Kosovo, i Espanya tapant-se les vergonyes .Ahir diumenge 17 de febrer, un nou Estat va sorgir a Europa, Kosovë.
Aquest fet obre un precedent, que alguns creien tancat després del procés d’independència dels Països de l’Europa de l’est a principis dels anys 90, que aquelles nacions i països sota ocupació d’algun dels grans estats europeus no podem desaprofitar.
La independència de Kosovë, ha vingut precedida pels posicionaments en els darrers anys dels grans estats referent a la independència d’aquesta regió. Cal tenir en compte primer, que la sobirania i el dret de decidir si un país vol ser independent rau directament sobre la seva ciutadania, tot i això es molt important el suport que puguin donar i excercir grans potències mundials, en el cas de Kosovë dels Estats Units i de la majoria dels estats europeus.
La majoria, per que n’hi han hagut que per raons diferents no donen suport ni reconeixament al nou estat, aquest són Rússia i Espanya.
El cas de Rússia es peculiar, ja que està en contra d’aquest nou sorgiment d’un estat, però alhora denúncia la incoherència d’alguns, principalment d’Espanya. La Russia de Putin fomenta principalment el seu rebuig, per la perdua de control polític que tindra Rússia sobre una regió dels països bàltics, un altre cop a mans dels EEUU, però també per que obre una altra onada de procès independentista a la bella europa, en el seu cas, obre la porta a Txetxènia a reclamar la seva independència. Com deia, però, Rússia alerta i demana que la comunitat internacional es centri en casos necessaris de debó de nacions que necessiten un estat propi, com els Països Catalans i Euskalherria. Aquest fet, malgrat venir de qui ve, demostra que la nostra causa continua sobre la taula, pel fet que Putin el reclami.
El fet de la negativa d’Espanya es tan ridicula i barruera, gens digna d’un Estat suposadament democràtic del segle XXI que es troba dins la Unió Europea. La negativa espanyola rau unicament en no crear un precedent dins la UE que obri les portes als Països Catalans i Euskalherria a independitzar-se també.
A l’Estat Espanyol, i al partit que el governa PSOE, els es igual la voluntat i les raons de la ciutadania de Kosovë, l’únic que els interessa es la unitat d’Espanya.
La falta de democràcia o de sentit democràtic d’Espanya, per a tapar l’avenç independentista dins l’Estat Espanyol no es nou. Cal recordar, ara que s’acosten eleccions, quin es el modus operandi del Govern espanyol i dels seus principals inquilins; PP i PSOE, que il·legalitzen partits polítics completament democràtics, o que per mitja del Tribunal Constitucional volen anul·lar o retallar l’Estatut aprovat ampliament per la ciutadania de Catalunya. No es estrany que amb aquest enfrontament i abús d’autoritat espanyola, no tinguin el suficient valor d’admetre i reconèixer el nou Estat de Kosovë, per que saben que amb la crispació que estan provocant contra els Països Catalans i Euskalherria, el que ha passat a Iugoslàvia amb molts pocs anys amb sort pot passar a Espanya.
La ciutadania dels Països Catalans, ha de tenir clar que un cop passin les eleccions espanyoles, governi qui governi, l’Estatut de Catalunya serà ampliament retallat o anul·lat, i que com a societat democràtica no ho podem permetre.
9 comentaris:
Tal com estava previst el Parlament kosovar ha declarat la seva independència. Així de senzill. Ara vindran algunes rabietes, dels serbis, dels Putin, dels espanyols... però el procés ja és irreversible. Europa pot tenir un Estat més, com en podria tenir mitja dotzena més. Bàsicament depèn de la voluntat del poble que aspira a ser lliure, i de l’acceptació internacional que és capaç de generar. Des de Catalunya, de ben segur que el procés serà ben rebut en la mesura que hom voldria establir-hi paral·lelismes, malgrat les diferències evidents d’una i altra situació.Espanya, sobretot, però també la Unió Europea, s’afanyarà a remarcar que aquest és un procés únic, irrepetible, que en cap cas es pot comparar amb situacions com la nostra ni pot servir de precedent per a nous processos d’emancipació. Un disc ratllat que ja hem sentit altres vegades, en el cas de Montenegro, de Macedònia, de Bòsnia, de les Repúbliques Bàltiques, etc. Qui no recorda aquelles famoses declaracions de Felipe Gonzàlez (crec que era en una reunió d’alt nivell a Hèlsinki) afirmant que les fronteres d’Europa eren inamovibles? Estava a punt d’esclatar en mil trosset la caduca Unió Soviètica, es preparava la secessió de la vella Txecoslovàquia, i els Balcans eren un polvorí a punt de ser esmicolat.
