d´inexperiència tot i no haver-ho d´apendre tot de cop. Beu de l´esmorteïment generalizat de la política nordamericana i de la seva innata capacitat (aquesta no s´aprèn!) d´injectar dosis d´il·lusió i esperança a una nació jove amb ganes de canvi. Obama ha aconseguit fer trontollar (quan no volatilitzar) les fermes expectatives de l´exprimera dama Clinton, que curada d´espants (fins i tot dels de “faldilles”) finalment ha decidit arremangar-se i baixar de l´autobús, per fer més amè i humà el seu bon projecte electoral
.Una Hillary arremangada i menys “tatcheriana” pot guanyar en humilitat. Malauradament a Obama la “blanca” realitat americana pot acabar diluint-li, en l´últim tram de la seva impecable trajectòria, la seva honesta esperança. Però la confiança en el sistema de tots els nordamericans segur ja s'ho faran.ament és envejable.
Quan li cal té bona arenga i esperança "lutheriana". Malgrat no enarbolar el baluard de l´experiència, aprofita bé la seva pàtina d´inexperiència tot i no haver-ho d´apendre tot de cop. Beu de l´esmorteïment generalizat de la política nordamericana i de la seva innata capacitat (aquesta no s´aprèn!) d´injectar dosis d´il·lusió i esperança a una nació jove amb ganes de canvi. Obama ha aconseguit fer trontollar (quan no volatilitzar) les fermes expectatives de l´exprimera dama Clinton, que curada d´espants (fins i tot dels de “faldilles”) finalment ha decidit arremangar-se i baixar de l´autobús, per fer més amè i humà el seu bon projecte electoral
.Una Hillary arremangada i menys “tatcheriana” pot guanyar en humilitat. Malauradament a Obama la “blanca” realitat americana pot acabar diluint-li, en l´últim tram de la seva impecable trajectòria, la seva honesta esperança. Però la confiança en el sistema de tots els nordamericans segur ja s'ho faran.ament és envejable.
I si ahir, com l´any 1968, hagués estat al vell hotel de Memphis potser hagués tingut un somni...
Sento molta enveja aquests dies. Mentre als Estats Units debaten, eliminen i escullen els candidatsper al 4 de novembre, els partits espanyols i catalans segueixen tancats a les oficines elaborant les llistes electorals.
Sento molta enveja aquests dies. Mentre als Estats Units debaten, eliminen i escullen els candidatsper al 4 de novembre, els partits espanyols i catalans segueixen tancats a les oficines elaborant les llistes electorals.
No podrem dir ni gall ni gallina fins que hagin acabat de compensar les quotes que tots han d'equilibrar.
Ho tindran tot a punt pel dia 9 de març per a que dispositem la papereta. Però ves, aquest cop, ja el tinc a punt el sobre No tenim ni diputats de districtes ni primàries ni llistes obertes.
Que vagin a fer punyetes. ja s'ho faran.¡¡
4 comentaris:
Querido tafaner.. Entre el tertulia y tu, me estais pervirtiendo, con tanta belleza femenina. ¡Que vagin a fer punyetes!..pero esa preciosidad NO; Dejala, dejala y pidele que se gire..que veamos la otra cara. besitos
Els Estats Units poden ser criticats per molts motius, però l'exemple democràtic que ens ofereixen amb el gran "espectacle" de les eleccions primàries és, sens dubte, un model al qual cal observar per intentar acostar-nos-hi. El sistema democràtic nord-americà és evident que té mancances, però les primàries, amb els seus inconvenients, són símbol de gran cultura democràtica. A Espanya es va intentar fer alguna "cosa" semblant a l'estil de les primàries dels USA, però el que semblava una positiva mirada cap endavant, va acabar sent una còpia mal portada i pitjor finalitzada.
Per qui no ho recordi, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va organitzar, de cara a les eleccions espanyoles del 2000, una primàries per escollir el candidat a la presidència del Govern, és a dir, el candidat número 1 per la circumscripció de Madrid. Els que s'hi van presentar van ser Josep Borrell i el llavors secretari general socialista, Joaquín Almunia, guanyant Borrell davant de tot l'aparell del partit i sent proclamat candidat per poc temps, ja que va dimitir al cap d'unes setmanes (diuen alguns que pel tema de la implicació, en un cas de corrupció, d'alts càrrecs del Ministeri d'Obres Públiques quan al capdavant hi havia el mateix Borrell; n'hi ha d'altres que diuen que tot plegat va ser una maniobra per fer "desaparèixer" Borrell de l'escena política i deixar el camí lliure a l'aparell del partit socialista).
