Grècia ¡ ¡ a les barricadas ¡ ¡

Els aldarulls a Grècia han pres una dimensió que a sorprès a molts.
Tot el merder que tenen a Grècia deu obeir a causes força més profundes que la mort de l'Alexandros Grigoropoulos.
Més encara quan els policies implicats en la seva mort ja han estat jutjats i condemnats. De fet, aquest lamentable incident es va produir durant unes protestes i ahir va haver una jornada de vaga general que havia estat convocada amb anterioritat.La mort d'aquest noi ha estat la gota que fa vessar el got. Fins llavors des dels nostres mitjans de comunicació no havíem sentit res sobre la situació social d'aquell país.
Però era quelcom totalment inesperat? La mort d'un noi de 15 anys pels trets d'un policia podia tenir moltes respostes, però ha estat aquesta i no pas altre. La resposta han estat disturbis i revoltes a diverses ciutats de Grècia. La resposta ha estat un esclat d'ira i ràbia. Un esclat d'ira i ràbia que va iniciar-se en convocatòries fetes per mòbils i per Internet. Recorda la revolta que va seguir als atemptats de l'11-S a Madrid, però aquest cop, de forma violenta.
Es diu que els fets s'esdevenen quan, primer, estan prou madurs per a produir-se i, segon, una guspira provoca l'esclat. I miro aquí i llavors em pregunto: és possible una situació similar? hi ha prou ràbia acumulada? 3.000.000 d'aturats -oficialment, però potser molts mes de no declarats- no són una font potencial de disturbis? La destrucció continuada de llocs de treball, les males perspectives, poden estar escalfant els ànims i provocar un esclat similar? Els analistes optimistes -Solbes- diuen que l'atur el 2009 serà pitjor que el 2008. La recuperació segons els optimistes s'encetarà el 2010.
Es destruiran llocs de treball que ja no es crearan. La prestació de l'atur només dura 2 anys. Estem a 2008. Què passarà si d'aquí a 2010 no hi ha hagut creació de treball? què passarà si els optimistes s'equivoquen? Què passarà si tres, quatre.. cinc milions d'aturats no reben cap ajuda? Cap mena d'ajuda. Què passarà si tota aquesta gent no tenen per menjar, vestir o aixoplugar-se. Potser no passarà res.
AL 93, l'atur va arribar al 23% i no va passar res. Van funcionar les xarxes socials i familiars, va funcionar el treball en negre, van funcionar moltes coses que, potser, ara tornarien a funcionar.
O no. Això va ser al 93. Han passat , doncs, 15 anys. Les coses són diferents avui. No es pot saber què passarà arribat el cas. El cert és que el precedent més proper no va presentar característiques violentes. Tanmateix, hi han algunes diferències. Les diferències les marquen , sobretot, aquests quinze anys que han estat de pujada continuada, i també de pèrdua de la innocència: avui sabem que les promeses politiques han estat mentides i sabem també que som culpables d'haver-nos-les cregut. Sabem també que esquerres i dretes existeixen. I sabem també que les esquerres de veritat no estan als parlaments on, en el millor dels casos, hi han socialdemocràcies lights, o més habitualment, partits autoanomenats "socialistes" amb plantejaments econòmics durament neoliberals. Això quan, en realitat, no ens trobem amb la corrupció. Ja sigui aquesta legal, però corrupció a la fi, o en forma delictiva. I l'esquerra va perduda. L'esquerra verdadera, va perduda perquè ha buscat votants. Per buscar votants s'ha venut l'ànima al diable i ha entrat en el joc dels vots. L'esquerra no pot buscar votants. L'esquerra necessita militants. Militants, que no afiliats.
Votar ha de ser un acte de militància, però ni el més important ni l'únic. El militant participa, debat, s'informa, difon, organitza alternatives, denuncia, lluita. Lluita. Què vol dir lluita? Què és lluitar? quina és la lluita útil? contra qui? manifestar-se és lluitar? tallar un carrer és lluitar? una cassolada és lluitar? o fer vaga?
Sí, segurament la vaga general indefinida, de mesos si cal, és lluitar. Però és l'únic cas que és evident. I avui conec a ben pocs diposats a lluitar d'aquesta forma. Quan he comentat amb coneguts sobre això mateix i l'escassa participació a les manifestacions contra les 65 hores, o contra els ERO em diuen: no són útils. No són útils? Perquè no són útils?
¿L'esquerra s'equivoca quan fa que les seves mesures de força siguin manifestacions o aturades? Una opinió: les manifestacions són un error si són una finalitat en elles mateixes. Les manifestacions són una demostració de força si són l'expressió d'una ira real que a més de en la manifestació, es presenta també sota altres formes.És dir: una manifestació que sigui una finalitat en ella mateixa és només un problema, o ni això, d'ordre públic.
