dissabte, 19 de gener del 2008

L'Aznar i l'altra banda del mirall

Penso que el senyor Aznar situat a primers del segle XX hauria estat perillós. A vegades em fa l'efecte que és un clònic que juga fora de temps, massa tard. Diuen que la ignorància és atrevida, encara que aquest no és el cas, perquè no el considero ignorant, però si atrevit fins al límit indefinit que voreja el precipici.L'orgull el perd, i això és un consol, com també l'excés de fanatisme, que obra massa ulls, i se li gira en contra.
Penso que el seu problema és l'època que li ha tocat viure; va arribar massa tard.El cobrador d'impostos que arriba a president de govern i es jubila jove, per dedicar-se a predicar. No és pas l'únic que ho fa, i segons sembla és molt productiu. En Clinton va refer la seva economia, i en Gorbaxev ha pogut sobreviure amb dignitat, cosa que no hauria estat possible amb la pensió que li assignaven.Hi ha persones que necessiten estar al poder i governar, perquè a l'oposició no hi saben estar i sempre consideraran que no és per demèrit propi sinó per apropiació de l'altre. Aznar no va perdre les eleccions, sinó en Rajoy, però Rajoy era l'espectre d'Aznar. En el fons doncs, el resultat electoral suposava la derrota del seu projecte.Algú ho deia en una tertúlia, i en donava motius: Aznar pot ser l'alternativa d'un Rajoy fracassat i gris. Un Rajoy que ha estat incapaç de definir el seu projecte, navegant sempre des de la posició més conservadora i reaccionària, fins a actituds més liberals. Aquesta incapacitat ha provocat que siguin els primers qui finalment s'han quedat amb el control del partit.
En el fons, ha estat l'espectre d'Aznar qui ha sortit a posar les coses al seu lloc. És això un aplanament per a l'aterratge?Hi ha qui diu que resulta més còmode mantenir-lo ocupat a dins, que no pas lliure voltant d'aquí a allà. El cert és que els seus discursos, el seus sermons, són cada vegada més reaccionaris, i demostren que l'absència d'obligacions de govern, li provoquen un excés d'odi vers les coses que no controla, vers les idees dels altres que pensen diferent.No és ignorància, encara que els resultats són força els mateixos.
No es tracta de defensar o atacar el govern, sinó de ser honest i entendre que no es pot anar per la vida pensant que és l'únic posseïdor de la raó, de la veritat.
Si obre els ulls s'adonarà que n'hi ha d'altres que també s'ho pensen, i això ja desmunta la seva teoria.

4 comentaris:

rafael ha dit...

Querido tafaner..la politica es igual a hipocresia y el poder dicen, que es unos de los mayores placeres que puede sentir el ser humano..hasta por encima del sexo; Una especie de lexir, que cuando lo prueban, no pueden vivir sin el..Dicen, que trastorna a quienes lo han poseido, hasta el punto de perder el raciocinio. Yo como no lo conozco, no lo se y te digo mas; No me interesa lo mas minimo; Con un polvito, cuando me dejan, tengo suficiente.Seguramente el Sr. Aznar, desee mas el poder.. de aqui su trastorno. besitos

Anònim ha dit...

