Les dues Catalunyes, què hem fet malament?

No qüestiono els bons resultats de la política d'integració dels nouvinguts a Catalunya durant les dècades sobretot dels 50 i 60, i basada en allò de que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser. Els nivells d'integració socials i lingüístics i la convivència social obtingudes en són un clar exemple.
Ara bé, siguem realistes en l'anàlisi, alguna cosa s'ha fet malament.
A Catalunya hi ha bosses, en alguns casos immenses, de població, en alguns casos catalans de tercera generació, que no senten Catalunya com a seva i que tenen una pauta de comportament no integrada. Es tracta de persones tallades per un patró molt similar: castellanoparlant gairebé exclusivament tot i conèixer el català, identificats amb l'eix només espanyol o més espanyol que català, i unes pautes de comportament social molt similar. .No estem parlant de reductes, sinó de milers i milers de catalans que responen a aquests patrons d'escassa integració a Catalunya i a la catalanitat, fet preocupant si considerem que en molts casos són catalans de tercera generació.
Què hem fet malament doncs? què ha fallat en aquest sentit?. En qualsevol cas, en respondre aquestes persones a patrons ideològics i de comportament tan uniformes, això indicaria unes causes concretes i detectables, on segur que el factor getització (expressió tabú però real) hi figura.
No ajuda el fet que l'actual Govern ,no només no tingui aquestes polítiques d'integració a la catalanitat com a prioritat, sinó que té la contrària, desnacionalitzar. Amb el nostre propi Govern ignorant, quant no alimentant, aquest problema, tenim mala peça al teler. Hi ha el discurs tranquil·litzador, hereu en certa manera de l’època Pujol, que afirma amb orgull que Catalunya és un país unitari. Un únic país, una única societat.
Es relaciona, aquest discurs, amb aquesta suposada gran capacitat dels catalans per assimilar nouvinguts, i amb totes les teories de la tolerància i de la fraternitat entre pobles germans, entre tots els ciutadans que viuen i treballen al país.
És un discurs fantàstic, comodíssim. Permet abraçar-se amb tothom. La vida és bella. Però aquest discurs, tanmateix, és una fal·làcia. És una mentida descomunal. És una trampa perversíssima. És una construcció teòrica sense fonaments, que es basa únicament en la utopia, en el desig d’auto- satisfacció personal i col·lectiu. I el més perillós de tot: és un discurs que camina, inevitablement, en contra de nosaltres.
Nosaltres, els catalans (els que quedem). Aquesta Catalunya unitària i germanívola, aquesta felix arcadia plena de bons sentiments i d’amistat inesborrable, no existeix. NO EXISTEIX! No hi ha una Catalunya... sinó que n’hi ha dues. Els catalans (nosaltres, els catalans) hem pretès d’articular un refugi per a encabir-hi les nostres temences, o les nostres traïcions; i per a dissimular-les-hi. I per això hem dibuixat la Catalunya única, la Catalunya compartida. La Catalunya de tots. Però no. No hi ha una Catalunya... Hi ha dues Catalunyes. Hi ha una Catalunya normal, que és la Catalunya catalana, i hi ha una Catalunya espanyola, que és únicament una regió de la pàtria hispànica. Dues Catalunya, per tant. I dues Catalunyes enfrontades, en ferma i profunda i històrica col·lisió. No són dues Catalunyes possibles. Una Catalunya fa impossible l’altra, i viceversa. El nostre vell discurs de la integració, de l’amor entre iguals (ai, els discursos), potser ha permès d’avançar sense preocupacions, potser ha permès d’amagar el cap i no veure la realitat més dura; no voler ser- conscients. Però quan els catalans ens vantem de la unitat sociològica del país, el què fem és senzillament apartar la vista. No veure la realitat. És tan senzill, no mirar... no voler mirar.
Però de les dues Catalunyes, l’única Catalunya que dissimula i que dóna la mà, que posa l’altra galta, solidària, l’única Catalunya que abraça amb devoció, és la Catalunya normal. L’altra Catalunya, que és (només) una part d’espanya, mentrestant, ja fa molt de temps que té consciència del seu ésser, dels seus objectius, i de la inevitabilitat de la confrontació.
És una Catalunya (i una espanya) cada vegada més armada. Més ben armada. I entretant, la Catalunya normal, la Catalunya catalana, la nostra Catalunya, fa el préssec. El préssec federal, el préssec autonòmic, el préssec ecologista, el préssec econòmic, el préssec pseudo-sobiranista, el préssec pactista, el préssec ……. Sense que mai, mai, mai, tingui el valor d’afrontar la realitat, la dura (i incòmoda) realitat. Però les dues Catalunyes hi són. I la nostra Catalunya cada dia és més dèbil, cada dia és més a prop de l’agonia. Perquè l’altra Catalunya té un estat al darrera, i té tots els mitjans de comunicació. I ens atrau, magnètica, amb el menyspreu de sempre, amb la condescendència de sempre. Amb les victòries. Ens atrau. Com als esclaus.
O ho assumim de pressa, o ni tan sols no cal que ens hi esforcem. O entenem que s’ha presentat la batalla i ens deixem de subterfugis, de bones paraules i d’embolicar de mala manera la troca, o ho deixem estar definitivament. Semblava que teníem temps, és cert, però cada vegada ho veig més clar: el temps ja ha arribat, el moment és ara. I en termes militars (que són perfectament adequats), podem dir que ja hi ha les dues trinxeres perfectament cavades, i que només cal, ara, escollir la trinxera on combatre. Cal escollir. Ara. I començar a disparar.
La bona notícia però, és que si les causes són concretes i detectables, les solucions són més fàcils de trobar. Posem-nos-hi i no deixem que factors com el tabú i el políticament correcte , ens impedeixin entrar-hi..