Després de la manifestació i els actes de diumenge a Madrid, una de les conclusions a què puc arribar és que l'Església jeràrquica espanyola ha pres partit, una vegada més, en els preliminars d'una campanya electoral, en aquest cas la del mes de març.Com dic, una vegada més, les màximes autoritats eclesials espanyoles han beneït les posicions més conservadores de la societat espanyola, i s'han alineat contra qualsevol postura en favor de separar les creences religioses de l'organització política i social del país.La postura de monsenyor Rouco i seguidors, cada vegada es manifesta més compacte dins l'Església, perquè afavoreixen que les veus més crítiques surtin, ja sigui per cansament o per impotència. Les veus crítiques cada vegada tenen més arguments per anar-hi en contra, però al mateix temps, cada vegada es troben més cansades pel persistent atac jeràrquic.
Fa uns dies m'avergonyia llegint les declaracions del bisbe de Tenerife, en la línia de gairebé justificar les agressions sexuals a menors, traspassant a aquests la culpa de tot.
Ara sents vergonya quan a Madrid es declara que el laïcisme és un atac a la democràcia. A quin tipus de democràcia es refereixen? Què entenen per democràcia?L'Església, com institució formada per homes (en sentit general, encara que les dones hi són molt mal parades), ha comès molts errors i té molts motius per demanar disculpes. No hi ha dret que per defensar els propis interessos, s'ataqui insultant a la intel·ligència de les persones que creuen en la paraula de l'Evangeli, però veuen horroritzades el nivell cultural i social dels actuals mandataris de l'Església a Espanya.Convindria que els dirigents eclesiàstics trobessin temps per analitzar els casos de corrupció, explotació i favoritismes que existeixen dins l'entorn amb qui s'emparen, i no veure tants dimonis en les lleis i dirigents que separen les creences religioses de l'organització civil de l'Estat.
Em diuen sovint que la divisió entre dreta i esquerra ha passat de moda, i que en aquests moments no hi ha tantes diferències entre uns i altres. De ben segur no és el mateix el que passava en temps de la dictadura, amb el que estem vivint en aquests moments, però els actuals bisbes i cardenals espanyols, cada vegada tenen menys escrúpols per defensar el posicionament de l'Església jeràrquica a favor dels interessos de les classes més dòcils, perquè tenen tot el que necessiten, i més en contra d'aquells que qüestionen la pròpia existència i la idoneïtat del camí que s'està seguint.
Poc rellevant perquè el millor que es pot fer és ignorar aquest posicionament de la jerarquia, i avançar en el convenciment que el dia a dia i l'exemple constant de les bases poden fer més servei per a la defensa de la família, per exemple, sense necessitat de posar ningú en contra de ningú.
He defensat, i defensaré la família com a nucli de formació en valors de les persones, però el model de família serà el que serà, d'acord amb l'entorn, el temps i la voluntat dels seus membres. Capitalitzar la defensa de la família i buscar l'enfrontament, és un error del qual algun dia se n'haurà de demanar disculpes.
8 comentaris:
soy católico y lo digo públicamente, otra cosa es que no soy lo practicante que me gustaría, pero como creo que es algo que trasciende más allá de lo personal y como muchas veces nos han pedido que no temamos a expresarlo públicamente no me corto y lo verbalizo siempre que tengo ocasión.
Os he de decir que me emocionó seguir la celebración, me entró un ataque de sana envidia de no poder estar en Madrid, al igual que estuve en Valencia, en la anterior celebración de la familia.
Supongo que habrá gente a la que cueste entender que hacían cientos de miles de personas allí un estupendo domingo por la mañana. Muchos estarían disfrutando de un merecido descanso, o de un largo puente propiciada por la celebración del año nuevo. Pues bien, a mí el hecho de que tantísimas personas hicieran el esfuerzo de estar en la Plaza de Colón, es lo que me hace creer en ellas, y en lo que las llevó a congregarse allí.
Esa fuerza interior que las motivó a proclamar que la familia tradicional es la base de la civilización occidental me pareció digna del mayor de los elogios.
