"Quan donen lleis a pobles sotmesos per les armes, el vencedor és l'amo absolut d'aquells que se li han rendit; té a la seva butxaca allò del que vulgui deixar-los o apoderar-se'n."Tit Livi,(un historiador romà que va viure del 59 aC al 17 dC)
Sembla mentida, però hi ha frases que dos mil anys després continuen tenint una vigència que fa posar la pell de gallina. Aquest dissabte es compleixen trenta anys de Constitució Espanyola, una constitució que haurà de passar a la història com "la Sagrada" o "la Intocable". Serà un dia d'homenatges al centre de la península, com no podria ser d'una altra manera.
És una bona eina per a ells. Jo vui, la INDEPENDÈNCIA.
1-per què no?--.No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrere i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?
2-Normalitat nacional--Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
3-Plena capacitat de decisió--La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.
4-Progrés social--L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.
5-Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat--La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.
6-Per dignitat--Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!
7-O tens Estat o no tens res.--Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infraestructures al nostre servei i connectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.
8-Pervivència de la cultura i la llengua pròpies--La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i intenta destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.
9-Representació a la Unió Europea--La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.
10-Participació en els organismes internacionals--La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra
11- Bé ara,com ho fem ?.Fem o no fem, volar el colom ?--Entre la majoria de patriotes hi ha la percepció força generalitzada de que ens convé més un Parlament on tot el sobiranisme es trobi integrat en un sol partit que tenir-ne de diversos amb una doctrina social diferent, ja que es creu que el primer supòsit ens reporta unitat i el segon divisió.
Si bé és cert que el primer cas dóna molta més cohesió aparent que el segon, s’ha de tenir en compte un altre factor que moltes vegades passa per alt: si acceptem que sol hi hagi un partit sobiranista al Parlament aquest tindrà el monopoli del vot de tots els patriotes i tindrà un marge de maniobra molt gran per posposar sine die el que fa que el votem, la independència. Mantenint l’afegitó de “partit independentista” tindrà els nostres vots captius, ja que no hi haurà una alternativa amb la que hagi de competir per nosaltres i ens trobarem en la situació d’haver-los de votar pel simple fet de ser els únics que s’anomenen independentistes.
Bé, si tinguéssim dos partits sobiranistes (un de més demòcratasocial i un de més socialdemòcrata, per exemple) la cosa milloraria però si ens posem a analitzar-ho fredament trobem que no és massa difícil aparentment, per a dos partits arribar a un acord tàcit per no tocar certs temes espinosos que els votants voldríem que toquessin però que a ells els posa en problemes per raons que no són purament ideològiques (recursos econòmics, mitjans de comunicació, pressions empresarials, etc).
Tinc la sensació de que no seria tan dolent com es pinta que hi haguessin quatre o cinc partits sobiranistes al Parlament competint pel nostre vot. Per una banda he de recordar als que creuen que això és dividir, que en una situació així els escons catalanistes no disminueixen sinó que molt possiblement són més, ja que per exemple si els 350,000 independentistes que a les anteriors eleccions van deixar de votar ERC però no van votar CiU per personatges com el unionista espanyol Duran tinguessin altres opcions reals de ben segur que haurien votat.
1-per què no?--.No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrere i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?
2-Normalitat nacional--Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
3-Plena capacitat de decisió--La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.
4-Progrés social--L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.
5-Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat--La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.
6-Per dignitat--Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!
7-O tens Estat o no tens res.--Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infraestructures al nostre servei i connectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.
8-Pervivència de la cultura i la llengua pròpies--La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i intenta destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.
9-Representació a la Unió Europea--La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.
10-Participació en els organismes internacionals--La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra
11- Bé ara,com ho fem ?.Fem o no fem, volar el colom ?--Entre la majoria de patriotes hi ha la percepció força generalitzada de que ens convé més un Parlament on tot el sobiranisme es trobi integrat en un sol partit que tenir-ne de diversos amb una doctrina social diferent, ja que es creu que el primer supòsit ens reporta unitat i el segon divisió.
Si bé és cert que el primer cas dóna molta més cohesió aparent que el segon, s’ha de tenir en compte un altre factor que moltes vegades passa per alt: si acceptem que sol hi hagi un partit sobiranista al Parlament aquest tindrà el monopoli del vot de tots els patriotes i tindrà un marge de maniobra molt gran per posposar sine die el que fa que el votem, la independència. Mantenint l’afegitó de “partit independentista” tindrà els nostres vots captius, ja que no hi haurà una alternativa amb la que hagi de competir per nosaltres i ens trobarem en la situació d’haver-los de votar pel simple fet de ser els únics que s’anomenen independentistes.
