Tri-partit, tres partits. El primer tripartit, el de Maragall de president i el de Carod de Conseller en Cap, va ser un Dragon Khan com molt bé definia en el seu dia el Conseller Carretero.
S’ha de reconèixer que cada partit marcava el seu perfil ideològic de manera clara i diària, excepte IC-V que en part per això de no marcar perfil i “ajudar” a la governabilitat va esgarrapar alguns milers de vots.
Un govern format per 3 partits és un govern de coalició (i per nassos d’Entesa) amb un projecte de mínims en comú i molts projectes no realitzables al llarg de la legislatura.
Té mèrit doncs anar signant Pactes Nacionals, ho reconec. Tres partits amb un candidat cada un. Bé, el candidat va variant en funció de les eleccions a que ens “sotmeten”.
A Convergència i Unió, durant molts anys se’ls ha confós amb un sol partit i fins i tot amb la mateixa institució, la Generalitat de Catalunya, i pel fet de governar les disputes internes entre convergents i unionistes quedaven diluïdes i eren vox populi d’una minoria i com no de l’oposició.
Més o menys com ara la contraprogramació que es porten actualment Carod i Puigcercós en el sí d’ERC.
Ara CiU està a l’oposició i ja fa mesos que Duran i Mas van mantenir un frec a frec al límit de la trencadissa (?!?), deixant més clar que mai que es tracta de dos pensaments molt diferents, de dos formacions que es autoalimenten bàsicament pel perfil d’electorat que hi diposita la seva confiança, val a dir: una base social ampla; així ho demostren els resultats electorals de les primeres eleccions sense Pujol al capdavant.
Les segones també, però les primeres servirien per saber si l’hereu (delfí) era una decisió encertada o no.CiU ha tingut un candidat per cada tipologia d’eleccions (Generals, Parlament) i s’han repartit el pastís entre els dos partits que formen la federació.
Com gairebé sempre. Ara però, en les presents eleccions del 9-M sembla que sorgeix un altre opinió, semblant al que seria la opinió d’ERC en el tripartit Maragalià, la veu de Jordi Pujol dient que no pactaria ni amb PSOE ni amb PP.
Què passa?, doncs que surt Duran i fa de Pujol. Portada de La Vanguardia (LV) d’avui. Duran té fil directíssim amb la direcció actual de LV i en 48 hores respon a dos autoritats a l’hora. A Pujol el fa callar i a Zapatero li diu que no es preocupi per les paraules de Pujol. Perdó ZP, perdó. Jo no volia però…
Similar al discurs del 20-N de l’amic Mas i que també en unes en unes 48 hores s´´afanyava a desmentir en unes d’aquestes trobades amb empresaris madrilenys.
En defensa de Duran he de dir que se li hauria de deixar fer la campanya que vol. Com ara el permís i marge de maniobra que va tenir Trias en les eleccions municipals i que tan bon resultat va donar. El DVD madinià deuria fer el seu efecte perquè el veterà ex-Conseller anés per lliure.
En resum, tenim un partit que és un bipartit i es comporta com un tripartit amb un piròman independentista (Pujol), un bomber fashion-cristià (Duran) i l’home vídeo-bloc (Mas).
Tot plegat força difícil de digerir. Em fa pensar en una falta d’estratègia clara de cap a on anar de la Federació (Madí on ets?… a la panxa del bou on no neva ni plou…).
És evident que la previsió de la cúpula actual d’ERC de fer desaparèixer CiU del panorama polític a base d’estar a l’oposició no s’ha acomplert, però sí que es posa de manifest una certa tendència a la desorientació i facturació de la Federació.
El perfil sobiranista que es vol marcar desde CDC no connecta, segurament mai ha connectat, amb el perfil ideològic no d’UDC, sinó de Duran davant les properes eleccions espanyoles. O sigui que, o Duran o d’independentista Pujol. Ja diuen que el centre és el més difícil d’arrossegar i és la clau perquè arreplega a molts votants. Pujol li està fent un flac favor a Duran. Per què?.
