CDC no es decideix,Ja ha finalitzat el congres convergent, i puc treure unes conclusions complementaries mes de l’aposta de CDC per la Casa Gran del Catalanisme.En primer lloc la renovació de la cúpula dirigent amb nous noms, no ha inclòs cap dels noms mes sobiranistes com Victor Terradellas o Alfons Lopez Tena entre d’altres, si be es cert que noms provinents del mon municipal tenen diverses sensibilitats, cap es conegut per apostar per un estat propi sense embuts, i la tornada de figures del passat com en Cullell, poden ajudar a homogeneïtzar el partit, però no son garantia de cap aposta renovada.
Vull destacar que els militants han atorgat el nombre mes baix de vots a la direcció a David Madí, director de les ultimes campanyes, i autor del famós vídeo què amb un cinisme esfereïdor, i molta demagògia barata atacava el tripartit, i què va provocar mes que res desencís en els propis votants, crec que si es volia apostar per noves formules, evidentment aquesta persona què amb el seu ressentiment i mètodes americans utilitzats matusserament no ha aportat res de positiu per avançar com a país.
Tanmateix, l’aposta pel dret a decidir sense límits amb termes com a nació lliure ja es un avenç en aquest partit tant prudent alhora de parlar d’aquests temes, però la no inclusió d’estat propi, i declaracions d’en Mas dient que vol mes una nació forta dins Espanya, que un estat propi feble, sintetitzen la famosa ambigüitat, i la poca coherència de voler posar en un mateix pot totes les sensibilitats del blanc al negre.Primer, una nació forta dins Espanya, ell sap perfectament que no es el camí traçat del Estat de les Autonomies, i què les balances fiscals han donat un bon exemple d’aquest espoli que continuarà pels segles dels segles, i un TC que marcar el límit autonòmic que evidentment per un territori que vol ser potent es totalment insuficient, la segona part referent a l’estat propi feble, es una bajanada parlant clar, ja que no hi ha en el mon un estat propi que vulgui deixar de ser-ho, i prendre les teves decisions en el teu propi benefici, i gaudir de tots els teus recursos evidentment no es mai senyal de feblesa.
Aquestes contradiccions son els tics convergents que perduren en el temps, i què evidencien què nomes apostaran per donar el salt endavant quan es visualitzi amb claredat l’aposta per la sobirania, ells no en seran pas el motor, però si una part important. La societat civil, i altres partits que vulguin apostar clarament per l’estat han de donar el primer pas, i iniciar el pols amb l’estat. Les coses estant canviant, però les pors segueixen existint, mentrestant el nacionalisme espanyol no en te cap de recança a mostrar tota la seva virulència, vingui de Madrid o de la pròpia Catalunya, i ja se sap que si un puja, vol dir que l’altre baixarà. Caldrà esperar , però la primera impresió és que tindrem Casa Gran i Dret a decidir, però sense saber encara que es decidira quan toqui, i si la casa serà de propietat o de lloguer.
Amb aquest panorama, no cal esperar cap sorpresa ni tan sols pel que fa a les relacions amb UDC, que sembla que ara no toca encara passar comptes.Així que, de decidir alguna cosa res de res, tret de decidir voler tenir Dret a decidir. El lideratge d’en Mas no es discutit, per tant el congres es centra en el contingut polític, i les apostes pel futur, cosa que pot tenir una incidència cabdal a Catalunya.
Del que se’n sap, es que algunes veus segueixen amb la cantarella de la injustícia del tripartit davant les seves victòries en les comeses electorals, crec que eren tics què ja els tenien superats, i no cal insistir en el procediment democràtic que sempre ha estat el mateix per formar govern, i què ells molt ben be saben.
Es un argument que ja cansa per inconsistent, i provoca el cansament de la gent, ja que les regles no son bones quan et convenen i dolentes quan se’t giren en contra, la humilitat crec que es una recepta bona per qualsevol formació política que ha de saber governar i fer oposició quan toca, mai hi ha res que duri sempre, i la Generalitat no es patrimoni de ningú. Un altre cosa es la gestió de cada govern, què pot ser mes encertada o no.
Sabem que s’ha rebutjat l’esmena a la totalitat que reclamava un estat prop,i i que les moltes esmenes sobiranistes s’estan intentant incorporar esborrant el terme estat propi, per sobirania plena, nació lliure o exercici del dret a l’autodeterminació vinculat al dret a decidir. Aquesta tàctica d’amagar les paraules, es la típica estratègia pujoliana de no dir les coses pel seu nom. Em pregunto quina por fa dir estat propi, i quina diferencia hi ha amb els altres termes. Al mon hi molts estats, i no conec cap d’ells que s’avergonyeixi de ser-ho, i busqui formules per no dir-se estat. La gran excusa es que a la Casa Gran hi cap tothom, i s’ha d’evitar que les formules emprades puguin restar gent al projecte, defensant també la inclusió d’Unió en ell.