Bé, si tinguéssim dos partits sobiranistes (un de més demòcratasocial i un de més socialdemòcrata, per exemple) la cosa milloraria però si ens posem a analitzar-ho fredament trobem que no és massa difícil aparentment, per a dos partits arribar a un acord tàcit per no tocar certs temes espinosos que els votants voldríem que toquessin però que a ells els posa en problemes per raons que no són purament ideològiques (recursos econòmics, mitjans de comunicació, pressions empresarials, etc).
Tinc la sensació de que no seria tan dolent com es pinta que hi haguessin quatre o cinc partits sobiranistes al Parlament competint pel nostre vot. Per una banda he de recordar als que creuen que això és dividir, que en una situació així els escons catalanistes no disminueixen sinó que molt possiblement són més, ja que per exemple si els 350,000 independentistes que a les anteriors eleccions van deixar de votar ERC però no van votar CiU per personatges com el unionista espanyol Duran tinguessin altres opcions reals de ben segur que haurien votat.
Hi ha gent que no fa el càlcul de “els votó perquè són els únics que diuen ser independentistes, com a mal menor”. Hi ha gent,gracies a deu, que si veu que realment ningú actua com a independentista no vota.
Assumit això se’m diria: “potser sí, però en tot cas la divisió dins del sobiranisme seria una realitat”. Això és veritat: costa més arribar a un acord entre 4 que entre 2.
Però... I què? A l’acord entre dos hi haurien molts components com els que he dit: pactes de no tocar certs temes per raons extrapolítiques, intercanvi d’influències, manteniment d’un statu quo favorable pels partits, etc.
Jo sóc unitari, però unitari independentista, no unitari de partits. Jo crec que tots els sobiranistes hem d’anar junts cap a la meta comuna, però cada ú des de les seves posicions. Si hi haguessin 3 partits amb opcions de destrossar ERC aquesta mai hauria pactat amb el PSOE i la seva filial el psc, si hi haguessin 3 partits amb opcions d’arrabassar a CiU els vots sobiranistes aquesta hauria hagut de triar d’una vegada per totes què és i abandonar la ambigüitat de catch-all-party.
I al Parlament que ningú es preocupi, hi hauria divisió en l’eix social (per exemple,si fos el cas, el partit independentista conservador votaria en contra l’avortament,el partit independista democràtasocial hi posaria esmenes i el partit independentista socialdemocràta de ben segur que no, cosa que per altra banda està bé que sigui així) però no en l’eix nacional (estic segur que el partit independentista mes conservador i el partit independentista comunista,per posar els dos extrems, votarien ambdós per convocar un referèndum d’autodeterminació).
És molt poètic defensar un gran partit unitari i ideològic, però a la pràctica no serveix per a res. La independència no s’aconsegueix en un dia i la gent votarà a un partit que li solucioni els seus problemes. Per solucionar els problemes s’ha d’enfocar la solució des d’un prisma determinat i el gran partit tard o d’hora s’hauria de posicionar. El dia que ho fes el sobiranisme perdria escons al Parlament, cosa que no passaria si hi haguessin partits socialment diferents que poguessin endur-se'ls.
Utilitzar prismes ideològics diferents no és incompatible amb votar les resolucions del Parlament que toquin l’eix nacional d’una forma conjunta i fer un full de ruta per a tots.
Bé, per el llarc cap de setmana,a fer volar altres coloms.
VISCA CATALUNYA LLIURE I CATALANA!
Assumit això se’m diria: “potser sí, però en tot cas la divisió dins del sobiranisme seria una realitat”. Això és veritat: costa més arribar a un acord entre 4 que entre 2.
Però... I què? A l’acord entre dos hi haurien molts components com els que he dit: pactes de no tocar certs temes per raons extrapolítiques, intercanvi d’influències, manteniment d’un statu quo favorable pels partits, etc.
Jo sóc unitari, però unitari independentista, no unitari de partits. Jo crec que tots els sobiranistes hem d’anar junts cap a la meta comuna, però cada ú des de les seves posicions. Si hi haguessin 3 partits amb opcions de destrossar ERC aquesta mai hauria pactat amb el PSOE i la seva filial el psc, si hi haguessin 3 partits amb opcions d’arrabassar a CiU els vots sobiranistes aquesta hauria hagut de triar d’una vegada per totes què és i abandonar la ambigüitat de catch-all-party.
I al Parlament que ningú es preocupi, hi hauria divisió en l’eix social (per exemple,si fos el cas, el partit independentista conservador votaria en contra l’avortament,el partit independista democràtasocial hi posaria esmenes i el partit independentista socialdemocràta de ben segur que no, cosa que per altra banda està bé que sigui així) però no en l’eix nacional (estic segur que el partit independentista mes conservador i el partit independentista comunista,per posar els dos extrems, votarien ambdós per convocar un referèndum d’autodeterminació).