Però és ben cert que Catalunya no és Kosovo. La seva experiència amb els serbis ha estat molt més traumàtica que la nostra, encara que cadascú se sent dels seus mals està clar. Allà hi ha una posició molt més unànime des del punt de vista nacional, la votació al Parlament de Pristina ha estat per unanimitat, amb l’absència dels representants de la minoria sèrbia. També és cert que als Estats Units, així com a Europa, els ha interessat en aquest cas afeblir els seus competidors, com si encara fos vigent la guerra freda. I els kosovars han comptat amb una classe dirigent que ha anat directe al gra, sense embuts.
Hem assistit en directe a la declaració d'independència d'un nou estat d'Europa que s'obrirà camí els propers dies i mesos. Amb el suport dels Estats Units i la Unió Europea, aquesta antiga provincia sèrbia, és avui un nou país, amb un status especial, unes certes característiques pròpies (no disposa d'exèrcit, policia o jutges, de moment). Però un nou estat, si més, en aquesta espècie de nova "primavera dels pobles".
És un cas no comparable a Catalunya ni al País Basc.
Ara, penso que tot procés sobiranista a Europa cal tenir-lo en compte. Per això, ens repeteixen, a cada moment, que els dos casos són tan diferents.
Kosovo és paradigmàtic per molts motius. Un d'ells, perquè és un estat independent, però no ha tingut mai caràcter de nació. Havia estat una provincia autònoma de Sèrbia, fins i tot aquesta hi neix a Kosovo, i tenia possiblement un caràcter ampliament albanès. Això és molt important. Fins ara els procesos independentistes requerien un caràcter nacional del nou estat, de nació colonitzada fins a cert punt.
L'Estat Espanyol, com sempre, no ha volgut i no té la intenció de reconèixer aquest nou estat, mentre que a Europa es reconeixen les diferències socials, culturals.. a Espanya es fa l'orni, no fos cas que els que no ens sentim de la mare pàtria aixequem massa el cap i gosem a demanar sense complexes i sense por i d'una vegada per totes, que nosaltres també tenim el dret de ser lliures i per ser-ho només hi ha una via, la independència.
Perquè vull ser lliure a casa meva, per això vull la independència.
Visca la Terra Lliure!!
Per cert, quin paperàs haurà de fer Moratinos d'aquí al 9 de març.
EL divendres Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat va fer públic el seu Baròmetre d’Opinió Política d’Hivern corresponent al mes de Gener del 2008.
Entre la munió de dades que aporta l’anàlisi, hi ha algunes que mereixen un esment especial:
El 45.9 dels catalans està poc o gens satisfet amb el sistema democràtic actual.
El 71,1 % creu que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent.
El 68 % creu que els polítics només busquen el benefici propi.
El 47,4 % creu que la gent del carrer no pot influir en el que fan els polítics.
El 64,9 % creu que la política sembla tan complicada que se li fa difícil entendre-la.
La nota mitjana que treuen els polítics de casa nostra esta baixant, actualment és de 4.89 sobre 10. El mes de novembre era de 5.05.
A la pregunta de quin és el partit que els hi mereix més confiança, el 25,2 % respon que cap. El PSC mereix la confiança del 24 %, CiU del 18,6 %, ERC del 12,2%, ICV del 8,3 % i el PP del 3, 8%.
El 36,8% dels electors que ja tenen clar o que és possible que no vagin a votar el proper dia 9, al·leguen que ni cap partit, ni cap polític els inspira confiança. El 16,1 diuen que no hi ha cap alternativa que els hi plagui, i el 15,1 que no serveix de res.
