Un dia d'aquests, em sembla que és el 23 o el 24, farà tres anys de la constitució del Govern d'entesa ( tripartit ) que va fer possible que el Sr. José Montilla fos President de la Generalitat. En aquests tres anys de Govern d'entesa o tripartit (trist-partit com li agradava dir al Sr. Más, que cada dia està més histèric dins la Casa Gran buida de personal), fins al punt que ara ja no diu ni aixó. Bé, com deia,a menys d’un any de les eleccions i amb la necessitat de 90 vots a favor, tot quedarà en foc d’encenalls ?.Ara debaten, desprès s’acusaran mútuament de la responsabilitat del fracàs. Molt em temo que res canviarà i que tot continuarà igual. Perquè, per evitar tornar a repetir com lloros la tan citada màxima de Fuster de “si no fas política, te la fan”, caldria que aquests polítics que ens volen portar a l’urna es dediquessin en cos i ànima a prestigiar la política. A restaurar-li el vell honor, a donar-li un to més alt, més digne.
En els últims temps la nostra democràcia no s’ha estructurat com ja va indicar Montesquieu a “De l”Esprit des Lois”, en el poder executiu, el legislatiu i el judicial.
Ja entrats en el Segle XXI, el poder executiu ha abduït el judical (o a l’inversa, encara no estic segur), i el legislatiu s’ha convertit en un nucli corporatiu de la política, on els professionals de la política busquen aconseguir avantatge en front de l’adversari, però també es blinden entre ells per mantenir els beneficis de ser un càrrec electe.
Aquest context de transformació de les nostres democràcies, consoliden la idea que els tres poders de Montesquieu, han estat sotmesos per la maquinària dels partits polítics, és a dir la nostra democràcia és ja plenament una partitocràcia.
Els últims afers que han aparegut a l’opinió pública pel que fa a una deficient gestió dels recursos públics, el no compliment de la normativa de despesa econòmica per part dels partits polítics sense excepció, la lluita per aconseguir una situació privilegiada electoralment davant l’adversari polític, la nul.la preocupació per les demandes reals de la ciutadania, la no valoració de la gestió pública per indicadors de rendiment, preferir els mediocres disciplinats abans que la qualitat crítica … Totes aquestes qüestions han suposat un clar deteriorament del sistema polític, ja que malgrat la política signifiqui intrínsecament la gestió del poder, aquesta gestió s’ha de fer tenint en compte l’interès general real, les necessitats reals, no les pròpies del “establishment” dels partits polítics.
L’efecte boomerang a aquesta transformació de la nostra democràcia ha començat a caminar, i ara els partit polítics detecten en format real i demoscòpic, que totes les accions que han implementat en base a auto-afavorir-se, i a oblidar les demandes de la ciutadania, els està passant factura, amb unes altres paraules, el boomerang que van llençar a l’aire retorna, i depén de com retorni, si ni saben agafar-lo bé, poden prendre molt de mal.
És realment insòlit. Fa dècades que no tenim llei electoral. Perquè CiU no tenia gaire interès a fer-la, és cert, però tampoc no es pot dir que el tripartit ho haja intentat de debò, aquests set anys. I de sobte, en quaranta-vuit hores, Montilla i Mas sembla que pacten això que en diuen el model alemany i volen que ben aviat tinguem la llei nova que durant dècades molts hem reclamat inútilment. Per combatre la corrupció i la desafecció, diuen. Tan important és la detenció del batlle de Santa Coloma de Gramenet que aconsegueix en una setmana allò que no s'havia aconseguit en trenta anys?
Però una simple instrucció, mal feta com sempre, de Garzón ha revolucionat el parlament com no havia vist mai abans. Passen els dies i el gran jutge continua sense demostrar res. Els paperots públics que ensenya no em mereixen gaire credibilitat i algunes de les acusacions que fa causarien hilaritat, si no fos que hi ha gent en la presó i, sobre això, poca broma. I la veritat és que costa de no demanar-se si tanta activitat sobtada, tantes declaracions, tant d'anar per feina, no té a veure, per exemple, amb qui era la següent de la llista de detinguts i com es va aturar? O si les manilles públiques no van ser un error, sinó un advertiment en clau política, igual que aquell desplegament tan colonial de la guàrdia civil al país dels mossos? Potser és que l'arbre no ens deixa veure el bosc.
Per primera vegada en tres anys, el president Montilla esdevé avantguarda.
Sorprenentment, trencant els motlles de la moderació i el silenci, el President fa causa dels escàndols de corrupció urbanística i en quinze dies converteix una crisi política, que augurava empitjorar les ja minses expectatives electorals del PSC, en una oportunitat per liderar una operació de regeneració política aparent i de bona venda mediàtica. Ara, en política, les coses són el que semblen i no el què realment són.