És molt poètic defensar un gran partit unitari i ideològic, però a la pràctica no serveix per a res. La independència no s’aconsegueix en un dia i la gent votarà a un partit que li solucioni els seus problemes. Per solucionar els problemes s’ha d’enfocar la solució des d’un prisma determinat i el gran partit tard o d’hora s’hauria de posicionar. El dia que ho fes el sobiranisme perdria escons al Parlament, cosa que no passaria si hi haguessin partits socialment diferents que poguessin endur-se'ls.
Utilitzar prismes ideològics diferents no és incompatible amb votar les resolucions del Parlament que toquin l’eix nacional d’una forma conjunta i fer un full de ruta per a tots.
Bé, per el llarc cap de setmana,a fer volar altres coloms.
VISCA CATALUNYA LLIURE I CATALANA!
7 comentaris:
Desobediència civil, hem de trobar la via d'abandó del camí de súbdits o esclaus.
Aixó em recorda l’escrit d’una radical jove que, amb molt d’encert deia que algúns, volen arribar al terrat sense pujar per les escales,el cas és que l’edifici, per ára, no gaudeix de un motor prou potent per-que funcione bé el ascensor.
Molt bon comentari-reflexió, tafaner,algun dia tindrem motor no hu dubtis.
Salut.
Tot plegat et porta al mateix lloc i conclusions: no t'estimen, però no et deixen marxar. Per què?
Aviat tindrem sentència i segur que no serà la volguda pel poble català, el que es va manifestar lliurement; caldrà, doncs, donar una altra resposta, la més consensuada possible, i aquesta resposta ha de ser del poble català, que és qui no està a gust amb el tracte que rep de l'estat espanyol.
DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.
La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.
Tal ha estat el sofriment d’aquests "provincies"; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern.
La història de l’actual Regne de la Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquestes "provincies" . Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial.
(…)
En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.
Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols.
Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra nacionalitat i raure on som.
Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència.
També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.
Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units de Catalunya, convocats en Corts Generals, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes abans "provincies", solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Nacions Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat d’Espanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.
I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.
*Aquest text es el de la Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units d'Amèrica.
Nomès he canviat Gran Bretanya per Espanya, Amèrica per Catalunya, i colonies per provincies.
Es un text del 4 de juliol de 1776, pero es bastant actual en el nostre cas.
Salut.
Probablement, molts de vosaltres estareu preparant l'estampida del pont de la Putíssima Constitució. M'alegre per vosaltres, pel turisme interior i per la reactivació econòmica.Alguns, per ideologia o per economia, us negueu a gaudir d'uns dies de descans.I per constitucións la del tito Stalin. Uns i altres hauríeu de llegir-vos la Constitució de la URSS del 1936. En el seu article 119 proclama el Dret al Descans. Stalin no només era un criminal, també tenia un cínic sentit de l'humor.
Bon pont de la Putíssima Constitució,a tots.Salut.
Quina lògica segueixen els partits que ens manen? Això sí que és “tants caps, tants barrets”.
Als votants. I a la seva capacitat d’incidir sobre el seu imaginari i de crear-ne. I a la seva capacitat de conar-se a conèixer i fer-se bon premsa.
A la premsa -escrita, televisada…- . Que són el seu mitjancer amb el món. Però tothom sap que mantenir la premsa val molts diners. I les campanyes, encara més. I d’on surten els diners? A qui es deuen en darrer terme?
Als bancs i a les grans empreses ( i als ocellots diversos que em pugui deixar).I algú coneix algun banc o alguna gran empresa amb escrúpols? Algun banc o empresa preocupat més pel benestar del comú de la gent que pels diners?
Realment m’agradaria que la voluntat del comú de la gent comptés per alguna cosa… Tots els anàlisis en porten a pensar que cal un canvi estructural profund.
Preparem per un estatut trinxat. Preparem-nos per donar una resposta. En aquest moment es parlarà de la “unitat de les forces polítiques” i del front comú, per continuar perdent el temps. Per que senyores i senyors, els recordo que ja anem tard i per tant s'està incomplint la llei. Encara més: es van donar (per la cara) un període extra per negociar una cosa que de fet, ja està votada pel poble de Catalunya i igualment, s'ha incomplert el pacte.
L'estratègia serà la unitat de resposta que serà utilitzada pel PSOE-Psc per que no es visualitzi tant clarament la vergonya que és buscant la vergonya conjunta.
Des de la unitat s'intentarà frenar cap iniciativa que pugui aixecar el to i anar més enllà, es bloquejarà tot el que pugui donar fruits sota la acusació de trencar la unitat.
Ui si la gran unitat de les forces catalanes. Doncs preparem-nos també per trencar la unitat interessada que no porti enlloc i diguem les coses pel seu nom. La unitat no és un fi en si mateix i el seu únic valor és el dels resultats que possibilita. I sobretot, preparem-nos per sortir al carrer.
Publica un comentari a l'entrada