dilluns, 4 de febrer del 2008

DE LA POBRESA QUI EN PARLA ?

La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa.
Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE ( que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes. En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia - que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.
Catalunya i els països occidentals, en grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen. El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. ( Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, La Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials ). Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari. Però unes dades que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.
Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.
Altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té. Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23 de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc la poden arreglar.
Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit- i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social. Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques ha pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que es va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixar encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora.... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.
Una gran part de població catalana viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat. ( on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar les que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic, un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.
I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensiones i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social .
És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet ha sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com, s’està observant en diversos casos que polítiques socials poc efectives. ( com és el cas del PIRMI a Catalunya)
Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.

4 comentaris:

Tertulià ha dit...

Hi ha una crisi borsària i el món tremola. Hi ha una crisi borsària i llegeixo que he d’estalviar.
He d’estalviar i reduir despeses (més?) perquè tot continuï funcionant. Hi ha una crisi borsària i els rics ploren perquè seran menys rics i els seus bancs guanyaran menys diners.
Ara em diuen que això que dic no és correcte, que no està de moda parlar de classes socials.
Però la majoria del jovent ja no es pot estrènyer més el cinturó. La majoria dels avis ja no es poden estrènyer més la jubilació.
I ara diuen que d’això en diuen globalització, que el problema bancari dels EEUU repercuteix en el meu cinturó.
I ara diuen que a la terra és produeix menjar per 12.000 milions de persones i que tan sols som 6.645 milions, dels que 800 milions pateixen gana (1.700 milions de persones pateixen obesitat i diabetis).
Que hi ha 180 milions de nens amb baix pes, que unes 25.000 persones moren diàriament de gana, que 1.310 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable.
I que de totes aquestes dades no en diuen globalització.
Ara ja se que aquesta globalització, és tan sols allò que produeix beneficis als rics o els neguiteja. Que aquesta globalització és allò que afecta alguns usuaris dels EEUU que ja han gastat des de principis d’any més de 300 milions de dòlars en perfums i tan poc en solidaritat.
Tens tota la rao ,ningu parla de la pobresa,sera que ara no toca.

Anònim ha dit...

Decía Mark Twain que la mentira es capaz de dar la vuelta al mundo mientras la verdad todavía se está poniendo las zapatillas.
Digo esto a la luz de una noticia aparecida la semana pasada: "Un estudio de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya demuestra que la pobreza en Catalunya ha subido del 14,3% al 18,6% entre 1996 y 2000". No hace falta decir que, a raíz de ese estudio , los medios de comunicación llenaron páginas y páginas, y algunos partidos políticos exigieron responsabilidades, cabezas y el consabido aumento del gasto social. Nadie. Absolutamente nadie se paró a analizar la veracidad de la noticia. Porque si lo hubieran hecho se habrían dado cuenta de que era mentira.
Una gran mentira que dio la vuelta al país sin dar tiempo a que la verdad se calzara las zapatillas. Veamos.
La primera pregunta es: ¿qué es ser "pobre"? (...) Ellos [Un Sol Món] definen el "umbral de pobreza" como la "mitad de la renta mediana". Para entender este concepto, imaginemos que ponemos a todos los ciudadanos del país en fila india por orden de renta, desde el más rico hasta el más pobre. Cojamos al que está exactamente en la mitad de la fila y preguntemos qué renta tiene. En el año 1996, esa persona ganaba 6.318 euros. Dividamos su renta por dos (nos quedan 3.159 euros) y ése es el umbral de la pobreza: todos los ciudadanos que ganaban menos de esa cantidad eran considerados pobres.
Es una definición arbitraria..., pero también lo sería cualquier otra. Y como es la que usa la ONU para los países ricos, aceptémosla y prosigamos. (...) El segundo gran problema es que los diferentes estudios de Un Sol Món utilizan definiciones de pobreza distintos. Me explico. Entre 1996 y 2000, la economía catalana creció. A raíz de eso, la renta mediana aumentó a 9.680 y la mitad de esa renta mediana pasó a ser 4.840 euros. Ése debería, pues, ser el nuevo listón. Según la Tabla, del estudio, si se utiliza ese umbral el número de pobres en Catalunya baja de 14,3 en 1996 a 11,3% en el 2000.
Es decir, los datos del propio Un Sol Món demuestran que, cuando se utiliza la misma definición de sus trabajos anteriores se observa que ¡la tasa de pobreza se redujo en una quinta parte en sólo cuatro años!
Pero no. Los autores deciden no usar el umbral de 4.840, sino... de 5.805 euros ¿Por qué? Pues porque, misteriosamente, cambian la definición de pobreza para el 2000 y en lugar de en el 50% la sitúan en el ¡60% de la renta mediana! Y con ese nuevo listón la tasa de pobreza "sube" hasta el 18,6% de la población.
¡Ahora ya se puede decir eso de que "vamos fatal porque cada día hay más pobres"! El problema es que ese "aumento de pobreza" no se debe a que ha empeorado la situación, sino a que se ha subido arbitrariamente el listón.
Cambiar la definición de pobreza a mitad del análisis es como mover las porterías cuando se está a punto de marcar un gol.( aunque sea Xavi,casi al final del partido). Lo realmente interesante sería saber la fracción de la población que vive por debajo del mismo umbral en 1996 y en el 2000. Dado que el listón de 1996 era de 3.159 euros, podemos preguntar cuánta gente vivía con menos de eso (ajustando por inflación) en el año 2000. Curiosamente, el estudio no lo reporta..., pero en la 2º Tabla se dice que un 4,5% de la población vive con menos de 3.872 euros, más o menos lo que buscamos. Es decir, según la propia Fundació Un sol Món, si se usa un umbral constante, la pobreza en Catalunya ha pasado de un 14,3% a menos de un 5%.
Si ése no es un éxito espectacular, que baje Dios y lo vea.
Resumiendo: resulta que se publica un estudio que demuestra que la pobreza en Catalunya se ha dividido por tres y la noticia del día es que ésta ha subido vertiginosamente.
¡Todo un curioso ejercicio de prestidigitación informativa! (...)"
Un abrazo tafaner,buen trabajo.
Como te fueron los carnavales?

