Comencem?

El canvi de govern va portar coses bones i coses dolentes (com qualsevol canvi, qualsevol govern o des-govern) una de les coses que no m’agraden i que em fan més recança és aquest permanent mirar al sud, concretament al sud-oest, al centre de «la meseta» a la capital d’un estat que no és el nostre que ni ens vol ni ens respecta.
Em desagrada i em molesta, per que és una altra prova que tan sols tenim un/s referents i que, en qualsevol cas no ens són favorables (culturalment parlant) uns referents plens de toreros i doñas, de famosas y bailaoras.
Uns referents musicals pel jovent que disten moltíssim de qualsevol referent necessari per a la revifalla efectiva de la cultura catalana i amb ella l’articulació d’un país que no s’acaba de creure que ho és, a voltes covards, a voltes oportunistes.
El futur tan sols vindrà del nord, que és des d’on realment podrem fer força, on realment cal que expliquem qui som i què volem. On som i on volem anar, un futur que tansols tindrem si ens el guanyem a pols.
La política és a tot arreu, per tant no serveix dir que no es creu en els polítics o que són uns venuts. Hi ha moltes maneres de fer política i de treballar per aquest país que necessita tantes mans com se li puguin oferir. Pel nord, amics, haurà de passar el nostre futur, mentre ens entretinguin mirant al sud, les possibilitats d’assolir aquest futur ens passaran pel darrera.Després de tres-cents anys de col·lonització i inculcació d’una manera d’entendre la relació entre els territoris que compartim una cultura, una llengua i fins fa algun temps un imaginari col·lectiu podem veure’n la mostra més evident, clara i contundent.
El que van ser els Països Catalans fa que espanya sigui com és, que uns visquin millor i uns altres s’hagin d’esforçar més per tenir el mateix. No ens volen junts per que fem por, per que la supervivència de «l’espanya solidària» i, fins i tot, de l’espanya tal com s’entén actualment està en perill. S’ha de ser solidari, no ho negaré, però no cal ser carallot. La solidaritat ha de tenir límits, si no et prenen el pèl.
Els territoris catalans (o valencians, o balears, no nord-catalans, ara mateix tant és el nom) som una mina, ha quedat ben clar. I a més, quina casualitat, anem ben juntets, agafadets del bracet, no hi ha ningú entre els uns i els altres. Crec que això ens ha de fer reflexionar a tots i si rasquem una mica per sobre de la crosta casposa de que hi ha per tot crec que hi trobarem tants punts en comú que ens sorprendrem tots plegats.
Som, ara tan sols cal que ens ho creguem i actuem en conseqüència. De vegades penso que el país en el que visc, el país que m’estimo i pel que lluito (sempre pacíficament) és un país que no sap on va, que talment un ramat es deixa guiar. De vegades penso que el país que vull millor és un país de covards, d’indecisos, de gent que tan sols «vol viure» i sobreposa aquesta voluntat de «voler viure» a pràcticament qualsevol ambició, relegat el seu fet nacional a uns elements cada cop més folclòrics i remots. De vegades penso que el país, aquell que duc al cor, és un país difícil d’entendre, ple de contradiccions i amb massa oportunistes.
Visc en un país que no s’ha sabut fer gran, que per por, per cobardia o potser senzillament per que ja ha estat diluït en un estat que ni l’entén ni té la intenció de fer-ho. Un estat que es sent orgullós de ser com és i en el qual no hi caben ni «fets diferencials» ni res que no ens dugui a ser «grandes y libres». Tothom sap que el franquisme ha triomfat i ha anul·lat políticament, nacionalment, a massa generacions, unes generacions que ens manen i que en el seu subconscient, volunari o no, hi ha el franquisme. És per això que les generacions «lliures», sobretot les nascudes amb la pseudo-democràcia espanyola, teniu una gran responsabilitat. Una responsabilitat que serà capdal per a fer d’aquest país un estat o per diluir-nos en l’intent. Una responsabilitat que la majoria de nosaltres no exercim com hauríem de fer.
Hi ha generacions «també lliures» que consumeixen el que se’ls ofereix, hem de mirar què se’ls ofereix per que en el seu imaginari, imaginari col·lectiu, segurament ja no canten allò «d’espanya penja d’una canya, si la canya cau…» segurament ens sorprendran amb un rap, perdó hip hop, o un reaggeton que ni parlarà del nostre futur, ni ho farà en el nostre idioma.Som els que som, tenim el que tenim, però si encara avui esperem a que algú altre aconsegueixi la llibertat del nostre país per nosaltres, ho tenim clar. No hi haurà redemptors,ni salvadors, ni profetes, ni messies, tan sols gent, gent que vol un futur millor en un estat propi, un estat lliure i un estat, per damunt de tot, democràtic. Recordo que la democràcia va molt, molt més enllà d’anar a votar cada quatre anys. Hi ha molta feina a fer, comencem a fer-la?