78 ANYS D'UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA, PER MOLTS ANYS!Fa 78 anys un grup de persones va decidir fundar Unió Democràtica de Catalunya.
Creien en els valors cristians i humanistes que han servit per a la construcció i per al desenvolupament d’Occident. Creien que el treball, l’esforç, la família, la llibertat, la disciplina, el respecte, la democràcia, el diàleg, la centralitat, el sentit comú..., eren i son valors essencials i necessaris per a la construcció de la societat.
Creien també que calia fer-ho des de el catalanisme polític, des de la voluntat d’aixecar Catalunya com a Nació.
Són aquests valors els que han permès que Unió hagi pogut sobreviure als temps difícils que el nostre país ha viscut.?
Unió ha vist la República i el pas devastador d’una guerra; ha estat perseguida per una cruel dictadura i un dels principals dirigents va ser afusellat pel fet de ser catalanista i democratacristià.
Com a tota obra humana, en 78 anys hi ha moltes vivències, molts avatars. Avui, els principis que van servir per fundar el seu partit són plenament vigents ?.
Per regenerar-lo, cal tornar a mirar i recuperar allò que els va fer forts. I avui com fa 78 anys, els valors que van inspirar els fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya són els que han de revifar, els que la societat tornem a necessitar .
Han fallat les persones,com Duran i LLeida, però això no vol dir que falli el sistema o que s’hagi esgotat. Josep Antoni Duran i Lleida té l'habilitat d'aparèixer en els mitjans de comunicació com si fos el líder d'una força política equiparable a la resta de les que configuren el Parlament de Catalunya. És a dir, una força que cada quatre anys se sotmet al veredicte de les urnes i que ocupa els escons que la societat li atorga. Duran i Lleida i Unió Democràtica, però, no ho han fet mai, això. Duran i Lleida i UDC, conscients que els seus votants caben en un minibús, no es presenten mai sols a les eleccions, sempre ho fan sota les faldilles de Convergència, perquè saben que en la intangibilitat del seu pes específic rau el secret de la seva pervivència com a partit.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia.
Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la
independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" .Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán".
I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau.
Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre .
Des d’aquí, per molts anys a totes i tots els militants d’Unió .