En respecte al baròmetre del mes de novembre de 2007, tots els partits perden percentatge en intenció de vot i augmenta el vot en blanc, l’abstenció, i els no ho sap/no contesta.
A partir d’aquesta primera lectura és constatable la tendència abstencionista iniciada ja fa un temps, com a conseqüència de l’augment de la distancia entre electes i electors i el creixent desprestigi dels partits i els polítics.
Si el nostre país en clau interna mostra aquesta circumstància, les dades ens dibuixen un lent augment del distanciament social respecte a Espanya.
Tan sols el 8,1 % de la població de Catalunya es senten només espanyols o més espanyols que catalans.
El 46,7 % es senten més catalans que espanyols o només catalans.
El 41,9 % es consideren tan espanyols com catalans.
Tan sols el 34,8 % de la població considera que Catalunya hauria de continuar com una comunitat autònoma de l’Estat.
El 36,4 % considera que Catalunya hauria de ser un estat dins d’una Espanya federal.
El 19,4 % considera que Catalunya hauria de ser un estat independent. Mentre els partidaris de que Catalunya hauria de mantenir-se com a regió autònoma o els que continuen creient en la divisió regional perden adeptes, els partidaris de l’estat federal o l’estat independent estant assolin els percentatges més alts des de que es fan els estudis.
El PSC ha caigut 10 punts en els últims tres mesos d’ençà l’ultima publicació del últim baròmetre del Centre d’estudis d’opinió.
En una situació de caiguda lliure i en picat, el PSC ha Baixat de 37,3% a 27,1% en intenció de vot.
Si això sumem la davallada de ERC, el tripartit quedaria sèriament tocat a la línea de flotació i si comparem això amb las eleccions a la Generalitat de Catalunya, CIU seria el gran beneficiat com a guanyador moral sense oblidar que va ser el guanyador real.
Las províncies catalanes tindran mol a dir i decidiran si es un vot de càstig mínim ja previst per el PSC o es tracta del enfonsament del Titànic i de la nau socialista.
CIU i PP pujaran molt i els 2 grans partits que es juguen las eleccions, cada vegada estan mes igualats, caldrà esperar el 9m sobre las 11 de la nit.
El PSOE de Catalunya ha quedat ben retratat al no donar suport al dret a decidir del poble de Kosovo. Espanya un cop més ens demostra que no te cap sensibilitat vers la pluralitat dels pobles.
Un cop més la visió imperialista i conqueridora del nacionalisme espanyol queda en evidència davant Europa.
Que el PP i el PSOE tinguin el concepte d'Estat i de nació que tenen, tindria que fer pensar als partits nacionalistes que fan mèrits per ser la parella de ball del nacionalisme espanyol després de les eleccions.
Amb aquests dos, mai Catalunya anirà més lluny d'on ara esta. Una percepció que per més evident i clara que sigui no provoca cap reacció dins el món nacionalista. Segurament després del 9 de març, ja ningú s'enrecordara de Kosovo a l'hora de negociar a Madrid.
La postura del PSOE i del PP respecte del reconeixement del dret a decidir del poble de Kosovo, tindria que ser determinant a l'hora de plantejar estratègies de cara al futur nacional de Catalunya.
El motiu no és Kosovo, doncs les circumstàncies són deferents. Però sí, l'actitud davant un fet, que molts catalans també aspiren, que algun dia és doni a Catalunya.
Ara que Moratinos, i de retruc ZP, fa el ridícul més espantós en el panorama internacional negant-se a reconéixer la independència de Kosovë, no puc deixar de preguntar-me què haguera fet Aznar en el seu cas.
S'enrocaria també per por als possibles símils a l'estat espanyol? O valoraria més fer-se la foto amb els que tallen en bacallà, com va fer a les Açores, i estaria a hores d'ara felicitant els kosovesos?
La paraula "autodeterminació" és un concepte prohibit i denostat incomprensiblement pels Governs espanyols, abans PSOE, després PP i ara PSOE, quan és l'expressió viva no tan sols de la llibertat política sinó de la moral i de manera sintètica del mateix concepte de llibertat.
Publica un comentari a l'entrada