dijous, 7 de febrer del 2008

Estats Units d'Amèrica

El dia 5 de febrer va ser el famós Súper dimarts, el dia de les primàries de més ressò, pel seu abast i la repercussió en el còmput global per a la denominació dels candidats dels dos grans partits americans.Sentia , em sembla que era la Mònica Terribas, justificar que estiguem parlant tant de les primàries americanes, pel fet que la seva política ens repercuteix. El dubte que tinc és la diferència que hi pot haver entre la política del líder demòcrata i la del republicà.
Sobretot en les mesures polítiques que són de més abast internacional, però tot i així sembla que els europeus d'esquerres han de simpatitzar amb els demòcrates, i els de dreta amb els republicans.A diferència d'altres vegades, sembla que els resultats d'ahir, per als demòcrates, han estat molt ajustats, sense poder desvetllar qui pot acabar guanyant. Els republicans s'han decantat més per al candidat John McCain.
La novetat es troba al cantó dels demòcrates en què la decisió està entre un candidat de color o una candidata. Mai s'ha donat el cas que una persona de color o una dona fossin presidents. Ens trobem en una situació curiosa, i jo hi afegiria interessant. Què preferiran els militants i simpatitzants demòcrates?
Us diré que en algun moment m'he fet la pregunta de qui preferiria, i no ho tinc gens clar. De fet tinc pocs arguments per defensar o preferir l'un o l'altra. La Hillary no em desperta cap simpatia, com tampoc antipatia. Sempre em va sorprendre la seva vida al costat del president Clinton. No era la dona del president, sinó la Hillary. Per què? probablement perquè estem acostumats a veure el príncep consort, la primera dama, però a la Hillary se li veia una personalitat pròpia, que encara es va reforçar en els episodis d'infidelitat del president.Barack Obama és per a mi un total desconegut i només em recorda Martin Luther King, un personatge que em va impressionar, i recordo l'efecte que em va produir la seva mort, comparable a la dels germans Kennedy. El fet que un home de color pugui ser president dels Estats Units d'Amèrica no em deixa indiferent, i probablement seria l'opció que finalment escolliria.
Dit això, però, la vida continua i... en què ens pot afectar?

12 comentaris:

rafael ha dit...

Mujeres al poder. besitos

Tertulià ha dit...

Les campanyes electorals ens permeten poder analitzar qualitativament el nivell de democràcia que existeix en una societat i, tanmateix, veure què és allò que preocupa principalment.
Per exemple, si ens fixem en la campanya nord-americana i l’espanyola podem veure, d’entrada, que es tracta de dos països completament diferents. Diferents quant a motivacions socials i quant a nivells de llibertat i democràcia; tant des de la tria dels candidats fins a la formació del govern que guanyi finalment.
Evidentment, no podem fer un anàlisi comparatiu amb aquest espai, però sí podem fixar-nos en què s’està dient en la campanya espanyola i quins procediments mentals s’utilitzen per tal d’aportar solucions a problemes o reptes socials.
El primer que crida l’atenció és veure com alguns dels problemes principals que surten en els estudis sociològics s’acorda entre totes les forces polítiques (i en mitjans de comunicació, també!) no debatre-ho en campanya, doncs és un tema “massa seriós”.
No havíem quedat que una campanya era per tractar temes seriosos? Avui és el terrorisme, però altres anys foren les pensions i la Seguritat Social. Casualment això és pactat per totes les forces conservadores, tant de dretes com d’esquerres, que alhora són totes.
Això ens porta a analitzar un altre aspecte de la campanya: si totes volen mantenir les coses tal com estan i no perdre la parcel•la, en tot cas repartir-s’ho diferent vol dir que, entre les opcions, no hi ha cap força liberal. No hi ha, doncs, cap solució ni cap enfocament de problemes diferent a allò políticament correcte, que evidentment marquen i limiten les forces conservadores.
En el debat polític, més enllà de banalitats, no hem sentit cap debat profund sobre immigració, si cal mantenir una sanitat pública amb barra lliure per a tothom i quins serien els límits, de si hem de deixar de donar escurrialles a les empreses per, a canvi, fer una legislació que faci que al capital li resulti més interessant invertir en projectes joves que dedicar-lo a altres passivitats. De fet no hi hagut ni tant sols un debat al voltant del medi ambient, on s’analitzi qui més gasta recursos i a on és prioritari, doncs, actuar.
Enlloc d’això, ens alliçonen del que hem de fer, quines lleis ens penalitzaran, decideixen el que ens és bo i el que ens és dolent. Ens diuen, fins i tot, que no sabem comprar perquè comprem als centres comercials i comprem marques que, segons diuen¸ són molt dolentes (fan coses terribles com guanyar-se la vida).
Si ens fixem, en les democràcies anglosaxones, que alhora són les que tenen nivells més alts de democràcia, el partit socialdemòcrata no existeix com actor principal. Al final de tot, la societat és divideix entre els que no hi fa por que la gent decideixi i els que es creuen amb superioritat moral per deixar-ho en mans d’uns escollits dels quals en formen part, és clar.