Una manifestació de gent desesperada o enrabiada és, en canvi, un olla a pressió que esclatarà abans, durant o després del fet puntual de la manifestació. És una energia social que tiba i que busca un punt de ruptura. És una força de veritat: amenaçadora i perillosa per la seva potencialitat de violència. Més o menys, crec que a Grècia passa una cosa semblant: el fet puntual de la mort del noi ha provocat un esclat de manifestacions espontànies de ràbia acumulada per raons diverses: repressió, malestar econòmic i social...
Qui ho dirigirà això? les forces del sistema tractaran de metabolitzar aquest esclat combinant la repressió violenta amb un canvi de llocs, de carteres, àdhuc de forces polítiques dominants. Però sempre, sempre, salvaguardant el sistema. Què farà el poble? assumirà el canvi aparent? quan se li passi la ràbia acotarà el cap un cop més? s'estovarà amb les pallisses dels anti-avalots? pel contrari, la violència alimentarà la violència i anirà pujant de grau? el poble estarà disposat a ofrenar més morts i més sang?
Què faràn? que faran els militants ? organitzaran l'esclat? es posarà a les barricades a lluitar, aquest cop físicament, contra els anti-avalots i l'exercit? amb quin objectiu? la revolució? Estaran disposats, en definitiva, a la lluita armada si es donen les circumstàncies?
I que faran les forces de seguretat? l'exercit i la policia faran ,foc contra el poble? De part de qui estaran l'exercit i la policia si tres, quatre, cinc milions d'homes i dones afamats, enrabiats i disposats a tot assalten supermercats i comerços per endur-se el pa per la força? La llei, la lletra sagrada i inviolable que és l'esperit del sistema, o aquest és el missatge que ens volen fer creure, garanteix drets i deures. Però la realitat és tossuda i els drets manta cops cal comprar-los, mentre que els deures, molt sovint, se'ns exigeixen o se'ns imposen. Per a preservar la llei i en nom de la llei, sota l'empara de la llei, els anti-avalots i l'exercit disparen i maten. Potser no passarà res. Però temo que no. Potser n'hi haurà prou amb posar clavells i flors als fusells. Però no se si som tan civilitzats.
Aquests fets m'han recordat que fa uns anys a França va esclatar la revolta de les banlieues. Curiosament el desencadenant va ser també la mort d'uns nois, en aquest cas electrocutats en un transformador quan eren perseguits per la policia. Si no vaig errat totes aquestes revoltes a Europa acaben normalment amb la dreta ratificada a les urnes. Això ja va passar fins i tot amb el mitificat Maig del 68. Voleu dir que no hi ha qui fa el prèssec?
Però com deia les causes són més complexes del que ens diuen els entesos que de cop i volta surten per tot arreu. (De fet, aquests "experts" ens deien que si guanyava Sarkozy seria un desastre que intensificaria la revolta donat que era un neoliberal racista i no se què mes)..
A banda d'aquests setciències tenim els amants de les barricades que es solidaritzen amb tota causa susceptible de ser identificada amb un àrua revolucionaria (més encara si hi ha un màrtir inclós).
Ahir mateix uns grups d'aquests va causar disturbis i destrosses a Barcelona. Els hi toca molt a aquests el que passa a Grècia? I quina culpa tenen els caixers automàtics?
Bé, cadascú te les seves dèries. Però el que a mi m'estranya és que tant fervor rebel (per part dels antisistemes més abrandats) i ganes d'informar i entendre que hi passa (per part dels mitjans de comunicació) que es mostra en casos aliens no es vegi quan aquí tenim casos molts més greus. Tenim el cas de Guillem Agulló que ja fa quinze anys que va morir a mans d'un feixista que te prou llibertat per a presentar-se a les eleccions. És el cas més emblemàtic però no l'únic. Dic que aquests casos són més greus que això de França i Grècia perquè són un reflex de com l'extrema dreta actua amb la connivència del poder i la indiferència dels mitjans d'informació.
Volen que oblidem passat i no ens assabentem del present per tal que no tinguem el futur. Si molt convé al noi aquest de Grècia no el van matar de forma voluntària i allò de França va ser un accident de dos galifardeus que fugien de la policia. Que allà això desencadeni una sèrie d'esdeveniments vol dir, suposo, que hi ha un brou de cultiu social (dificilment exportable a d'altres realitats) propens a que això passi.
Els catalans sempre hem tingut tendència a emmirallar-nos en revoltes alienes i oblidar les nostres pròpies causes. He vist prendre com a model Cuba, Nicaragua (sandinista), Palestina, Hezbollà (?), Veneçuela....amb una energia que si s'hagues aplicat a les coses de casa ja fa anys que seriem independents.
Indiferentment de la simpatia o antipatia que hom hi pugui tenir és clar que vist des de centenars de kilòmetres de distància tot és més senzill, simplificable i comprensible i és més fàcil prendre partit. Oi que sí? Ens queda l'ètica. L'ètica està per sobre de la llei i tots els humans podem seguir principis ètics.