A veure Sr. Mas, el que s’ha de definir es el projecte, i en la seva casa no hi pot entrar tothom, no hi ha cap projecte al mon que englobi tota la població, sempre hi haurà gent a favor, gent en contra i gent que s’hi incorporarà mes tard, ara, intentar fer tots els papers de l’auca condueix tard o d’hora al desengany. Cada partit polític te un ideari, i aquest captarà a un volum de persones que intentarà anar augmentant, però no pot ser blanc i negre alhora. Catalunya, en l’atzucac on ha arribat el que menys li fa falta es ambigüitat calculada que ja varem viure durant 23 anys, i què al final amb la col·laboració del tripartit ens ha portat en aquest cul de sac.
El que cal una vegada esgotat l’autonomisme i el peix al cove, es una alternativa contra el nacionalisme ferotge inclusiu de l’estat, i aquest es la defensa de l’estat propi sense embuts com a solució al benestar de la ciutadania i la retallada constant de llibertats. Un full de ruta clar i pautat amb una formació d’una taula de partits, plataformes i associacions civils què visualitzin i donin forma a aquest recorregut, i què la població lliurement i acabi donant el seu consentiment. En aquest projecte no hi cabran tots com vostè pretén, però es tracta què finalment sigui la majoria la que hi doni suport prescindint en aquest moments delicats de les sigles dels partits, i proposant aquest canvi què segur que la societat acollirà amb els braços oberts, però sisplau prou ambigüitats, i prou tacticisme mediocre del seu partit i de la resta per no voler afrontar els reptes plantejats. De moment sembla que en el Congrés de CDC, on el Dret a decidir vol ser l'estrella, la formació no s'acaba de decidir a fer un pas endavant.
El gir més sobiranista encara continua fent molta por a la direcció del partit i a una part de la militància.
6 comentaris:
Amic tafaner, La idea és alhora imprecisa i útil. Certament, les idees imprecises acostumen a ser molt útils, sobretot en política. Els grans partits (o els partits que volen ser electoralment grans) saben perfectament que han d’aglutinar gent molt diversa.
Per això no acostumen a fer gaires piruetes ideològiques sinó que s’expressen amb formes volgudament vagues, imprecises, que puguin acabar essent sentides com a pròpies fins i tot per persones que, almenys aparentment, pertanyen a móns diferents.
La idea de la “casa gran” és això, més una idea vaga, imprecisa, que no pas un projecte. Dit amb una imatge: em sembla que aquesta casa gran és bàsicament això que ara se’n diu un “loft”, és a dir, un espai sense separacions, sense estructura, ampli, perquè hi càpiga molta gent.
Mas manté el seu “pinyol” en la direcció del partit (Puig, Madí, Homs, Oriol Pujol), però fa una ampliació cap a altres sectors i cap a diverses edats i trajectòries. Vol una executiva més plural. Potser li costarà més de mantenir-la cohesionada, però és segur que això serà un guany per a Convergència.
Perquè, de moment, si Mas fa una oferta de casa gran, convé que es vegi que això almenys és útil per a Convergència mateixa.
És a dir, em sembla que tant el congrés com l’eslògan són bàsicament útils per a consum intern. I ja està bé. Que Convergència obri el seu ventall nacional i que l’obri cap a l’autodeterminació, encara que continuï acceptant a qualsevol que només tingui una “mínima sensibilitat catalanista” -en paraules de Francesc Homs-, em sembla una bona estratègia. Ampliar la base (i la base electoral) del partit, vol dir adoptar posicions prou flexibles com per arrossegar gent cap endavant.
En aquest congrés, però, tot i la volguda vaguetat (que sempre ha afavorit i tu dius contradiccions, Convergència), és cert que el partit també ha fet oficialment una passa més decidida cap al sobiranisme. Això per a mi, és una bona notícia, si li serveix per aglutinar els seus votants en aquesta direcció i si aconsegueix de guanyar nous votants que fins ara se sentien indecisos. No crec que li serveixi per aconseguir l’acostament d’altres partits. Resultaria il•lús pensar-ho. Cada partit té les seves estratègies i els seus plantejaments. Si fins i tot Unió -parella de fet amb Convergència- té reticències amb aquest plantejament programàtic, no és imaginable que els altres partits es llancin als braços d’Artur Mas.