El recompte dels vots del Gran Dimarts és lent i complicat. Cada estat es regeix per lleis i ritmes diferents. Però els grans mitjans de comunicació també fan el recompte dels delegats que donen suport a cada candidat.
I segons la projecció de la MSNBC, Barack Obama passa al davant de Hillary Clinton: 838 delegats a 834. Però el New York Times atorga 892 delegats a Clinton i 716 a Obama, potser perquè no compta els superdelegats que han promès el vot a Obama.
Clinton es pensava que aconseguiria uns resultats millors. Però, com que ha de continuar lluitant per cada vot, diu que ha hagut de posar diners seus a la campanya: cinc milions de dòlars. Així podrà pagar les costoses factures dels actes electorals i, de passada, la nòmina dels seus assessors, que no han cobrat l'últim mes.
A les primàries del Gran Dimarts Obama va guanyar a tretze estats, i Clinton, a vuit. Això sí, Clinton va guanyar als més grans: Nova York i Califòrnia; també a Massachusetts, malgrat el suport del clan Kennedy a Obama.
Tot seguit, Obama va dir en un discurs triomfal que l'hora del canvi havia arribat. I Clinton va prometre que treballaria de valent per recuperar l'economia nord-americana.
Estat per estat :
Barack Obama va guanyar a tretze estats: el més important, Illinois, que és el seu; també a Connecticut, on Clinton es pensava que guanyaria, i a Kansas, estat nadiu de la seva mare; així mateix, va guanyar a Alabama i a Geòrgia, estats amb molta població afroamericana, i a Delaware, Minnesota, Dakota del Sud, Colorado, Idaho i Utah.
Una de les sorpreses de darrera hora ha estat Missouri: d'entrada semblava que hi guanyaria Clinton, però Obama va capgirar els resultats i es va imposar per poc més de cinc mil vots.
El caucus d'Alaska també va ser per a ell.
Hillary Clinton va guanyar a vuit estats, amb una victòria molt contundent al nord-est: Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, un estat que aquests darrers dies semblava que seria d'Obama; també va aconseguir els estats d'Arkansas, d'on Bill Clinton havia estat governador, Tennessee i Oklahoma, tots tres feus del Partit Republicà; el d'Arizona i l'important estat de Califòrnia.
En fi, dema mes,una abraçada.
Com diu el fantasma dones al poder.

Anònim ha dit...

Els llatins.... Ai els llatins!
Els llatins han fet que Hillary guanyés el superdimarts i aguantés el tsunami Obama
Els llatins han impedit que el tsunami Obama, arrasés
Els llatins han consolidat Mc Cain com a candidat republicà
Què faran els llatins si la batalla és entre Clinton i Mc Cain?
Hillary Clinton ha guanyat a Massachusetts, el feu dels Kennedy. No m'ha estranyat gens. Sembla mentida com la gent confón els dessitjos amb la realitat, al afirmar que el recolzament dels Kennedy, afavoriria a Obama.
Si Obama és el canvi, no hi ha res que representi més l'establishment, la derrota, el passat i la importància del cognom que Ted Kennedy.

tafaner ha dit...

