El desenllaç final d’aquest super dissabte català ha culminat amb la victòria de la opció presentada per en Puigcercós i en Ridao. La veritat és que no estic ni content ni decepcionat. És cert que hagués preferit el tàndem Carretero – Uriel Bertran, però la opció d’en Puigcercós tampoc em treu el son, tot i ser la opció continuista.Efectivament, un 70% de militants van expressar la seva opció en forma de papereta electoral, i això demostra el interès de la militància pel fet a escollir en un procés democràticament impecable, i què pot servir d’exemple per altres partits on la militància tant sols serveix per pagar la quota, però no incideix en les grans decisions què es prenen tant sols en l’aparell del partit, i on l’assemblearisme es paraula maleïda.
Els vots per a en Carretero han estat molts, concretament el 27’56%, fet que em fa ser més optimista de cara al Congrés del proper cap de setmana. En Puigcercós es veurà obligat a pactar el nou camí que prendrà l’executiva, cosa que per altra banda ja ha manifestat que pensa fer. Espero que totes les opcions encabides dins d’ERC acceptin els resultats que la militància ha dictat. De fet, n’estic segur que així serà, pel bé de Catalunya. El sector Carod s’ha demostrat que no compta amb un suport majoritari i haurà de deixar pas al relleu. Tot i la victòria del sector oficial, crec què en aquesta setmana que be fins al Congrés les posicions es tenen que acostar, i les cessions hauran de ser per part de tots si es vol sortir amb un partit reforçat i unit amb un mateix objectiu, en cas contrari si s’ignora els sectors renovadors, segurament aquests no formaran part de la direcció, i seguiran com un corrent intern que des de fora es seguirà veient com una revolta interna, i una diversitat de criteris què poden suposar mes desafecció cap al partit republicà.
Per això crec que en Puigcercos haurà d’acceptar algunes esmenes que no figuren en el seu programa, i ser mes exigent amb el grup socialista en el govern, i que això es visualitzi a l’exterior, com també anar marcant aquest full de ruta cap al dret a decidir que per força l’allunyaran progressivament del PSC, i el podria acostar sempre amb aquesta base abans esmentada a l’altre partit d’obediència catalana què veurem com en surt del seu Congres al juliol.
Per altra banda, serà una tasca difícil fer malabarismes per agradar a totes les sensibilitats que existeixen dins del partit, però fins que Convergència no es declari explícitament sobiranista no existirà altra opció per al catalanisme. Tot això obviant el fet que mentre continuïn amb Unió no hi ha probablement res a fer.Ara només falta esperar que s’abandonin les picabaralles personals i protagonismes estèrils per poder avançar cap a la sobirania plena. I per fer-ho potser és hora de pensar en una altra aliança per formar govern, almenys mentre el PSC no tingui grup propi al Congrés dels Diputats i es depurin els elements “espanyolistes” del partit.
10 comentaris:
Dels 10.000 militants han votat el 70% aprox. D’aquests el 37,22% ho han fet per en Puigcercós, el 27,55% per en Carretero i el 26,68% per en Benach. Això vol dir que aquestes tres candidatures representen el 91,45% dels vots quasi a parts iguals. Si tenim en compte que en Uriel Bertran ha tret un 18.42%, és molt evident que Esquerra esta molt fraccionada.
Massa diferències per anar plegat i de la mà.
Sincerament, desitjo que els canvis dins d’ Esquerra siguin ràpids . Encara que per alguns sigui un sacrilegi, recordeu el que en Jordi Pujol va voler fer amb Convergència, cercar un punt de trobada on “convergissin” tots els sentiments catalanistes, formant front comú.
Serà quan Catalunya sigui lliure dins del seu propi estat quan ens haurem de “barallar” si cal,no abans.
El nostre objectiu ha de ser Catalunya Lliure i Sobirana, i després serà quan haurem de discutir altres ideals.
Separar-nos fa forts als nostres oponents, els partits espanyolistes.
Salut.
ENHORABONA RIDAO! ENHORABONA ZARAGOZA!-Els resultats de les eleccions a ERC, han donat dos guanyadors. Per una banda, en Joan Ridao, que ha estat el candidat que més vots ha obtingut, i per l'altra en Kosé Zaragoza, que ha estat l'ideòleg de la campanya oficialista.