Bé, va funcionar "tan bé" aquest experiment, que cap partit s'ha atrevit a tornar a fer primàries ni per escollir el candidat a la presidència del govern, ni per caps de llista de província i en prou feines per candidats a l'alcaldia (les poques que s'han fet han acabat a "garrotades" no enteses ni pels aparells dels partits ni pels ciutadans i utilitzades pels contrincants).
No tenim remei.
El 9 de març i el més enllà
Com diu Jordi Grau al seu article d'avui a El Punt, que els partits catalans siguin capaços d'animar la campanya de les eleccions amb arguments que mobilitzin l'electorat serà “un repte complicat”. Grau troba “cada vegada més gent que s'apunta al ja s'ho faran”, és a dir, a l'abstenció. I és que d'aquestes eleccions no en sortirà res de bo. Hi ha molt a perdre i res a guanyar. Des del meu punt de vista, a Madrid hi hauria d'haver Zapatero perquè l'alternativa continuï essent pitjor que el mal menor, perquè en un horitzó de quatre anys no hi hagi millora possible. Altres, però, consideren que tots els independentistes hauríem de votar el PP per afavorir l'estratègia de la confrontació. Com que amb el PP tenim la confrontació garantida, penso que és millor reservar aquesta estratègia per al tram final.
El més enllà del títol de l'apunt no és l'altre món sinó tot allò que pugui passar després del 9 de març, ja que costa que hi hagi informació relacionada amb una data més llunyana quan l'Estat es troba en plena precampanya. La informació, però, hi és. Carod s'ha entrevistat amb Alex Salmond. Llegiu la notícia d'El Punt La butlleta del referèndum, on ens diuen que “els nats defensen que amb el 50% més un dels vots emesos el sí ja seria vàlid, perquè el contrari seria un mecanisme arbitrari que semblaria un obstacle per evitar la victòria independentista, com ja va passar a Escòcia amb el referèndum d'autonomia de 1979”.
I ara, un parell de notícies de l'Avui. La primera fa referència a la reunió d'ERC, PSC i ICV. Diuen que “el tripartit es blinda davant un possible pacte PSOE-CiU”, i a mi em ve al cap la reforma de govern que va dur a terme Pasqual Maragall després d'aquell primer intent fallit. Carod va sortir a dir públicament que s'entenia que aquella reforma representava un reforçament fins al final de la legislatura al marge de la posició adoptada respecte de l'Estatut. I Maragall, amb tot, va expulsar els consellers d'ERC. Tinguem memòria, perquè el titular pot fer-nos pensar que un acord PSOE-CiU després del 9 de març no afectarà el govern de Catalunya, però les coses no són així. El PSC farà allò que convingui al PSOE per molt que els posin contra les cordes.
L'altra notícia diu que “El PSC tem que un retrocés d'ERC el 9-M afecti el govern”. Aquesta és una línia argumental que s'ha posat en joc des que Joan Ferran va sortir amb l'estirabot de la crosta nacionalista perquè tots plegats oblidéssim la manifestació de l'1 de desembre. Ja m'hi he referit en algun altre apunt. La idea és que ERC traurà uns mals resultats i els socialistes s'aferraran a la idea que tot gest d'ERC, per mínim que sigui, obeeix a les pressions internes derivades d'aquests mals resultats. En realitat, tot plegat és l'excusa que tenen preparada per si els convé trencar, un cop més, un acord de govern. La sociovergència continua essent una alternativa versemblant. Menys de dos mesos i començarem a tenir respostes sobre l'evolució política del país el 2008.
La democràcia als Estats Units segur que té força deficiències, el procés de primàries també, però això no treu que puguem extreure’n coses positives. En aquest sentit envejo la claredat dels processos d’elecció de candidats a través de les Primàries i Caucus.
La campanya presidencial és molt llarga i el procés molt transparent i competitiu. Tot plegat obliga als candidats a un esforç sobrehumà d’arribar a l’elector, de transmetre les seves idees, el seu programa a la gent. Crec que aquests exercici de comunicació i proximitat és molt positiu, obliga gairebé a tots els candidats anar poble a poble i barri a barri la idoneïtat de la seva elecció. La part negativa en un país com els EUA és la ingent quantitat de diners que això requereix.
Publica un comentari a l'entrada