Hola¡ amic Tertulià, veig que estàs al corrent de les coses que passen al mon a part del Sr Duran i LLeida i companyia, me n´alegro moltissim. Ja,Ja.Ja.
Fa dies que et volia proposar una petita aventura comercial,el dia 9 de març, posar una taula davant els col.legis electorals, venen pinces de la roba, per tapar-se el nas.
Ens forrariem¡¡
Els independistes votant a icv.
Els convergents votant al fi i al cap al Duran i LLeida.
Els sociatas optimistes, per la pudor del seu perfum.
Els esquerranosos crítics al candidat oficialista.
Els peperos,veien com s´en va a la dreta mes feixista,el seu partit.
Ens forrariem,creu-me, aquesta vegada,de veritat que fariem uns calerons¡¡
LLàstima que el mes segur que estiguis amb una altra taula i altres tasques.
Be a part,de aixo, per favor, pots de tant en tant en el teu bloc,escriure alguna coseta que no siguin les aventures del cavaller llest de la teva federació,que saps que el respecto però que no comparteixo i entenc que com et conec molt be, fa dies que deus portar la teva pinça ficada.( fúteulí una forta patada,después de les eleccions,es la única manera de tirar endevant un autentic i creible projecte sobiranista i …ja em parlarem.)
El que es te que fer,Oi?.
Una fortisima abraçada i graçies per endavant.

Tertulià ha dit...

OK. Els de soberania i progrés. No poseu res?
Recollida de signatures ?...

Anònim ha dit...

De fet, no ens ho acabem de creure això de l'autonomia, o si més no aquesta és la impressió que algú pot tenir després d'observar segons quines actituds i decisions polítiques a casa nostra. Ho dic pel que està succeint a Barcelona, amb el TGV, el túnel i la Sagrada Família.
No entraré a analitzar si la millor opció per travessar Barcelona és pel mig, a pocs metres de la Sagrada Família, o bé pel litoral. M'imagino que qui defensa una opció o l'altra, té prou motius per fer-ho i creure-s'ho. Em quedo amb la incomprensible actitud dels polítics de les diferents institucions afectades: local, perquè passa a Barcelona; nacional, perquè passa a Catalunya, i estatal, perquè qui ho decideix és el govern de Madrid.
El govern local, en minoria, perd la votació i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. El govern de la Generalitat perd la votació del Parlament i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. La decisió que val és la de fora, la del Congrés de Diputats, de Madrid. Tot és correcte, però estrany.
Ja he dit que no volia valorar si era millor o pitjor l'opció, però si defensem que puguem decidir des de Catalunya, per què es veu bé, en aquesta ocasió, que sigui Madrid qui decideixi per nosaltres?

Tertulià ha dit...

Amic Carles :Potser perque el PSC no té política pròpia?
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Si la filosofia política ha de servir, com diu John Gray, per tornar a la realitat amb menys il·lusions, una reflexió seriosa sobre conceptes com identitat i identificació podria servir, per exemple, per entendre el comportament de l’electorat declarat demòcrata davant els seus candidats a la Casa Blanca; Barak H. Obama, home negre i Hillary Clinton, dona blanca. Ens hauria d’estalviar explicacions com les que avui donava un corresponsal televisiu sobre la divisió del vot demòcrata, divisió que, segons ell, feia molt difícil unificar el suport dels votants d’aquest partit entorn del seu candidat. Els homes voten Obama i les dones Clinton, deia el bon home deixant que, de moment, la mentida caminés sola sense gaire entrebancs. Els blancs voten Clinton i els negres Obama, seguia el bon home sense que semblés adornar-se d’estar enviant a la merda la seva explicació al mateix temps que acusava, implícitament, la societat americana de ser gairebé tan racista com sexista. Això sí, sense voler ser ell qui entrés a diferenciar els ciutadans acusats per aquestes qüestions; tan racistes i sexistes són els negres com els blancs, siguin homes o dones. Cal lamentar que la referència racial ensorrés sense remei la il·lusió d’una identitat unívoca sobre la que es basaven uns anàlisi que no poden, de cap manera, sorbeviure quan constata l’existència, oh my gosh!, d’homes blancs i dones negres. Els pobres americans no saben la de merders que s’estalviarien (i, sobretot, que ens estalviarien) si enlloc de fixar-se en aquestes petiteses, a l’hora de triar President (o Presidenta) féssin com aquí i juréssin, amb la mà sobre la Bíblia com és costum, estimar i respectar fins que la mort els separi les sigles d’un partit polític