La militància ha parlat, coaccionada o no, enganyada o no, però ha parlat. No volen ser grans, no volen ser ERC, volen ser Esquerra.
Han decidit que no volen tornar a el que han estat des de el seu inici, un partit majoritari, que marqui el ritme, les formes, e camí.
Prefereixen tornar a ser petits. Tornar a tenir dotze, tretze o catorze escons al Parlament (o vuit o nou) i compartir Govern amb el cosinet gran, que els hi prendrà les decisions per ells.
És trist, per que el cosinet no és tal, és només un cosinet polític, no de sang. El cosinet és aquell que els vol immadurs i submisos al seu costat.
Esquerra ha preferit ser un partit petit (pensant, suposo, que sempre li tocaran algunes restes del pastís) en comptes d'assumir la responsabilitat, i el risc, de convertir-se en el partit que lideri Catalunya cap a la sobirnia.
És llàstima, llàstima de tant militant enredat en les consignes...
En fi, només ens cal esperar el proper desastre electoral, que serà d'antologia.
Potser sí que no agradarà a la militància, però amb alguns segur que sí.
El militant ha de saber que s'ha allunyat una mica més de l'electorat, si és que ja no ho estava prou.
En fi... a seguir lluitant.
El país, gràcies a Déu, no s'acaba amb ERC (perdó, Esquerra, que així ho han decidit).
Salut!!!
CiU, sense anomera-ho, durant molt temps va representar la Casa Gran. Aleshores en deien el pal de paller.
Però la filosofia és la mateixa: posar-nos tots els que pensem en clau nacional sota el mateix aixopluc.
És quan les coses funcionen millor. Des d'una situació de força existirem. Des de la debilitat, impossible.
I a Torredembarra? Per quant les eleccions?
Tot i així en aquest joc de caramboles, CIU sense saber-ho, li va donar a ales a Carod oferint-li la Conselleria en Cap i aquest ho va utilitzar com a posició de força per entrar a l’executiva de Montilla. Puigcercós es planteja canvis al 2010, potser serà massa tard, però el que no és comprensible és que un partit que es declara obertament independentista s’hagi convertit el en gos falder dels socialistes i en còmplice de la situació insostenible que travessa aquest país. De moment ja s’han menjat amb patates l’Estatut, els traspassos de competències, la 3a hora de castellà i ara van camí de tragar amb un finançament que fa tot l’efecte que serà denigrant.
És un moment per reconstruir ponts entre les forces nacionalistes i queda esperança encara tant en el Congrés de ERC i com al de CDC, que poden portar les pautes polítiques a seguir durant el pròxims anys.
La victòria d'en Puigcercós i el bon resultat d'en Benach a les primàries d'ERC, confirmen que la majoria de la militància del partit s'ha empassat tot aquest discurs metafísic d'esquerres amb què pretenen justificar el tripartit.
Dubto però, que la major part dels seus votants de 2003 combreguin amb les mateixes rodes de molí.
El resultat no és dolent per a CiU, una victòria d'en Carretero hauria estat traumàtica per a ERC, sobretot per al seu actual nucli dur, però els hauria fidelitzat una part de l'electorat que ara té seriosos dubtes, i fins i tot hauria pogut clavar alguna queixalada més a Convergència.
I tot això potser sense necessitat de trencar el tripartit de forma immediata. En Carretero, per ser el candidat ideològicament més proper a Convergència, com li han retret constantment els seus rivals, és també el més ben posicionat per fer-se amb l'espai polític fronterer entre les dues formacions.
Pel que fa a les primàries és un procediment d'elecció que, per una banda, valoritza el paper del militant, que se sent implicat en l'elecció dels màxims dirigents, però que alhora, en situacions de crisi d'un partit, pot fer encara més patent aquesta crisi.
Li serà difícil a en Puigcercós comandar un partit on tan sols compta amb el 37% de suport, i ara mateix ERC apareix davant de la ciutadania com una força fragmentada.
Això no vol dir que s'hagin de descartar les primàries, probablement sigui el camí que hagin d'anar adoptant els partits, justament com un element més per combatre la famosa desafecció política.
Passa que és un mètode que comporta grans riscos, tant de portes endins com de cara a la imatge que es projecta a la societat, però en la mesura que es vagi generalitzant poden acabar pesant més els efectes positius que els negatius.
Publica un comentari a l'entrada