Me encantó que la celebración fuese en positivo, de otra manera no tendría sentido, me alegró enormemente que se reivindicara de una forma contudente el valor de la familia y de lo que ella representa, que se fuese respetuoso con el resto de uniones, creo que eso es importantísimo. Pero me enorgulloció ver a tanta gente desacomplejada, a la mayoría silenciosa, porque a pesar de que nos quieran hacer creer lo contrario esa es la realidad, la mayoría de las familias son lo que se denomina familia tradicional, la unión de un hombre y una mujer. Insisto desde el más profundo de los respetos para el resto de uniones entre personas, pero a mi nadie me va a convencer que no es el marco ideal para el desarrollo de una vida plena.
Me quedó con las intervenciones de Andrea Riccardi, el Fundador de la Comunidad de San Egidio, que proclamó, alto y claro que "SIN LA FAMILIA LA VIDA NO TIENE CASA".
Y si no estas de acuerdo, Vete a la mierda rojo separatista¡¡
Podríem dir que és curiós el sentit comú que gasta el cardenal arquebisbe de Barcelona, que és personal el seu sentit de l'humor, però també podem dir que és fastigós el corporativisme que el regeix.
Al senyor Sistach no li van agradar Els Pastorets del Polònia, està en el seu dret, evidentment que no tot ens ha d'agradar a tothom. Certament per això tenim totes i tots gustos diferents i els hem de respectar.
Però ja no és tant respectable que la seva opinió es basi en l'ofensa al cristianisme que es va fer, a veure, haurem de posar els punts sobre les "i", Els Pastorets és una obra totalment popular i laica, amb un històric contingut irònic i satíric, que representa uns episodis cristians, però no és una obra bíblica, no es va fer una interpretació de la Bíblia, per tant Els Pastorets, li poden agradar més o menys, però certament no és matèria de la seva consideració.
Al senyor Sistach no li agraden aquests Pastorets, a mi, i a molts d'altres, no m'agrada quan els seus diuen que no s'ha d'utilitzar preservatius en les relacions sexuals, quan diuen que les parelles homosexuals no s'han de poder casar i, encara menys, poder adoptar.
En canvi no li passa res quan un company seu de professió, el bisbe de Tenerife, afirma que "hi ha menors que volen i busquen l'abús sexual"...davant d'aquesta afirmació no es pot esperar res de l'Església, si un ministre digués aquesta barbaritat segurament el seu cap el faria rectificar, i fins i tot el faria dimitir, però bé, l'Església ho troba normal, i amb ells el senyor Sistach.
En tot cas potser la Fiscalia hauria de dir quelcom al respecte, podríem parlar d'apologia a la pederàstia? O apologia als abusos sexuals?
La diferència entre Els Pastorets de Polònia i l'afirmació del bisbe és que la primera és una sàtira teatral i la segona és justificar un delicte.
Molt bon comentari,tafaner ets un Krac¡,Bon Any.
Una evidencia de què tenim eleccions generals en un horitzó proper la faciliten alguns cavernícoles amb mitra. Han iniciat la campanya amb energia i el to emprat anuncia una nova creuada. Aprofitant la pantalla de una pretesa defensa de la família cristiana l’arquebisbe de València crida que “nos dirigimos a la disolución de la democracia" per culpa de la cultura del laïcisme, el de Toledo afegeix que la família es troba sota "amenezas claras y ataques de gran calado" i que això suposa un "ataque grave para el futuro de la sociedad". Per rematar-ho, l’arquebisbe de Madrid incrementa l’apocalipsi denunciant que l’extensió de drets a les persones homosexuals i el dret de les dones a l’avortament impliquen "una marcha atrás en los derechos humanos".
Manda huevos!, que diria aquell, que una església que ha fet del celibat i, per tant, de la negació de la família, una condició sinequanon per poder formar part del cercle dirigent vulgui ara imposar-nos el seu model; que una església caracteritzada per l’absència de fórmules participatives a l’hora de prendre decisions ens vingui a parlar de democràcia; que una església esquitxada d’abusos de tot tipus s’autoproclami salvaguarda dels drets humans.
