Un dels arguments habituals de l'unionisme espanyol, consistia en proclamar, que el dret a l'autodeterminació es va afegir a la declaració dels Drets Humans per permetre els processos de descolonització a l'Àfrica.D'aquesta manera et reduïen el dret a l'autodeterminació a un assumpte d'africans, i com què hom no acostuma a portar a sobre la declaració impresa de Nacions Unides, la discussió s'havia de donar per acabada. El temps s'ha encarregat de treure raons, i a no ser que algú encara es cregui que la RDA o Kosovo es trobaven geogràficament al continent africà, ja haurien de começar a veure que a la declaració de Nacions Unides no hi havia cap restricció geogràfica.
Tanmateix el mite fou prou efectiu, durà dècades, i fins i tot encara hi ha algun espavilat que el treu a relluir quan ja no sap que dir. Amb el tema de la "consulta popular", proposada pel president basc "Juan José Ibarretxe", ens trobem quelcom de semblant. Ja han començat els apocalíptics de la destrucció de la unitat dels Països Castellans a postular la suposada "il·legalitat" de la cosa. La intenció és clara, es tracta de repetir tantes vegades com calgui que el projecte no s'ajusta a llei, i per tant cal actuar amb duresa aquells que incompleixen la llei.
Mai per això en parlen de quina llei és aquesta, i quina és la il·legalitat denunciada. Només cal una petita consulta a la Constitució Espanyola i al DRAE per a comprovar que el projecte de llei és plenament constitucional:
*Referéndum: 1. m. Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.
Si llegim les dues preguntes de la consulta popular, es veu clarament que no es tracta, ni d'una llei, ni d'un acte administratiu. Simplement són dues preguntes sense caràcter vinculant, és a dir, una consulta popular, o més ben dit, un No-referèndum.
El que sorprèn de tot plegat són les declaracions del president del govern espanyol, en el sentit que no es realitzarà la consulta popular perquè estem en un estat de dret, i el lehendakari està obligat a complir la llei (repetim: no indica en cap cas quina és la llei que s'estaria incomplint). Afirmació precipitada, ja que en cap cas el president espanyol espera un pronunciament de la justícia espanyola de la suposada inconstitucional·litat del fet. Realment és preocupant veure, amb la rotunditat amb la que s'expressa, que ell realment es creu que està per sobre de la justícia. Es creu amb el poder de decidir allò que és legal, allò que és il·legal, i fer-ho apel·lant a l'estat de dret. En resum, creu que l'estat de dret és ell. Està per sobre de la justícia i tot, o més ben dit, té el convenciment que la justícia farà el que ell decidirà. Com el rei Sol.
Amb convicció i esperit de sacrifici, el de la seva carrera política, Ibarretxe gosa desafiar a l'Estat. Una actitud del tot lloable i envejable davant la mediocritat i l'absoluta manca de convicció i d'esperit de sacrifici de la nostra classe dirigent. D'altres però, si que han estat mol actius, tenim el reforçament del nacionalisme espanyol, amb l'enèsim manifest dels més ultra contra el català i de l'esclat del nacionalisme ibèric més popular, també dins de Catalunya, amb el resultat del futbol. Aquests estan aprofitantant totes les oportunitats per marcar territori.
De moment el nacionalisme català continua desapareixent i diluint-se, mentre es consuma la desnacionalització del País. El darrer exemple el tenim en el futur nacional que espera a la Corpo un cop eliminada la crosta nacionalista. Manquen encara un parell de congressos, el d'ERC no ha servit per encendre passions nacionals, tampoc el del PP ni que sigui per tocar els pebrots. Veurem com acaba el de Can CdC, que comença a presentar alguns signes de que alguna cosa pot passar, o No. Veurem si s'en surten durant el Congrés i tenim una mica de moguda nacional. Menys mal que per distreure el personal, tenim l' Ibarretxe que toca els pebrots als senyors del sistema, demostrant que té el que s'ha de tenir en política.
Que la força l'acompanyi, doncs la raó ja la té.
4 comentaris:
Ibarretxe va usar un to serè, tranquil, pausat, però alhora ferm i clar: s'ha de donar la veu al poble basc perquè digui quin ha de ser el seu futur, s'ha de demanar al poble basc si avala la negociació per a un procés de pau, s'ha de consultar fins a quin punt i en què la gent d'Euskadi vol decidir.
Llàstima de no tenir,interlocutors de la seua talla!
Mi querido tafaner....en caso de consulta, retirarian las urnas de sus puestos y el juez estrella lo meteria en la carcel por alteraciones del orden publico, apologia del terrorismo y por ir en contra de la constitucion; ¡Despierta! de ese sueño y entra a formar parte de mi partido, llamado...P.I.CH.A ( Partido independiente de chalaos anarquistas ). En las proximas elecciones, ¡arrasamos!; Nuestro grito primero de guerra es, ¡A LA MIERDA!..esto es como para entrar en calor...luego tengo mas gritos, pero hasta que no entres, no te cuentos mas. Estoy dibujando el logo..Eso si..el requisito para entrar a formar parte, tiene que responder correctamente la pregunta...¿ Que engancha mas, que un gancho?; Esto es para asegurarnos el intelecto de las bases...¡Piensalo!..el reir y el cachondeo, lo tenemos asegurado, y lo que es seguro, que no engañamos a nadie...no como estos, que mienten mas que andan. besitos..¡tio grande!
pd.- necesito un ideologo, mas bestia que yo
Ara que la selecció espanyola ha guanyat un títol, tots hem pogut veure pel carrer, amb banderes roji-gualdes, els ‘no-nacionalistes’ entonant himnes patriótics. I no ens enganyem.
