Fantàstica metàfora escrita per Iu Forn al diari Avui d'avuí on descriu la crua realitat de la nostra societat, tant política com ciutadana.Disfruteu-ne
Quin disgust que tinc, escolti. He llegit que l’Audiència de Barcelona ha dictat una sentència que podria acabar amb l’apassionant baralla sobre la propietat del dibuix del burro català. “Je suis dessolé”. I sap per què? Home (i dona), han estat només quatre anys, que a mi se m’han fet eterns, en què els mitjans hem dedicat hores i hores i pàgines i pàgines a discutir sobre el símbol que va omplir tantes parts posteriors de vehicles nostrats en contraposició amb els vehicles que optaven pel toro.
La història ja la sap, oi? Noi (que li direm 1) crea dibuix d’ase. Altres nois (que els direm 2) veuen dibuix d’ase i li demanen a noi 1 poder usar-lo. Noi 1 i nois 2 signen acord notarial pel qual noi 1 cedeix drets i nois 2, després de fer-hi algunes rectificacions, creen famosa campanya ruc per combatre campanya toro. Poc temps després noi 1 i nois 2 acaben als tribunals barallant-se per autoria dibuix. Diverses anades i vingudes a jutjats i ara Audiència determina que nois 2 no van vulnerar propietat intel·lectual, però reconeix van crear “obra derivada” de la de noi 1. Ho veu com la justícia és molt necessària? Han calgut quatre anys per aclarir el que ja era clar i davant notari.
Però ara ve la bonica metàfora aplicada al tema del finançament i al desplegament de l’Estatut. Solbes (entès com a Estat) és el toro i nosaltres som el ruc. Arribat el moment de la veritat, Solbes serà una sola veu lluint el toro i només el toro i ple d’orgull. En canvi, nosaltres serem 1) els que han dissenyat el ruc, 2) els que han comercialitzat el ruc, 3) el cunyat del que diu que ha adaptat el dibuix del ruc, 4) la tieta del que no vol dibuixar el ruc, 5) la veïna de la tieta que diu que té un nebot que també fa rucs... I mostrarem orgullosos (o no) a) un ruc, b) un ruc amb atributets, c) un ruc amb grans atributs, però amagats, d) un ruc que no se sap si té atributs o no, e) una gamba que ens volen fer passar per ruc...
3 comentaris:
Querido tafaner...Yo creo que es precisamente donde falla el burro catalan...en los atributos; Estos tenian que haber sido cuantiosos en el largo y en lo ancho, para que los madriles y otros mas, nos respetaran. besitos en la mollera
Som així els catalans, se'n foten de nosaltres a la cara i encara els riem les gràcies; ens roben i en diem solidaritat.
Ara es veu que no compliran ni l'Estatuet i resulta que el conseller Castells està enfadat perquè no li foten cas, què es pensava? s'ha de ser molt ingenu per refiar-se dels que es mofen de tu.
Atenció guionistes del Polònia, regalo gag:
Va en Solbes al Congreso de los Diputados i diu:
- Dice que va un catalán en Madrid y...
No el deixen acabar, tothom es tronxa de riure.
La relació entre economia i política és flexible. La política no és un mer reflexe de la necessitat econòmica. És un error creure que l’economia és la base de la política. Si fos així no seria possible controlar políticament l’economia. Això tampoc vol dir que l’economia no tingui cap mena de lleis i depengui únicament de la voluntat política.
El polític es troba amb un ventall de possibilitats i ha de saber escollir la més adequada per al seu interès polític. L’economia consisteix en uns recursos objectivament disponibles i en l’organització social de la seva producció i distribució. Els recursos objectivament existents no depèn de la voluntat de ningú. Però la productivitat depèn del sistema social de producció i aquest es pot controlar políticament. Per altra banda la distribució social de l’excedent també depèn de la intervenció pública.
La creença en què la política es fonamenta en l’economia és d’origen marxista. És cert que actualment la legitimació del discurs polític es fonamenta en l’eficàcia econòmica. Però és fals de què tot discurs polític s’hagi de fonamentar necesàriament en criteris d’eficàcia econòmica. Les formes de legitimació política nom són exclusivament econòmiques.
Pretendre que amb la independència nacional estarem millor econòmicament és una fal.làcia. Durant tres segles Catalunya s’ha desenvolupat dins del mercat espanyol, i s’ha industrialitzatr dins del mercat espanyol. Tal copsa no vol dir que sempre hàgim d’estar dins del mercat espanyol. Segurament si que és cert que ara ja no hi ha la necessitat del mercat espanyol que hi havia fins a l’entrada a la CEE. És una fal.làcia associar independència nacional a millora econòmica i social, com si una fos la condició necesària de l’altra. L’Estat espanyol fonamenta la seva força política en la legitimitat ideològica i la capacitat de reproduir l’Estat del Benestar fins i tot a Catalunya. L’espoli fiscal no és determinant d’una situació socio-econòmica desesperant que obligui totes les capes de la població a optar per la independència per raons bàsicament econòmiques. D’aquesta creença errònia, la independència com a necessitat social i econòmica, neix la il.lusió del 2014.
Això no vol dir que de la política social i econòmica independentista es pugui prescindir. Jo crec que aquesta política atrau un sector de la petita burgesia. Seria una bogeria prescindir totalment de la política econòmica. La meva actitud respecte de la política econòmica no és que sigui prescindible, sinó que és un annex secundari.
El fonament de la política independentista no és socio-econòmic, sinó la subjectivitat d’un poble que es sap igual de digne que la resta de pobles. La política econòmica és necesària, però d’una manera instrumental. El que és incondicionalment bo és l’alliberament del poble oprimit. La direcció d’ERC no vol seguir aquesta política perquè pensa que això només copnvenç els quatre independentistes de sempre. Amb aquesta política consolidaria el mig mil.lió de vots que són els quatre independentistes de sempre més els sectors radicalitzats de la societat catalana independemment de l’origen ètnic.
Per altra banda la legitimació política quant a la defensa i promoció de la llengua catalana és evident que no té res a veure amb l’eficàcia econòmica. La defensa del català és un voluntarisme subjectivista, absolutament legítim, però que no té res a veure amb la necessitat econòmica. Les llengües que si que tenen a veure amb l’eficàcia econòmica són les majoritàries: anglès i espanyol. Per tant la defensa del català, que fins i tot podria obstaculitzar el desenvolupament econòmic, és una forma de legitimació política fonamentada en criteris de subjectivitat moral. Afortunadament a aquest món no tot és economia política.
Publica un comentari a l'entrada