Ai, què han fet de l’esperit cristià aquests que utilitzen els bàculs com a bastons?
Esperem que el 2008 ens porti millors index de qualitat humana, social, política i econòmica a la Torredembarra, desanimada i sotmesa actual.
Quin son aquest signes?,doncs, a part dels clàssics com son la píndola i el condó, se'ls hi han d'afegir el matrimoni entre parelles del mateix sexe, el divorci expréss, l'avortament, i el més terrorífic de tots; l'assignatura de la ciutadania que aquest govern d'ateus vol "imposar" en els ciutadans de be i ordre (en el cas català s'ha d'afegir "Els Pastorets" del Polònia).
Segons ells, això acabarà amb la democràcia espanyola¿?, ells que son demòcrates de tota la vida com en Franco, ells que sempre han mimat l'educació del nostres pares i fills sota el lema "La letra con sangre entra". Què estiguin tranquils, però, els pederastes i els corruptors de menors, l'església els considera víctimes d'aquest govern, ells no tenen la culpa que els nens degut a l'educació liberal rebuda, els provoquin amb els seus posats voluptuosos que demanen a crits ser corromputs - que els hi preguntin sino en els bisbes americans, víctimes innocents-, son ells els veritables dimonis que s'han de combatre, i arribat el cas, tanca'ls a la presó.
Ho ha dit ben clar el bisbe de Tenerife, que deu parlar per experiència, i l'Església li ha donat la raó, no de paraula sinó de fet emprant la dita espanyola "Quién calla, otorga", quants bisbes i serfs de l'església, s'han vist reconfortats amb aquestes paraules, no son ells els malalts, sinó els nens i nenes!!. I els violadors i maltracta-dors. No son ells també víctimes de les seves víctimes, que constantment els provoquen?, l'església s'hauria de pronunciar i donar aixopluc en aquestes "víctimes" indefenses. Abans de l'arribada de l'apocalipsi i el conseqüent Judici Final. Ells no poden anar a l'infern amb tota aquesta colla de degenerats.
Cuando salen los obispos reclamando respeto a supuestos "pilares" de la sociedad como la familia --naturalmente, la más tradicional-- algo me huele a podrido. La sociedad plenamente democrática se asienta sobre la ciudadanía, el conjunto de ciudadanos y ciudadanas compartiendo en igualdad y sin exclusiones lo público y lo privado. Cualquier intento de levantar "columnas" o "pilares" --o la aceptación del discurso que las justifica-- es tan sólo un ejercicio iniciático de jerarquía y marginación dirigido por sectas amantes de privilegios, ritos y magias con un gran componente misógeno. De hecho, el discurso de obispos y cardenales me recuerda textos como los que hoy recupero del baúl de nuestra inmediata historia con el temor de que si nos descuidamos sustituyan dentro de poco la tan denostada "educación para la ciudadanía".
L'elecció de la data de la convocatòria no és atzarosa: Ben a prop de les eleccions, per provar de fer un favor al PP i mantenir les brases de la insurrecció conservadora dels darrers anys fins la jornada electoral.
Els nostres bisbes es mimetitzen amb els locutors de la seva emissora de forma cada cop més clara, i no només es dediquen a la paràbola, que seria el normal, sinó a la hipèrbole manipuladora i malintencionada. Ni eren dos milions de manifestants, tot i ser moltes les persones que hi eren, ni hi ha cap atac a les famílies per part del govern espanyol (el popurrí de greuges dels bisbes va des de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania fins al divorci o l'avortament, passant per la regulació del matrimoni entre persones del mateix sexe). Afirmar que el president Zapatero és un enemic dels drets humans i que el laïcisme condueix a la dissolució de la democràcia, com van fer alguns intervinents, és demostrar una clara voluntat incendiària. Ara bé, el cert és que tanta incontinència verbal contrasta molt amb el clamorós silenci de la jerarquia catòlica quan es tracta de desautoritzar al bisbe de Tenerife (no ho han fet encara), aquest senyor que es dedica a inquietar-nos amb les seves justificacions de la pedofília.