La vaguetat del plantejament és, doncs, útil, perquè està ben encaminada des d’un punt de vista nacional, però no és estratègicament eficaç pel que fa a la relació amb els altres partits. Convergència haurà de decidir -i ho haurà de fer aviat- amb qui vol compartir pis (o “loft”). Perquè, llevat dels nacionalistes espanyols, els altres partits catalans ja representen el catalanisme (més o menys dèbil, més o menys fort) que Convergència vol convidar a sopar. I a taula potser no hi podran ser tots. Fins ara, de fet, és Convergència qui no ha estat acceptada a seure-hi. En bona part, d’aquí ve el seu intent de casa gran, de loft amistós, de mà estesa.
Mas sap -i ha reconegut- que no ha sabut teixir prou complicitats. I els militants que han assistit al congrés han castigat expressament David Madí -estretíssim col•laborador de Mas i ideòleg del partit-, a qui han fet responsable d’aquesta incapacitat. Ara Mas i Madí han enginyat això de la casa gran. S’haurà de veure si ho sabran gestionar.
Ja he dit,que a mi, que em sembla una idea bona per als objectius de Convergència com a partit i per a la seva evolució nacional.
Les aliances polítiques, presents i futures, són, però, una altra cosa: depenen de prestacions i contraprestacions, depenen de la influència que es pugui exercir, de les pressions que es rebin i, en el cas de Convergència, del paper que hi vulgui jugar Unió. Tot això no ho arreglen ni una casa gran ni un pis petit.
Tot això ho arreglen les conviccions polítiques profundes i l’habilitat política diària. Haurem de veure què passa en els propers mesos. El congrés ha estat només el tret de sortida.
La cursa és tota per fer i de contradiccions les justes.
Bones festes del quadre de Santa Rosalia,una abrasada.
Potser sí que n'Artur Mas ho ha passat molt malament durant la seva "travessia del desert"...però això l'ha enfortit...i Catalunya en sortirà beneficiada en el futur.
Un futur que no és gaire llunyà, concretament, diuen, a la propera tardor, quan el Tribunal Constitucional espanyol emetrà el seu dictamen sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de l'any 2006,i és que les "travessies del desert" forgen els grans lideratges!
Tampoc es pot dir que les diferències entre centre-esquerra i centre-dreta siguin molt profundes, més aviat són diferències d'èmfasi, prioritats i orígens ideològics, i és en aquesta frontera difusa on se situa Convergència.
Que vols dir amb les contradiccions del Congrés de cdc ??.
Artur Mas: Ha sortit clarament reforçat del Congrés. 95% dels vots i aconseguint un gran ambient al Congrés i que pràcticament ningú en surti descontent o descol•locat.
Discurs: Casa Gran del Catalanisme amb dret a decidir consolidat, i un dret a decidir aplicable amb majories simples, no grans consensos com dèiem abans del Congrés.
Plena sobirania: cdc ha aconseguit el difícil equilibri de definir el seu objectiu final en forma de que Catalunya ha de ser una nació lliure i sobirana integrada a Europa, sense definir-se estrictament com a independentista. Quadrant així el sentiment de la immensa majoria de la militància, amb la ideologia més moderada de la meitat del nostre electorat. El nostre objectiu està clar, però això no impedeix que se'ns afegeixi gent que no comparteixi aquest objectiu final, doncs d'aquí a que hi arribem hi han algunes estacions, on aquests viatgers poden anar baixant a mesura que avancem.
El Congrés ha suposat també el final de la farsa dels inexistents sectors moderat i sobiranista, inventats pels mitjans de comunicació. Simplement perque només hi ha un sector, el sobiranista, amb diferents estratègies i matitzos, però només un sector.Perquè 7 ó 8 militants que hi hagi no sobiranistes no fan un sector.
Progrés: La ponència 2 era la clau en aquest tema, i és tan llarga i fa tan poc que ha acabat el Congrés. que francament encara no sé valorar-ne, en dedueixo que algunes apostes han quedat clares, com la mediambiental i l'estrictament social. Mediàticament, com a mínim, aquest aspecte no ha quedat del tot venut però. Esperarem uns dies per veure com es va consolidant tot.
Factor generacional: Les apostes generacionals en forma d'esmenes a les ponències han estat un triomf bastant rotund: plena sobirania, polítiques de progrés, limitació de mandats (a concretar al Consell nacional), consulta a la militància de les decisions més importants, increment en la democratització en el sistema d'elecció de llistes...
Regeneració democràtica: Aquí el triomf és considerable: creació d'òrgans de seguiment dels mandats del Congrés, d'atenció al votant, al militant etc..., consulta a la militància de les decisions més importants, concreció en breu de la limitació de mandats, ple respecte a les ternes de les Agrupacions, posicionament de cdc per la prohibició de la publicació d'enquestes durant les campanyes electorals, posicionament també per la supressió de la jornada de reflexió...