Hi ha pacte de govern amb el PSOE?, hi ha Ministeri compromès?… Pujol sempre es va resistir a posar ministres a Madrid. Hi ha jugada en solitari de Duran?, és la tornada del pacte Mas-Zapatero, en que Duran se’n va assabentar per telèfon i a la muntanya?. Mas està plenament desaparegut, fa bé (Saura?). Pujol està exultant, fa el que vol (Carod?). Duran està emprenyat, fa el que pot (Maragall?).
La falta de comunicació a les empreses és un greu problema i pot fer perdre molts euros i generar malentesos irreparables. Pel que es veu, a les federacions nacionalistes també hi és present.
Dedicat al meu amic Tertúlia.
8 comentaris:
“no pots pas anar disparant el trabuc tot el sant dia ni deixar anar les coses tal com vénen. Tots tenim la nostra animeta i els amics se l’haurien de conèixer i s’haurien de saber tractar.” Gandhi ho expressava així:
“Abans de parlar hem de saber si el que hem de dir és cert, és oportú o és conforme a la caritat”.
Conforme a l’amistat, diríem ara.
L’amistat es posa a prova no només acceptant els advertiments molestos sinó també buscant la manera de dir-los d’acord amb la sensibilitat de qui els ha de rebre
.El bon amic accepta les veritats i, a més, sap com dir-les.
Com dirie el Sr. Maragall: Que caabroooon¡¡.
Tens part de rao,no es perden les amistats per dir el que un pense,faltaria mes. "Dient les veritats es perden les amistats", veritat o mentida?
Sembla tant evident aquesta veritat que no sé perquè la posem a debat.
Ja ho deian l’afalac genera amics, la veritat odi. Els amics són per fer-se sentir bé mútuament. Prou sabem que tenim defectes i segur que hi ha molta gent que es dedica a comentar-los a la nostra esquena.
Els amics, que facin els ulls grossos amb els nostres defectes com nosaltres els farem amb els seus i que ens escoltin amb cara d’interès com nosaltres ens menjarem els badalls quan ells ens expliquin alguns dels seus problemes arribat el cas.
Per això estan els amics, per fer-se companyia i, sobre tot, per fer-se sentir bé i fer sentir important l’altre... És més important fer la vida agradable que saber la veritat.
Aquesta paraula, veritat, tan bonica, sovint amaga coses molt lletges. Aquell suposat amic que ens fereix amb els seus comentaris i que encara té la barra de voler-nos fer creure que ho fa per al nostre bé segurament és un envejós: el que passa és que segurament no suporta els nostres èxits i les nostres qualitats. Així que, bon vent, amics d’aquesta mena.
No tothom, però, veu l’amistat de la mateixa manera.
Aquesta gent per parli per ells. Clar que hi ha amics que diuen la veritat, que són sincers els uns amb els altres. Perquè sense sinceritat no hi ha amistat possible.
Una de les millors coses de la vida és tenir algú que s’alegri dels teus èxits i que t’ajudi quan ensopegues, que t’ofereixi consells, correccions pel teu bé i que accepti les teves esmenes i comparteixi amb tu els seus èxits i els teus fracassos.
Si has perdut un amic per dir-li la veritat, no era un amic.
Per tant, la frase, el refrany, la dita era, és, falsa.,el que passa que el meu amic, tafaner fa dies que es volia fotre amb CiU i amb ERC i les noticies de avui li ant possat a OU.
Una grandisssssima abraçada.
Tant Artur Mas com Pere Macías, van anunciar que si CiU “és necessària pel PSOE a Madrid” això significarà l’inici de la fi de l’actual govern de Catalunya. I posteriorment van clarificar, encara més el seu xantatge: “Si no governem a Catalunya (com a força més votada) no donarem el nostre suport per tal que Zapatero torni a la Moncloa.”
D’aquesta posició en podem treure les següents conclusions:
a)L’únic que pretén CiU en aquestes eleccions és “ser necessària” per tal que els seus escons i els del PSOE, sumats, facilitin la investidura de Zapatero.
b)Si el PSOE necessita els vots de CiU per governar a Espanya, exigiran que el president Montilla dissolgui el govern a Catalunya i formi una nova majoria parlamentària de CiU i PSC amb Mas de president.