La iniciativa de la cúria pàtria ha comptat a més, amb l'adhesió entusiasta del Papa dels catòlics, Benet XVI, cosa que tampoc no ens estranya, perquè d'un temps ençà el Vaticà és molt aficionat a ficar-se en assumptes de política espanyola.
El problema de fons que afrontem no és altre que el domini hegemònic que en la cúpula de la jerarquia catòlica exerceixen els sectors més conservadors i reaccionaris del catolicisme. L'increment de la influència ideològica, així com l'auge econòmic, de sectors com els Legionaris de Crist, els del Camí Neocatecumenal o l'Opus Dei està generant un corrent de pensament que bé podria anomenar-se de fonamentalisme catòlic (altres en diuen teocon, per les seves complicitats amb el neoconservadorisme polític i el neoliberalisme econòmic), puix que el seu objectiu és imposar llur moral al conjunt de la societat. A més, es persegueix amb fúria el que queda de la teologia de l'alliberament o dels sectors que, dins l'església catòlica, tenen una visió més oberta de la societat, com puguin ser, al nostre país, els membres de l'Associació de Teòlegs Joan XXIII, o els moviments de cristians de base.
Per fer front a aquest intent regressiu de sotmetre l'Estat democràtic, entès com a organització político-administrativa d'una societat plural, al domini de les creences particulars d'una determinada confessió, hem de denunicar obertament les maniobres de la dreta catòlica. Entre altres coses, comença a ser una necessitat urgent, per a aprofundir en el nostre model d'Estat democràtic, la revisió del Concordat entre el Vaticà i Espanya, que data de 1979, i que en molts aspectes trenca amb el disseny aconfessional de l'Estat dibuixat a la Constitució de 1978, consolidant determinades situacions de privilegi per a la confessió catòlica, difícilment justificables des d'una perspectiva laica i democràtica. Atès que el Concordat no contempla la possibilitat de revisió, i donat el seu caràcter de tractat internacional, l'Estat espanyol podria denunciar-lo com a pas previ per assentar unes noves bases de relació amb la confessió catòlica al nostre país, que fossin més acords amb el principi de separació entre Església i Estat que tant camí ha hagut de recórrer en els darrers 220 anys.
Fa l’efecte que la jerarquia eclesiàstica s’ha quedat barada en el passat quan emperadors i reis els rendien honors. Escodrinyant en les seves entranyes veiem la mateixa organització que en temps va cremar a apóstatas i bruixotes en les fogueres, va jeure de forma obscena amb dictadors que van massacrar i sotmetre pobles sencers o llançaven les seves benediccions a l’aviació feixista que va bombardejar les posicions republicanes durant la nostra guerra civil. No han evolucionat ni una mica.
Els pretesos agitadors socials moderns, vesteixen avui de púrpura, or i vermell i darrera del parapet de la denúncia d’una pretesa falta de democràcia, de la defensa de la família i els drets humans, s’amaguen inconfesables ambicions d’influències polítiques com les que han exercit en el passat i que no varen possar en evidència quan per exemple, governava el PP.
És molt millor veure la pretesa palla en ull aliè mentre la biga del seu els impedeix veure per exemple les inversions poc clares a les quals destinen la seva indecent fortuna, amb la qual solucionarien la injustícia social que tant denuncien, o l’estructura medieval, antidemocràtica i masclista que els empresona, els incessants casos de pederastia que fluïxen sense parar d’entre les seves files, els privilegis dels que gaudeixen a nivell fiscal, econòmic i social en un estat que es declara laic en la seva constitució.
Si el desig dels senyors bisbes és fer política, en lloc de dedicar-se a passejar les prominents papades i les panxes rodones, cridant eslógans per les cantonades, convocant a jubilats i als peons de negres en les seves croades, que es constitueixin en partit polític i llestos mentrestant els aconsellaria que comencessin a analitzar el perquè els seminaris i les esglésies segueixen estant tant buides.
Ja arriba a ser un contrasentit que els qui a contranatura renuncien a constituir una família, ens la presentin també com a la peça bàsica de una societat moderna.
Publica un comentari a l'entrada