Al final ha resultat que no són pas tants. Però a mi m’agradaria fer incís en l’atzucac que suposa mentir i dir que els votants de PSC/PSOE o del PP no són partits nacionalistes.
O que, simplement, els unionistes catalans no són nacionalistes. El problema de dir aquestes falsedats és que, després, ho han de mantenir. I és clar, ja se sap. Una cosa és dir i l’altra fer. Especialment quan guanya ‘la roja’. No es pot ser mentider en aquesta vida; no em fa ni fred ni calor que guanyi la selecció espanyola o la francesa. Simplement, em sap greu que no ens deixin jugar a nosaltres, als catalans, amb la nostra selecció. Suposo que deu ser molt divertit guanyar campionats i estar orgullós del teu país. Lamentablement, els catalans, de moment, no ho podem experimentar. I aixó no és possible a causa del nacionalisme negatiu espanyol. Es pot ser nacionalista en positiu, defensant la teva nació, i en negatiu, maltractant i insultant la resta. Espanya, igual que França, practiquen aquesta segona modalitat.
Quan prendran consciencia del fet que els estats no es poden construir damunt l’opresió de la voluntat popular? Catalunya no vol ser espanyola. I l’independentisme no para de creixer, com be demostren les enquestes… encara que de moment aixó no es reflecteixi a les urnes a causa de la mala gestió de l’unic partit independentista amb representació parlamentària. La por, i nomes la por, justifica que un estat es comporti així amb les seves nacions i els negui el dret a tenir una selecció própia o la seva llengua reconeguda i institucionalitzada. A França també li creixen els nans. Fa pocs dies, la revista ‘Nature’, la més prestigiosa en el món científic, acusava l’estat gal d’oprimir irracionalment les cultures minoritàries. I és evident que si les reprimeix és perquè no són cultures franceses. I a França, comencen a tenir por de la desintegració. Els estats, poc a poc, han de ser laminats. Per dalt, per la UE. Per baix, per les nacions. Només així sorgirà la vertadera Europa. La única Europa possible. Al cap i a la fi, és mes fácil ser tolerant amb els nacionalismes positius, que no pas intentar homogeneitzar per la força les cultures. Això situa Espanya i França al mateix nivell que la Xina.
Quina és la ideologia d'un partit? Un partit, pot tenir més d'una ideologia?
La meva impressió és que si, que cada partit te com a mínim quatre o cinc ideologies, moltes vegades oposades.
Mireu per a mi, com pot ser aixó:
1) La ideologia oficial, la que consta escrita en els estatus del partit.
2) La ideologia emanada dels congressos, que amplia, redueix o matisa la ideologia oficial.
3) La ideologia que difonen els líders del partit, que en general estarà alineada amb la que surt dels congressos.
4) La ideologia real dels líders del partit, dels càrrecs interns i externs, que no necessariament ha de coincidir amb les altres ideologies.
i finalment
5) La ideologia que deriva de les votacions .. Les decisions que prenen aquests líders en funció del càrrec i del sou que estan ocupant. Aquesta és la ideologia real.
Aquesta és la única ideologia que conta, les altres son pura façana, pura propaganda electoral per quedar bé.
Després d'això es pot concloure que la ideologia de referència d'un partit és la ideologia dels seus líders i càrrecs manifestada en votacions i decisións que ens afecten a tots.
I cap altre.
Si aquest poble Torredembarra emmalalteix no és per casualitat. O estem infestats de virus o portem mala vida. Molts virus ja els tenim localitzats: la caverna , el botifler, el sistema de finançament... Però de la mala vida poca gent en parla.
I cada dia veig més clar que la mala vida emana de bona part de la “classe” política.
I dir “classe” ja és acceptar el que no hauria de ser. Perquè dir “classe” és dir grup social, categoria. Professió. I el professional es comporta d’acord amb regles i deures.
Necessitem polítics lliures d’actuar i de dir el que calgui quan calgui. Però si et converteixes en professional això ja no és possible.
I a casa nostre, cada dia tenim més polítics professionals.
Quin desastre! Aquest individu ja no és advocat (tot i que té la carrera de dret), no és economista (tot i que és llicenciat en econòmiques) ni filòleg... és polític.
Per tant, l’acció principal del “polític” ja no és el “servei al poble”.
La primera preferència és sobreviure dins d’aquest batibull d’escasses cadires.
I això ens mata !.
Els partits es converteixen en col•lectius plens d’afamats escaladors, autèntics professionals. Els gestos són mesurats, les paraules són les justes i el “sí, senyor” és la clau de pas.
Fins el punt que el crit de força es converteix en un “visca JO i PARTIT !”.
Necessitem químics, mestres, fusters, advocats, biòlegs, pagesos, músics... amb idees clares, amb compromís, fermesa, intel•ligència i caràcter.
Que puguin defensar sense patir a perdre la feina. Perquè si la defensa dels interessos del poble obliga a deixar la cadira, que puguin deixar-la sense por. Quan calgui. I amb el cap ben alt.
Mentrestant, la “classe”, tota ella, procurarà a seure fort. Ben assegudets a la cadira.
I el poble, que el bombin!
Ja em perdonareu aquells que no combregueu amb mi, però no és prohibint que es solucionen les coses, sinó donant alternatives, i sobretot donant exemple d'humilitat, de servei, d'estima, i deixant l'orgull, la prepotència i la supèrbia, ben lluny de casa.
Publica un comentari a l'entrada