-Des d’un punt de vista de Dret Públic de Catalunya l’assumpte és de difícil plantejament ja que el president de la Generalitat, d’acord amb l’article 67.7 de l’Estatut cessa per:
*renovació del Parlament a conseqüència d’unes eleccions,
*per aprovació d’una moció de censura o denegació d’una qüestió de confiança,
*per defunció,
*per dimissió,
*per incapacitat permanent, física o mental, reconeguda pel Parlament, que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec,
*i per condemna penal ferma que comporti la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.
La primera opció no crec que la desitgin ja que existiria el risc seriós de perdre les eleccions i llavors si que serien la riota.
L’única opció seria la moció de censura, que resultaria però força còmica. Imagineu- vos a Mas presentant una moció contra el govern i guanyant-la amb els vots de CiU i del PSC.
La resta d’opcions no generen la possibilitat de noves majories o de canvi de coalició.
c)Si això no és fa d’aquesta manera, com ells volen, tant els hi fa que el nou inquilí de la Moncloa sigui en Rajoy i el govern sigui del PP.
No aclareixen de moment, si, en aquest cas, seria amb els seus vots o senzillament s’abstindrien.
Atenció doncs votants catalanistes de CiU, aquest és el vergonyós full de ruta d’en Duran i d’en Mas.
Si voteu CiU esteu fent president a Rajoy ja que:
1: Si guanya el PSOE, com que no es podrà canviar el govern de Catalunya, afavoriran, per activa o per passiva, que governi el Partit Popular.
2: Si el PP és la llista més votada, aplicaran “la paradoxa d’en Mas” i deixaran que governin.
Apa siau!!.:-)
Concertar estratègies vol dir disposar de forma intel·ligent les respectives estratègies al servei d'aquest objectiu d'interès nacional. En el nostre cas, per a ser explícits, voldria dir que les forces polítiques parlamentàries d'obediència catalana (CiU, ERC, ICV), - i aquelles que volguessin aprofundir en aquesta línia-, haurien de ser capaces de formular un full de ruta compartit, complementari, per a arribar a fer efectiu l'exercici del dret a decidir per a Catalunya. Tant senzill, -i tan complex-, com aixó.
Amb CiU, fent tots els papers de l'auca buscant un ministerio i darrerament l'ajuda de Madrid per canviar el Govern proclamat pel nostre Parlament, en una vergonyant declaració de sucursalisme... I ERC fent President al delegat del psoE a Catalunya amb els resultats nefastos de la seva "pluja fina" que no cal enumerar...
Els rucs ja no volem caminar darrera aquestes pastanagues...
No entenc per què els mitjans de comunicació estan fent el joc al PP. Alguns, els que li són afins, és obvi que ho fan volgudament, però els que no ho són, per què deixen que el PP marqui l’agenda maniàtica establint els temes de debat de la campanya?
Per què s’ha de parlar ara dels immigrants “que ens volen prendre no se què”, després de la seguretat “que mai no en tenen prou”(quina por!) i demà a veure amb quina ens sortiran...
Per què no parlem de tot allò que ens interessa a la ciutadania, amb profunditat, i no sols del què interessa als Srs. del PP?
És clar que cal parlar d’immigració i seguretat (sense associar la primera a la falta de la segona com li agrada fer al PP), però els ciutadans també volem respostes raonades i concretes dels candidats en temes tant importants com la política social, econòmica, o ecològica, per dir-ne algunes.
No entenc per què els mitjans de comunicació ens bombardegen de titulars sense explicar-nos què pensen fer realment els candidats amb els nostres vots.
Quan s’estan plantejant temes importants, que marquen el model de societat que volem, el discurs no passa del titular de bombo i plateret.
Rebaixes fiscals, xecs de 400 euros, i macroplantacions d’arbres a tort i a dret...Algú pot posar seny?
No entenc com amb aquestes respostes tant ridícules d’alguns candidats els professionals de la comunicació no els engeguen a pastar fang i busquen la noticia en un altre lloc.
M’indigna que mentre els partits majoritaris maregen la perdiu sense donar respostes, els mitjans de comunicació no donen veu a opcions polítiques que tot i no ser majoritàries com a mínim tenim un projecte sòlid que volem explicar a la gent.