Quotes: Aquí no ens n'hem sortit bé to reconeg. La política actual vé marcada per les quotes de tot tipus i no pel mèrit, perfil o vàlua de cadascú, que també, però menys. Mal moment de la política en aquest sentit cosa que aviat o tard pagarem, o ja estem pagant, TOTS els partits.
Il•lusió i empatia: N'hem aconseguit al Congrés. La sensació generalitzada és d'una cdc, més forta i oberta i internament més sòlida, també amb discurs més travat. Són les eines necessàries per traslladar ara il•lusió.
Salut.
Segons el diccionari de la enciclopèdia catalana, Sobiranista es la persona partidària de la sobirania d'un territori.
Si cerquem Sobirania, es trobem la següent definició: Qualitat del poder polític d'un estat que no es sotmès, a cap altre poder. Més fàcil ho tenim al cercar Independentista on ens diu que es la persona seguidora de l'independentisme.
I que es l'Independentisme?, doncs es el moviment que cerca la independència d'un poble, un paìs, una nació. Quina es la diferencia entre les dos accepcions?.
En primer lloc sorprèn que la paraula Sobiranisme no la recull el diccionari, ja que Sobirania significa Tron, i Tron es sinònim de poder, poder absolut si filem prim, ja que el qui es seu en el Tron es un sobirà, i segons el diccionari, si, ara si, sobirà es el que té la autoritat suprema dins un Estat. Per tant quan els de Ciu es declaren Sobiranistes però no independentistes, que volen dir?. Que ells només serien independentistes si Catalunya estigués dirigida per un cabdill?. Vaja un Mas, que fos el far que il·luminés Catalunya?.
Si la resposta es no, llavors que es deixin de collonades i diguin clarament que ells volen la independència de Catalunya com els republicans, i aquesta només s'aconseguirà si les dues formacions i els seus satèl·lits s'entenen.
El resum de tot plegat es fàcil, el Sobiranisme no existeix i en canvi l'Independentisme SI.
Per cert un dels sinónims d'independencia es sobirania. En canvi al inrevés no n'hi ha.
Convergència, amb bon criteri, és un partit polític que aspira a ocupar la centralitat políticaa. La recerca i manteniment d'aquest espai és objecte de debat i discussió en els órgans interns del partit, on dirigents i militants malden per definir quines són les posicions nacionals, sòcioeconòmiques i morals més centrades. Les conclusions del darrer congrés serien que la centralitat nacional es troba en un sobiranisme que no s'explicita independentista, que la centralitat sòcioeconòmica es troba en la combinació d'economia de mercat, estat del benestar generós i sensibilitat ecològica, i que la centralitat moral es troba en la llibertat d'elecció. Es constata doncs una important oscil·lació de la centralitat nacional, que hauria superat la fase autonomista, i de la centralitat moral, que s'hauria desprès de les concepcions catòliques.
En canvi, la centralitat sòcioeconòmica sembla que no s'hagi bellugat gaire en els darrers anys. Segurament el diagnòstic de CDC és encertat per arribar a la majoria de catalanistes.El problema per a Convergència, i encara més per al país, és que dels 7,2 milions d'habitants de Catalunya, la meitat o més són totalment aliens i impermeables al catalanisme. D'aquests una bona part encara no poden votar, perquè no fa gaires anys que viuen al nostre país, i els altres, molts d'ells nascuts a Catalunya, voten opcions espanyoles o s'abstenen.
Per això, quan els convergents discutim si la nostra posició respon o no a la centralitat, tinc la sensació que estem parlant tan sols de la centralitat d'una part del país, i que la resta és inabastable, amb independència de la radicalitat o moderació de les nostres propostes nacionals. Qui bàsicament se sent espanyol, o aspira a obtenir la nacionalitat espanyola, ja en té prou amb el PP-PSOE, i té poc o o gens d'interès pels plantejaments formulats pels partits que plantegen un marc de referència i decisió diferent. Fa anys es parlava d'una Catalunya dual, dividida entre el camp convergent i el camp socialista. Avui la dualitat de fons ja no és tant entre partits catalans, ni tan sols entre CiU i el tripartit, sinó entre una part de la societat que té com a principal referent polític i cultural Catalunya, amb totes les diferències ideològiques que vulgueu, i una altra part que té com a principal referent Espanya. No és que anys enrera aquesta dualitat no existís, és que amb la nova immigració s'ha incrementat sensiblement la població desvinculada de Catalunya. La situació té un element paradoxal, perquè d'una part el catalanisme s'ha radicalitzat, cada vegada més catalans, fins i tot molts que poden alegrar-se de la victòria de la "roja", s'adonen que a Espanya no hi tenim res a fer, i per l'altra ens arriben nous habitants que ignoren l'existència de la nostra nació mil·lenària i opten per integrar-se, amb més o menys intensitat, en la nació espanyola.
Albert.
Publica un comentari a l'entrada