I què són: doncs el canguelo sobreposat en veure que el bisturí del jutge Garzón ha deixat al descobert, en el cas Pretòria, l’artèria del finançament dels dos partits polítics majoritaris a Catalunya per la via de la concurrència d’unes empreses, sempre les mateixes, en els grans i mitjans projectes de construcció d’habitatges, infrastructures i serveis, sorgits de la iniciativa pública en els darrers trenta anys. Però no patíssim pas, el jutge estrella s’ha limitat en la seva acció quirúrgica a ressecar, només, la perifèria de l’imbricat sistema circulatori, no fos cas que provoqués una hemorràgia que comprometés la supervivència del corpus polític català. Montilla ha posat a tot el PSC a treballar barrejant l’acció institucional amb la de la primera secretaria del partit.
Llei electoral, compromisos ètics, més credibilitat a la Sindicatura de Comptes, reanimació de l’Oficina Antifrau i, finalment, el perdó dels pecats i el propòsit d’esmena. La desafecció política és creixent i tangible i està afavorint el naixement i abonant el creixement de marques blanques, que en les properes eleccions poden reconfigurar l’equilibri tradicional de forces perjudicant, ostensiblement, les expectatives dels grans partits. Ara toca canviar poc perquè sembli que ho canviem tot.
Després de 30 anys de democràcia, ara han de córrer? Jo opino que no els cal córrer si les estructures internes dels partits no canvien i si els de sota no tenen ni vot ni veu, com acostuma a passar. Les estructures són tan fortes que les bases poca cosa poden dir. A fi de comptes, es consensuarà una llei que al ciutadà li quedarà molt llunys i sobre la qual no haurà pogut dir res.Hi han molts models de lleis electorals i tots tenen avantatges i inconvenients. Parlen de pactar un model com l’alemany. Tant és un model com un altre si el ciutadà que vota un partit no pot anar a trobar el "seu " representant, aquell que ell va votar perquè el coneix, perquè és pròxim i perquè coneix els seus problemes. La única manera de que la desafecció política no arribi fins a límits insospitats, serà que el ciutadà anònim pugui anar a explicar els seus problemes a una persona determinada que l’escoltarà i mirarà de solucionar-los-hi perquè li va el càrrec i el prestigi.
La qual cosa no vol dir que ho arregli tot perquè ja sabem que feta la llei, feta la trampa i sempre trobaran l’escletxa per on escapar-se. Si el partit no vol escoltar, si el partit només busca el propi bé del partit, tampoc no farem res. Perquè,-siguem sincers- els partits només busquen fer una llei que vagi bé als seus interessos i, en general, als interessos dels dirigents. Dit d’una altra manera i ben planament: interessarà a uns i no interessarà a uns altres que votin els emigrants; interessarà més a un partit que a un altre que voti tothom o sigui igual que no voti ningú; interessarà més o menys que les campanyes siguin més curtes, més efectives i més barates; interessarà més o menys que el vot per correu dels residents fora del país pugui ser més àgil i més efectiu que ho és ara; discutiran si un vot a la ciutat val més o menys que un vot al camp…. I podríem seguir en molts altres aspectes que fan que no es vulguin posar d’acord justament perquè cada partit tindrà els seus interessos creats.
En el fons de tot plegat, aquesta és la qüestió i no pas el fet de pensar en el bé del País, de la igualtat i de la participació dels seus ciutadans, cosa que fins ara passa poc. I si no, que els ho preguntin als votants desencantats de partits amb un model assembleari que han estat molt poc escoltats i que, a fi de comptes, han hagut de tocar el dos…
Senyors polítics, no tenen cap excusa si volen reformar la llei electoral i introduir totes les millores que creguin - petites circumscripcions, llistes obertes o semiobertes, dobles llistes, primàries, etc. - Quant a que penso jo de llistes obertes o tancades, jo proposaria les llistes blocades. Què vol dir? doncs que l'elector, una vegada escollit un partit, pugui seleccionar les persones que prefereix de la llista. Aquesta fórmula garanteix el sistema de partits polítics, i al mateix temps sacseja la confecció ordenada de les llistes, en benefici de les persones i la seva manera de ser i capacitat política. Veurem en què acaba tot això, però si no volen aportar un altre desencís entre la ciutadania, caldria que s'ho agafessin seriosament i treballessin per aconseguir la llei electoral catalana. Tenen un Parlament i un any. Treballin. Però recordin,que de res no serviran les reformes estètiques si no li retornen l’ànima al fons de la política. I això és molt, molt més complicat. Reformar-li l'ànima
