En aquests moments a ningú se li escapa que per culpa de la manca d’inversió dels diferents governs de l’estat el nostre país viu una situació propera al col•lapse: retards endèmics a rodalies, apagades elèctriques, un aeroport col•lapsat i sense oferta de vols intercontinentals, hem de suportar uns espoli fiscal del 10% del PIB català, la renda mitja de les famílies catalanes cau en picat, seguim tenint el trist rècord europeu de peatges per km2, etc.
Ara, imagineu-vos que tot el què ha passat -i està passant- a Catalunya, passés a Madrid, o a Sevilla, o a qualsevol altra ciutat important de l’Estat Espanyol. Evidentment, no us ho podeu imaginar. És impossible que hi passi, perquè en aquestes ciutats s’hi està invertint constantment des del govern espanyol. I per què allà si que s’inverteix, i aquí no? Doncs està clar. Lògicament, els governs espanyols inverteixen a Espanya. Al territori que ells consideren Espanya. Ells si que tenen clar, què és Espanya i què no és Espanya. Inverteixen a Extremadura, a Andalusia, a Castella la Manxa, etc. Però no a Catalunya. I tant és que mani el PP o el PSOE. Aquí no hi ha debat.
En el model d’organització territorial de l’estat, el PP i el PSOE són simples fotocòpies. Tots dos partits tenen claríssim que Catalunya no és Espanya.
Tan de bo totes les persones que viuen i treballen a Catalunya ho tinguessin tan clar com ho tenen PP i PSOE. Sobretot aquells i aquelles que viuen i treballen a Catalunya i estimen espanya per raons familiars o de procedència. Que, no ens enganyem, avui són la majoria. A totes aquestes persones els vull dir que no cal deixar d'estimar espanya per ser independentista.
Si jo hagués de marxar fora, mai deixaria d'estimar Catalunya; no puc demanar a ningú que deixi d'estimar espanya. Però si que us puc demanar que estimeu els vostres fills, els vostres nets. Ser independentista és això.
Ser independentista és voler un País de primera per les futures generacions de catalans i catalanes. No anem contra ningú. Només volem el millor per Catalunya.
Ser independentista és tocar de peus a terra. Catalunya no pot continuar pel camí de la irresponsabilitat de l'espanyolisme del PP i del PSOE. Ni en el temps del general Franco, que no podíem parlar en català ni dir ni piu, ens van acceptar. Ens voldran ara? No. El fracàs del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya ha demostrat que no hi ha cap federalista a Espanya. Cap ni un.
A Catalunya sí que n'hi han, però a espanya no. No cal perdre més el temps.
El més de seny i de sentit comú, és la independència.
El 9 de març, cap independentista es pot quedar a casa. Quedar-se a casa és afavorir els contraris de la independència.
No ens podem permetre aquest luxe.
6 comentaris:
En una campanya electoral com aquesta que s'està desenvolupant aquests dies amb els gran debats que tendeixen a un clar bipartidisme afloren tots el temes haguts i per haver. Especialment aquells que cada partit considera de major rendabilitat electoral.
Seria molt desitjable que els catalans, tots el catalans que, lògicament, tenim afinitats polítiques diferents, no ens deixéssim impressionar per aquestes manifestacions en els mass-media. Que no ens fessin oblidar allò fonamental per a Catalunya. Allò que ens hauria de portar al ple reconeixement del nostre país, a la total independència política i, naturalment, a la defensa prioritària de la nostra llengua i la seva unitat.
Fa vergonya tenir com a President de la Generalitat una persona inculta, que tot li han d’escriure i que s’equivoca fins i tot amb els noms i els cognoms quan es fa un homenatge a una personalitat destacada.
Fa vergonya que el personatge esmentat hagi d’anar amb una llibreteta amb les frases anotades per després transcriure-les en determinats actes oficials.
Fa vergonya que aquesta persona esmentada digui les bestieses que diu, com per exemple ahir a Bilbao “equiparant el PP, CIU i ERC a l’hora d’atiar les passions identitàries”.
Fa vergonya que aquesta persona sigui incapaç de veure que ell, en un míting, no pot dir qualsevol animalada. Hauria de recordar que és el President de la Generalitat de Catalunya.
De la vergonya que sentim molts catalans per aquest fet ja n’hem parlat i n’haurem de seguir parlant.
De com ha estat possible que hagi arribat a la Presidència, i s’hi mantingui, només ho pot contestar ERC.
Un fet que em sembla de justícia remarcar, Heribert Barrera històric membre de ERC pensa votar en blanc en aquestes eleccions, Pasqual Maragall president de la Generalitat i important element dins el PSC també agafa la mateixa determinació, Josep Benet un altra personatge històric dins el PSUC pensa votar a Duran LLeida i Jordi Pujol també president de la Generalitat pensa mantenir el vot a CIU .
Ho voleu mes clar !
pero cap a ERC.
Quan una personalitat com Josep Benet es decideix a fer públic el seu vot per Duran i Lleida és que la cosa es veu magra.
Benet és un referent de la lluita antifranquista a Catalunya, un resistent nacional. Ara fa públic el seu vot com a suport a Duran perquè representa "l´experiència, el nacionalisme i la fidelitat al partit de Carrasco i Formiguera" per afrontar amb garanties els perills que ell considera amenacen a Catalunya.
Comparteixo la reflexió de Benet. També penso que aquestes eleccions són molt importants pel nostre país. Endevino perills reals a l´horitzó que fan més necessari que mai el vot catalanista útil de veritat.
La portada del Ciberpaís sintetitzava ahir en un fotomuntatge la imatge de la gran coalició, l'hipotètic pacte de govern entre el PSOE i el PP que, ben segur, es passeja com un monstre terrorífic per les fosques cantonades del malson de totes les terceres forces que aspiren a ser imprescindibles a partir del 9-M.
Zapajoy, l'imaginari líder parit a l'ordinador per Antonio Espejo, té ulls de Zapatero i boca i barba de Rajoy, però no queda clar quin sistema neuronal domina la criatura, què pensa de la immigració, de les víctimes del terrorisme, de l'Espanya plural o de la mítica nena a qui el líder del Partit Popular pretén garantir un futur de somni.
Publica un comentari a l'entrada