Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat. Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes. Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques. La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
Donem un cop d’ull al nostre voltant, no ens cal retrocedir en el temps o anar-se’n a Sud Amèrica per trobar mitjans de comunicació als que se’ls interfereixen les emissions o se’ls tanquen repetidors, com és el cas de TV3. Si parlem de corrupció, quantes trames han de jutjar-se per fer cas a les plataformes que han denunciat reiteradament els abusos urbanístics d’un model econòmic poc diversificat i especulatiu que ens ha dut a la Crisi. Mentre els presumptes casos de corrupteles polítiques o de finançament irregular de certs partits van en augment, es demostra la ineficàcia de PP i PSOE front aquesta Crisi, sent el País líder d’atur, a l’Estat capdavanter en desocupació a Europa. Sense oblidar que som de les zones més castigades pels Expedients de Regulació d’Ocupació o que concentrem el 8% de la destrucció de treball a la Unió Europea.
Aquests dies he llegit algunes reflexions que, amb una mica d’imaginació, podem extrapolar al cas català. M’explico. La primera d’aquestes reflexions sobre la caiguda del mur de Berlín que m’agrada és aquella que amb la caiguda d’aquest es fa sobre el concepte llibertat.
Els alemanys sabien que tard o d’hora, tot i la forta oposició dels francesos i anglesos, en un primer moment, s’exerciria la reunificació, s’exerciria en definitiva el dret a l’autodeterminació, en aquest cas per tornar a unir, annexionar de nou, tota una pàtria que era una però separada per les circumstàncies històriques.
Els catalans sabem que ha començat el camí de l’alliberament, tots sabem que la línia d’arribada és cada dia més aprop, però, igual que els alemanys de tots dos bàndols, no sabem quan arribarà el dia de poder exercir el dret a la nostra autodeterminació, en aquest cas per constituir-nos de nou en l’estat que ens doni veu i vot al món. Aquesta esperança, aquesta convicció, cada cop és més compartida. I té també relació amb una altre de les reflexions d’aquests dies, en referència a la llibertat dels alemanys per tornar a ser un sol poble. La pèrdua de la por. Els alemanys van fer caure el mur quan les circumstàncies històriques els hi van permetre, quan sabien que hi havia l’escletxa necessària per no patir un altre invasió a la txeca. Quan queia el poder soviètic i la derrota del totalitarisme i les formes més antidemocràtiques eren un fet. Els catalans, poc a poc, anem perdent també la por, perquè el món i l’Europa en la que estem immersos són molt diferents al món i l’Europa dels darrers segles.
Sabem , cada cop tenim més clar, que els tancs són fruit d’un passat que sembla llunyà, i anem perdent la por a la democràcia. Cap llei pot impedir l’exercici democràtic de les urnes. Cap llei pot legitimar que es tanqui a la presó aquells que volen exercir un dret universalment reconegut i practicat. Europa ens ajudarà a ser lliures perquè aquesta Europa s’ha construït i es construeix sota el paraigües de la democràcia, i el qui no entengui que la voluntat popular està per sobre dels tancs i la violència, en patirà les conseqüències.
Tenim una oportunitat històrica, en les properes dècades, de reconstruir el nostre estat. Igual que els alemanys cada dia eren més conscients que arribava l’hora de la llibertat, nosaltres albirem des de la talaia de segles de persecució, un futur també digne i lliure. Depèn, en bona mesura, de nosaltres mateixos, si sabem jugar les nostres cartes i treballar per la llibertat cadascú des de les nostres possibilitats, amb generositat i entrega. Hem caminat en silenci durant segles per a tenir la història de cara, i ar
a sabem que és el nostre moment. Fem caure, doncs, el nostre mur
Només és una opinió escrita en un racó de la xarxa global, però queden molts murs per tombar, no podem estar satisfets i benestants. Hem de ser responsables, esforçar-nos en mantenir l’esperit crític, aprendre de la Història i de les seues fites com motors d’un canvi constant i necessari per millorar la nostra societat i el món que ens envolta. Encara així, alguns preferiran seguir parlant de totalitarisme i censura com si foren peces d’un mur a la Casa de la Història de Bonn.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques. La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
Donem un cop d’ull al nostre voltant, no ens cal retrocedir en el temps o anar-se’n a Sud Amèrica per trobar mitjans de comunicació als que se’ls interfereixen les emissions o se’ls tanquen repetidors, com és el cas de TV3. Si parlem de corrupció, quantes trames han de jutjar-se per fer cas a les plataformes que han denunciat reiteradament els abusos urbanístics d’un model econòmic poc diversificat i especulatiu que ens ha dut a la Crisi. Mentre els presumptes casos de corrupteles polítiques o de finançament irregular de certs partits van en augment, es demostra la ineficàcia de PP i PSOE front aquesta Crisi, sent el País líder d’atur, a l’Estat capdavanter en desocupació a Europa. Sense oblidar que som de les zones més castigades pels Expedients de Regulació d’Ocupació o que concentrem el 8% de la destrucció de treball a la Unió Europea.
