Per què les grans bronques sempre són al Congreso de Diputados de Madrid i no al Parlament de Catalunya? Alguns diran que perquè el poder real és allà; uns altres perquè aquí encara funciona allò de l’oasi català, per més rebregada i malmesa que últimament estigui aquesta paraula.
Apunto una possible tercera via: com estan situats els diputats en un lloc i un altre.
El Parlament és com una sala de teatre, tots mirant en una mateixa direcció. El Congrés s’assembla més a una plaça de toros. Zapatero i Rajoy poden fer sang perquè estan asseguts cara a cara i a molta distància un de l’altre.
Montilla i Mas estan tan a prop que podrien parlar sense micròfon i si allarguessin els braços s’arribarien a donar la mà. Només els separa un passadís i la torticoli que li deu agafar al president de tant mirar enrere cada vegada que parla Mas. En aquestes circumstàncies, discutir-se a crits és molt difícil. La disposició escènica del Parlament busca el consens. La del Congreso predisposa a l’enfrontament.
Les Caixes d’Estalvis d’aquest país, suport de poder econòmic dels partits que governen els diferents territoris d’Espanya, s’han convertit d’un dia per l’altra, en l’objectiu prioritari dels ajuts econòmics continguts en el FROB (Fondo de Rescate Ordenado Bancario) que està actuant de fet con el fons
de suport d’un ERE encobert.
Tot això s’està fent envaint a més les competències que la Generalitat té sobre la matèria, obviant la pròpia llei de caixes d’estalvi sense que el govern català hi hagi dit res.Mentre el sector financer espanyol en general, s’esgola per explicar-nos que el sistema de provisions que el Banc d’Espanya va fixar després del merder del Mario Conde i el Banesto, és l’enveja del món occidental, els que hi entenen ens diuen que amb els diners acumulats no ens tapem ni un caixal i per reorganitzar aquest girigai l’Estat espanyol, o sigui tots plegats, haurem d’injectar uns 300.000 M€ en el sistema per evitar que se’n vagi a la merda.
Si tot això ens hagués servit per a posar en ordre el galliner, fins i tot podríem estar d’acord amb l’esforç que tots plegats haurem de fer per salvar el cul dels gestors que han apropat els estalvis dels imponents al forat negre de la fallida, però al final després de tancar una pila d’oficines i fer fora uns quants milers de treballadors als qui pagaran amb els milions del FROB, ens trobarem que al capdavant de les institucions hi continuaran estant els de sempre, els partits polítics.
Veure en prime time la baralla de les administracions pel control de la caixa madri
lenya entre la Espe o el Rajoy per imposar els seus candidats o l’empeny sense dissimular del president Camps per impedir fusions de les caixes del País Valencià amb d’altres de fora del territori, no auguren massa de bo en els canvis de la gestió i control que després del dineral que ens ha costat a tots plegats, s’haurien d’emprendre.
El que m’ha sorprès de veritat és que els impositors d’aquestes entitats no hagin sortit per potes amb els estalvis a sota del braç per amagar-los directament en el matalàs o a la rajola, serà veritat la frase aquella que diu que el pobles tenen els governants que es mereixen i jo hi afegeixo, els clients d’algunes caixes també.
Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut
beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.
Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats.
Montilla i Mas estan tan a prop que podrien parlar sense micròfon i si allarguessin els braços s’arribarien a donar la mà. Només els separa un passadís i la torticoli que li deu agafar al president de tant mirar enrere cada vegada que parla Mas. En aquestes circumstàncies, discutir-se a crits és molt difícil. La disposició escènica del Parlament busca el consens. La del Congreso predisposa a l’enfrontament.
Les Caixes d’Estalvis d’aquest país, suport de poder econòmic dels partits que governen els diferents territoris d’Espanya, s’han convertit d’un dia per l’altra, en l’objectiu prioritari dels ajuts econòmics continguts en el FROB (Fondo de Rescate Ordenado Bancario) que està actuant de fet con el fons
de suport d’un ERE encobert.Tot això s’està fent envaint a més les competències que la Generalitat té sobre la matèria, obviant la pròpia llei de caixes d’estalvi sense que el govern català hi hagi dit res.Mentre el sector financer espanyol en general, s’esgola per explicar-nos que el sistema de provisions que el Banc d’Espanya va fixar després del merder del Mario Conde i el Banesto, és l’enveja del món occidental, els que hi entenen ens diuen que amb els diners acumulats no ens tapem ni un caixal i per reorganitzar aquest girigai l’Estat espanyol, o sigui tots plegats, haurem d’injectar uns 300.000 M€ en el sistema per evitar que se’n vagi a la merda.
Si tot això ens hagués servit per a posar en ordre el galliner, fins i tot podríem estar d’acord amb l’esforç que tots plegats haurem de fer per salvar el cul dels gestors que han apropat els estalvis dels imponents al forat negre de la fallida, però al final després de tancar una pila d’oficines i fer fora uns quants milers de treballadors als qui pagaran amb els milions del FROB, ens trobarem que al capdavant de les institucions hi continuaran estant els de sempre, els partits polítics.
Veure en prime time la baralla de les administracions pel control de la caixa madri
lenya entre la Espe o el Rajoy per imposar els seus candidats o l’empeny sense dissimular del president Camps per impedir fusions de les caixes del País Valencià amb d’altres de fora del territori, no auguren massa de bo en els canvis de la gestió i control que després del dineral que ens ha costat a tots plegats, s’haurien d’emprendre.El que m’ha sorprès de veritat és que els impositors d’aquestes entitats no hagin sortit per potes amb els estalvis a sota del braç per amagar-los directament en el matalàs o a la rajola, serà veritat la frase aquella que diu que el pobles tenen els governants que es mereixen i jo hi afegeixo, els clients d’algunes caixes també.
Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut
beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats.
Ara, amb l’esquer que els ha parat el poder central, tiraran per la borda tota aquesta estratègia per seguir un procés a la inversa.
Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interè
s que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal.
Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interè
s que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal. Tindrem unes Caixes més fortes, més potents, potser sí; però cadascun dels territoris haurà perdut un dels seus elements dinamitzadors. Per entendre’ns, “La Caixa” està invertint més arreu de l’Estat que no a Catalunya mateix; s’ha convertit en un gegant econòmic, però perdent bona part de la seva funció d'origen.
Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat.
I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat.
Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat.
I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat.
El mateix criteri que s’esgrimeix des del Govern per a dir que no es voldria que les caixes catalanes es fusionessin amb caixes espanyoles, amb la possibilitat de perdre capacitat de decisió i fins i tot la seu central, les comarques seran les grans perdedores d’aquest procés de fusions. Guanya l’Estat i guanyen els directius, especialment aquells que amb la seva mala gestió havien posat en risc la Caixa de Catalunya, però hi perden els treballadors i les comarques. Sincerament, hi perd el País.