Anònim ha dit...

La Plataforma pel Dret de Decidir promou una campanya de recollida de signatures a favor del dret d'autodeterminació coincidint amb la celebració de les eleccions espanyoles el proper 9 de març.
Ara mateix en aquestes ofertes i contra ofertes que estem veient en campanya electoral, el dret d'autoderminació és el gran oblidat.
Iniciatives com aquesta, duta a terme per la Plataforma pel dret a decidir, han de servir per mobilitzar la gent i portar, a mig termini, aconseguir una majoria suficient per l'autodeterminació.

Anònim ha dit...

I potser encara s'haguessin entès més i millor!
Ahir, per segona vegada en aquesta legislatura, ERC va trencar la disciplina de vot del tripartit i es va alinear amb CiU.
Lluny d'expressar la meva opinió avui sobre si el traçat de l'AVE hauria d'anar per aquí o per allà, lluny de jutjar si ERC va fer bé o no va fer bé de votar la "proposta trampa" de CiU, lluny d'expressar si estic content o no que una vegada més es visualitzi el grau de "desentesa "que impera en aquest govern d'entesa, lluny de tot això, vull fer esment avui que, el que va passar ahir al Parlament, ens recorda de nou, que una altra majoria hagués estat possible per a formar govern, i que l'opció de govern nacionalista, vist el grau de cohesió d'aquest govern d'esquerres, era una opció molt vàlida que hagués comptat amb el suport de molts catalans.
Perquè , ja ho he dit en altres posts, les diferències entre uns i altres havíen de ser molt grans quan es pacta amb qui perd les eleccions i es fa president a aquell que obté 37 diputats, i es deixa de governar amb aquell qui les guanya obtenint 11 diputats més.
Imagino que, qui decideix això, està ideològicament molt a prop del que ha quedat segon, i molt lluny del que ha quedat primer.
I, ja que la versió oficial va ser que era l'hora de prioritzar no sé quines polítiques socials, jo sempre he restat expectant per veure quines eren aquestes polítiques socials que CiU -per ser de dretes, suposo-, mai no hauria assumit.
Hores d'ara, encara m'ho pregunto.
Hores d'ara, ningú no m'ho ha respost.
Era el pacte nacional d'habitatge que CiU no va subscriure únicament per la polèmica -i potser inconstitucional- obligació de llogar els habitatges buits?
Era donar suport a la llei de dependència del govern d'Espanya que vulnera les competències estatutàries?
Era la llei dels serveis socials que CiU va fer seva i a la que va donar ple suport?
Era el fet de circular a 80 Km/h. pels voltants de Barcelona?
Era estrènyer no sé quins carrils?
Era l'aposta de CiU de fer el Quart Cinturó o acceptar la MAT sense recança?
No.
No ho crec.
El Quart Cinturó es farà es digui Quart Cinturó o es digui Ronda del Vallès..
La MAT es farà ,sigui per sobre, sigui per sota...
On rau doncs per a ERC la diferència entre governar amb CiU -que va guanyar clarament les eleccions-, i governar amb el PSC?
Què té el PSC que el fa més atractiu als ulls d'ERC ?
M'ho pregunto de veritat.
M'ho pregunto en comprovar com tanta gent que tinc propera deixaran de votar ERC perquè ja no hi creuen.
M'ho pregunto en comprovar com aquestes properes eleccions generen tan poca trempera entre l'electorat sobiranista.
No estaríem tots més animats amb un govern nacionalista a Catalunya que, fent front comú, anés a Madrid amb unitat d'acció i de criteri?
Com podem resignar-nos tan còmodament a que CiU tingui 10-11 diputats, i ERC aspiri a tenir-ne 5?
És amb aquesta força que volem guanyar un dia el referèndum d'autodeterminació?