Sembla que tant és si les idees són raonades o no. Ja podem esmerçar-nos en explicar les nostres propostes que al final, el titular que interessa sols és “i del que ha dit Rajoy o ZP que en pensa?” Sols ens donen veu per replicar les bajanades i ocurrències dels partits majoritaris.
Flac favor a la democràcia.
El joc de la democràcia té variants sorpresivas i possibilitats infinites, des de la que representa la realitat que qui guanya unes eleccions en vots i escons quedi relegat a l’oposició, com que qui presumeix d’independència en relació a la federació política a la qual pertany a nivell estatal, hagi d’escollir entre plegar-se a la seva estratègia o trencar la baralla.
Els resultats de les pròximes eleccions generals poden deparar una situació que obligui a maniobres de ingenieria per a aconseguir uns la presidència estatal i el preu que uns altres els demanden per a accedir en votació pública a això.
És del tot legítim i així ha estat reconegut per CIU, a contracor, la formació d’un Tripartit 2.0 que té com virtut la unió dels seus dos més aferrissats rivals, PSC i ERC que davant la disyuntiva de la Sociovergència o del Front Nacionalista que hagués comportat la fi dels seus dos líders, Montilla i Carod, van preferir l’opció que als dos els donava “vidilla” el govern d’Entesa.
De la mateixa forma, és també legítim per part de CIU forçar a exercir la coherència política en la seva estratègia de pactes al PSOE tant a Madrid com a Catalunya i reclamar aquí el que Zapatero predica allí, que governi l’opció majoritària, encara que jo crec que no hauriem de fer-ho.
Com militant convergent entendria una actuació com aquesta però si la meva opinió fora tinguda en compte, optaria per altra estratègia que comportés en el mig termini la convocatòria de noves eleccions autonòmiques a les quals la pròpia gestió del dia a dia ens hi portaria, deslligant el suport a ZP de la política autonòmica.
No seria fàcil adoptar aquesta postura, després de 4 anys de ser objectiu permanent, per part de les formacions del Tripartit, d’un appartheid que ha perseguit la desaparició de l’únic centre polític del mapa català i espanyol, però crec que aquesta generositat tindria premi en unes noves eleccions i seria la demostració d’un saber estar que ni PSC i ERC han tingut, vaja, un mastagot en els “morros” en tota regla dels qui estan ara amb la cua entre les cames a l’albirar la possibilitat de quedar-se sense les seves poltrones.
No perdem de vista que la política no deixa de ser un joc d’egos, i alguns d’aquests egos que neden hiperinflats se’ls pot punxar el globus.
Dient les veritats NO es perden les amistats,tafaner,els convergents,(i els de Unió)sempre diuen la veritat.
Bon rollo¡¡.
"Hi ha un tipus d'amic que va forçant l'equívoc i la metàfora, un tipus d'amic que tu l'adverteixes i el tornes a advertir, que anem d'un esbronc a l'altre i que quan sembla que ha quedat tot entès torna la calma però no serveix per res perquè el teu amic torna a jugar amb coses que no tenen recanvi.
Després s'estranya i vol dinar o sopar amb tu per aclarir les coses, però en el fons les coses estàn molt clares.
Han estat sempre molt clares.
Li has deixat les coses sempre molt i molt però que molt clares. ........Després venen les explicacions, el tu ja saps que jo, allò que sol dir-se: en realitat les coses no van anar així, jo no he fet res, el tu també vas dir o vas fer; després ve tot el que tu vulguis, i molt més. Però també ve una altra cosa, que és el no voler saber res mai més de tu. Un dia les coses es trenquen i no hi ha res a fer.
Els temps són delicats i les figuretes de porcellana.
I si es trenquen es trenquen, vull dir que es trenquen per sempre. Hi ha un tipus d'amic que va forçant l'equívoc i la metàfora fins que l'equívoc es converteix en equivocació fatal i la metàfora ja no importa perquè aquí et quedes, xaval, i ja t'ho faràs".
És una metàfora, però abans de continuar amb tanta insensatesa, pensem-hi.
Pel bé de tots.
Publica un comentari a l'entrada