Rajoy ha presentat Pizarro com a número 2 del PP a Madrid (és a dir, a Espanya). Almenys aquesta ha estat la notícia a tv3, on s'ha valorat la seva trajectòria com a president d'Endesa, s'ha parlat de l'opa fracassada de Gas natural (orquestrada per l'honorable Montilla) i han aparegut alguns dirigents catalans criticant-ne l'anticatalanisme. A Madrid(o sigui a la resta de canals), en canvi, la notícia ha estat que Gallardón no era número dos, malgrat que ahir ja s'en va parlar tot el dia tant allà com a aquí. Ah, allà també s'ha parlat de Pizarro, però diria que són conscients que el públic madrileny (molt més volàtil que el català, que ja és a la butxaca de Zapatero) no la té gaire present, la opa.
Això és només un exemple, un exemple del mite de la rivalitat Barcelona-Madrid, que pressuposa que entre "les dues grans capitals espanyoles" hi ha una sana enveja positiva, i que Madrid només té alguns avantatges propis de qualsevol capital. La principal demostració de la retroalimentació positiva de Barcelona i Madrid seria el pont aeri, la ruta aèria més rendible d'Europa (amb 4,4 milions de viatgers el 2007, és l'única ruta que Iberia no té previst abandonar mai a el Prat) per davant de París-Londres. No s'estranyin, París i Londres tenen un tren que les uneix (que passa per sota el mar, a diferència d'aquest Ave que avança a pas de tortuga) i en canvi estranys motius posen bastons a les rodes a un Tgv que no ens uneix amb Madrid però encara menys amb la frontera francesa.
Deia que segons els promotors del pont aeri (que diumenge asseguraven a 30 minuts que no tenen cap por al Tgv) els passatgers d'aquesta ruta són gent que té negocis a les dues ciutats. Bé, els mateixos empresaris madrilenys han fet caure la mentida. Segons el sindicat del taxi d'Ugt a Madrid quan a Barcelona tenim festa (per la Diada o la Mercè) la facturació baixa un 40%, un impacte de 720.000 euros diaris. Els taxistes madrilenys ja escullen els seus festius en funció de les festes catalanes. Es pot dir que el pont aeri fa tremolar el col.lectiu més important de taxistes d'Europa, amb 8.000 afiliats. El mateix president de la federació espanyola d'hostaleria i restauració Emilio Gallego ha dit que quan a Madrid troben a faltar la gent que hi va a treballar no ho compensen amb l'arribada de turistes. Gallego ha dit quie troba a faltar "dades oficials"(una balança fiscal epr exemple?). Total, que el pont aeri són un seguit de persones que van i venen, no és donar i rebre com ens venen, és anar i després tornar.
Duran i Ridao han dit que per pactar qualssevol cosa amb Madrid exigiran la publicació de les balances fiscals. De moment, mentre Solbes segueix donant llargues el col.lectiu del taxi ha ofert una mica de llum estadísitca a aquest buit. Ens conformem?

Anònim ha dit...

reflexionar: pensar detingudament i amb calma sobre la possibilitat de tornar-se a doblegar.

Anònim ha dit...

L’agressivitat i els grans escarafalls entre els dos grans partits espanyols confirmen l’absència d’autèntiques diferències de discurs.
Tot i que el dramatisme assajat de cada declaració pot fer pensar el contrari, la política econòmica, de família o exterior dictada des de Madrid no canviarà, més enllà dels matisos, guanyi qui guanyi el proper 9 de març. Fins i tot allà on podria semblar que PSOE i PP es troben més allunyats, en la idea d’Espanya i la concepció territorial de l’estat, aquesta diferència és, també, més estètica que real.
Zapatero o Rajoy, Rajoy o Zapatero, l’Espanya unipolar del gran Madrid, la del model radial d’infraestructures que “oblida” la connexió Barcelona-València, governarà segur els propers quatre anys. L’estat que s’aixeca sobre el dèficit fiscal de Catalunya mentre ignora les necessitats del teixit productiu català guanyarà segur les properes eleccions. L’estructura funcionarial que defensa aferrissadament l’Espanya de sempre mentre complica qualsevol concessió al poder autonòmic continuarà segur treballant com fins ara.

Des de Catalunya aquest escenari és inevitable. No hi ha cap possibilitat d’escapar a la victòria de populars o socialistes. El Partit Popular ha apostat per oblidar Catalunya i jugar-hi en contra, però votar el PSC, CiU, ERC o ICV és cap garantia? Tots quatre partits han donat suport al PSOE d’una o altra manera aquesta darrera legislatura i el resultat ha estat ben galdós. L’Estatut va néixer mort. Les competències, el finançament i el dèficit d’inversions continuen subjectes a una negociació constant que s’afronta sempre en condicions d’inferioritat. El “peix al cove” pot ser una bona tàctica però resulta una estratègia pèssima.

Els catalans no poden canviar l’estat. Només trencant amb l’estatu quo i establint noves regles de joc es pot sortir de l’atzucac que empeny el país pel camí de la decadència. Podria semblar que el vot a ERC recolza aquesta via però no es pot oblidar com n’és de difícil per a molts votants donar aquest suport implícit al segon tripartit. Tan difícil com recolzar la candidatura d’un Duran i Lleida que pensa encara que els catalans poden trobar un encaix còmode a l’estat espanyol. Tan difícil com donar el vot a un PSC sotmès al PSOE que fa de la derrota del PP el seu únic argument. Tan difícil com creure's el papanatisme "de debò" d'Iniciativa. Tan difícil com fer el gest estètic de votar en blanc per veure com s’ignora sistemàticament el crit d’alerta del desencant més absolut. Tan i tan difícil...

El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions. L’estat ja les ha guanyat. Com s'aconsegueix que aquesta derrota sigui la darrera?