Aquests dies he llegit algunes reflexions que, amb una mica d’imaginació, podem extrapolar al cas català. M’explico. La primera d’aquestes reflexions sobre la caiguda del mur de Berlín que m’agrada és aquella que amb la caiguda d’aquest es fa sobre el concepte llibertat.
Els alemanys sabien que tard o d’hora, tot i la forta oposició dels francesos i anglesos, en un primer moment, s’exerciria la reunificació, s’exerciria en definitiva el dret a l’autodeterminació, en aquest cas per tornar a unir, annexionar de nou, tota una pàtria que era una però separada per les circumstàncies històriques.
Els catalans sabem que ha començat el camí de l’alliberament, tots sabem que la línia d’arribada és cada dia més aprop, però, igual que els alemanys de tots dos bàndols, no sabem quan arribarà el dia de poder exercir el dret a la nostra autodeterminació, en aquest cas per constituir-nos de nou en l’estat que ens doni veu i vot al món. Aquesta esperança, aquesta convicció, cada cop és més compartida. I té també relació amb una altre de les reflexions d’aquests dies, en referència a la llibertat dels alemanys per tornar a ser un sol poble. La pèrdua de la por. Els alemanys van fer caure el mur quan les circumstàncies històriques els hi van permetre, quan sabien que hi havia l’escletxa necessària per no patir un altre invasió a la txeca. Quan queia el poder soviètic i la derrota del totalitarisme i les formes més antidemocràtiques eren un fet. Els catalans, poc a poc, anem perdent també la por, perquè el món i l’Europa en la que estem immersos són molt diferents al món i l’Europa dels darrers segles.
Sabem , cada cop tenim més clar, que els tancs són fruit d’un passat que sembla llunyà, i anem perdent la por a la democràcia. Cap llei pot impedir l’exercici democràtic de les urnes. Cap llei pot legitimar que es tanqui a la presó aquells que volen exercir un dret universalment reconegut i practicat. Europa ens ajudarà a ser lliures perquè aquesta Europa s’ha construït i es construeix sota el paraigües de la democràcia, i el qui no entengui que la voluntat popular està per sobre dels tancs i la violència, en patirà les conseqüències.
Tenim una oportunitat històrica, en les properes dècades, de reconstruir el nostre estat. Igual que els alemanys cada dia eren més conscients que arribava l’hora de la llibertat, nosaltres albirem des de la talaia de segles de persecució, un futur també digne i lliure. Depèn, en bona mesura, de nosaltres mateixos, si sabem jugar les nostres cartes i treballar per la llibertat cadascú des de les nostres possibilitats, amb generositat i entrega. Hem caminat en silenci durant segles per a tenir la història de cara, i ar
a sabem que és el nostre moment. Fem caure, doncs, el nostre murNomés és una opinió escrita en un racó de la xarxa global, però queden molts murs per tombar, no podem estar satisfets i benestants. Hem de ser responsables, esforçar-nos en mantenir l’esperit crític, aprendre de la Història i de les seues fites com motors d’un canvi constant i necessari per millorar la nostra societat i el món que ens envolta. Encara així, alguns preferiran seguir parlant de totalitarisme i censura com si foren peces d’un mur a la Casa de la Història de Bonn.