Anònim ha dit...

Jo penso que entre ERC i CiU, hi ha una competència pel mateix electorat, una cosa semblant al que passa entre la Coca-cola i la Pepsi.

Tertulià ha dit...

No es aixo,pero..Anem pel comentari:Avui tenim primàries a diversos Estats, un petit Súper Dissabte si voleu. Republicans: Louisiana, Kansas i Washington (l’Estat, no el Districte de Columbia). Demòcrates: Louisiana, Nebraska i Washington (l’Estat, no el Districte de Columbia). Les primàries republicanes tindran menys importància a partir d’ara ja que, tot i el “caos” inicial, el Partit Republicà ha trobat el seu candidat abans que el Partit Demòcrata (encara que Mike Huckabee continuï passant-s’ho molt bé fent campanya).
Molts votaran John McCain amb una pinça al nas perquè “no és prou conservador”, altres fins i tot es quedaran a casa, però el partit ja té presidenciable i l’única incògnita és qui serà el candidat a la Vicepresidència.
Els que no tenen presidenciable, ni de bon tros, són els demòcrates, i és aquí on se centra ara gran part de l’atenció mediàtica.
McCain-Clinton, McCain-Obama
una explicacio dels problemes de les primàries americanes: com que els candidats han de ser escollits primer per les bases del seu partit, solen brillar més els que tendeixen a un cert extremisme (per entendre’ns, els que més diuen el que a les bases els agrada sentir). Si bé aquest és un factor innegable, queda equilibrat per un altre de tan o més important: l’eligibilitat.
La idea és la següent: al marge de qui m’agradi més, ¿qui té més possibilitats de guanyar, no només a les primàries sinó al duel final amb el candidat de l’altre partit? Quan ja no es tracti de seduir les bases del propi partit, sinó tot el país, qui tindrà més possibilitats d’alçar-se amb la victòria?
Per als demòcrates ara la pregunta pot ser encara més concreta: qui té més possibilitats d’imposar-se a John McCain el pròxim 4 de novembre, Hillary o Barack?
Qui és més viable com a guanyador d’aquestes eleccions? A les primàries del 2004 el factor eligibilitat va pesar més que el factor radicalitat. Howard Dean, “l’extremista”, va trigar poc a ser bandejat per John Kerry, un candidat que era percebut com a més viable.
En el capítol eligibilitat, naturalment Hillary Clinton partia amb un clar avantatge sobre Barack Obama. El senador per Illinois va començar a equilibrar la balança a les primàries d’Iowa, va afiançar-se com a candidat viable a Carolina del Sud i el passat Súper Dimarts va plantar l’interrogant a la ment del país: qui lidera realment la cursa demòcrata a la Presidència? Una de les eines que ajuden a contestar aquesta pregunta són els head-to-head match-ups que s’inclouen com a pregunta a les enquestes: “Si s’enfrontessin candidat A (republicà) i candidat B (demòcrata), qui dels dos votaria?” Doncs bé, en un hipotètic McCain-Clinton, la majoria d’enquestes donen McCain com a guanyador; en un hipotètic McCain-Obama, la majoria d’enquestes donen Obama com a guanyador.
Qui està guanyant la batalla de l’elegibilitat al bàndol demòcrata? Obama, of course. És potser per això que Hillary Clinton ha fet un préstec de 5 milions de dòlars de la seva fortuna personal a la seva campanya.
Obama és qui té ara el momentum (= impuls, empenta), “the Big Mo”.
Apa adeu,fins dilluns.