Anònim ha dit...

Els responsables d’aquest desajust cal buscar-los en "muntanyes llunyanes" allà per quan es va començar a traçar el disseny de creixement del sistema econòmic espanyol, amb Rodrigo Rato com un cos diví que ens portava a una riquesa basada en la hipoteca barata i mitja Espanya s’ho va creure. També són responsables els que, sabent-ho, van continuar aquesta estratègia de simulació de riquesa nacional amb el taciturn Solbes al capdavant. Tots són uns pocavergonyes o uns inútils o les dues coses. El més greu és notar com sense ruboritzar-se continuen tots amb les seves promeses de cera, amb les seves mentides aritmètiques que no són més que impossibles juraments electorals que no es podran dur a terme, llevat que sentenciem a mort les arques d’aquest il•lús estat.

tafaner ha dit...

L’embruix de les màscares ha estat per mi, des de sempre fascinador, i prova d’això és que és una constant en totes les cultures en major o menor presència.
El poder tapar la cara i la pròpia realitat per mitjà d’una careta, el canviar per moments de personalitat, de fisonomia, i per tant, d’actituds i virtuts. Interessantíssima tota l’obra de Nietzsche, on la màscara esdevé la metàfora omnipresent de l’acurat anàlisi de la nostra societat, el nostre pensament, i el nostre comportament, i podem seguir en tota la filosofia hermenèutica i de la interpretació.
Hem emprat i emprem les màscares, l’engany, el no atrevir-nos a mostrar-nos tal i com sabem que som; i ara, de nou en el circ electoral ( un altre carnaval), tornem a recurrir a màscares, com sempre.
Totalitaris que es presenten en màscares de demòcrates, aprofitats que es presenten en caretes modernes del segle XXI per voler, a més de viure del “cuento”, fer política del XIX (transvestisme polític, si es vol dir), malfeiners,bocamolls que durant anys, mentre que han pogut, no han fet res, i ara prometen milers de coses.
Per això, per a d’aqui un mes, cal anar traient-se les caretes i l’oripell fals amb el qual es presenten certes propostes electorals, i mirar qui es presenta a cara descoberta.
En fi....admirador de Mark Twain la vida continua.
Graçies.