dimarts, 30 de juny del 2009

El camí de l’autoestima, la dignitat, i l’orgull.

Tinc una sensació agre-dolça que estic segur que molts compartireu.
Alguna cosa ha canviat ja des de l'esperit transversal , genèric i uniforme de Brussel.les.
Una vegada més, i ja en van moltes, constatem que molts de nosaltres estem d'acord en el què volem però quan passem a l'acció i per tant encetem el camí del com ho volem, comencem a no entendre'ns.
Queda ben palès, en tot cas, que l'independentisme català ha de fer una reflexió serena i pausada per posar-se d'acord en el com Catalunya ha d'assolir l'objectiu anhelat de molts que és la consecució de l' Estat propi.
Potser abans d'anar a manifestar-nos davant del nostre Parlament i tractar de botiflers els pocs diputats que van tenir el gest de rebre la manifestació, potser el que cal és organitzar unes jornades obertes, ben obertes i tantes com sigui necessari, amb juristes, constitucionalistes , polítics, intel.lectuals, empresaris, sindicalistes, universitaris, mitjans de comunicació, etc... per tal d'esbrinar quin és el millor full de ruta que l'independentisme català ha d'emprendre.
A la concentració convocada el passat dissabte, davant el Parlament de Catalunya, sota el lema "Cal un acte de sobirania", es va produir un fet que marca un camí de no retorn dins la política catalana. Per primer cop, des que va morir el Dictador de veu aflautada, mil.lers de sobiranistes de totes les edats i pensaments ideològics democràtics -en una transversalitat perfecte- van rebre els diputats dels dos grans partits catalanistes al crit unánim de "botiflers, botiflers, botiflers...".
Els militants d'ERC i CiU feien mans i mànegues per intentar justificar la negativa dels seus parlamentaris a acceptar la ILP en favor de la independècia de Catalunya. L'argument més recorrent per intentar exculpar les renúncies dels seus, ha estat el següent: nosaltres tenim una estratègia per avançar cap a la plena sobirania; una estratègia difícil i valenta que vosaltres,els "revoltats", no enteneu i tal i tal…..
La realitat és punyetera i, dia a dia, desmenteix la eficàcia d'aquestes intrèpides i esforçades estratègies ,peix al cove, feina ben feta, ocupar espais de poder, pluja fina......a menys que convenim que anar endarrera és avançar.
No serà que alguns s'entesten en definir com a estratègia allò que no és altre cosa que manca de coratge i projecte?.
Les raons de fons que han provocat la incipient "revolta" de les bases independentistes són les següents:
1- el tacticisme i col.laboracionisme emprat per ERC i CiU, com a mètode reglat d'actuació política, ha fracassat.
2- els màxims dirigents d'ambdós partits es neguen a reconèixer-ho i per això llencen cortines de fum en forma d'ignes estratègies.
3- l'acceptació de miques ha estat interpretat per Madrid com a renuncia tàcita del tot.
4- la defensa d'interessos partidistes ens ha fet perdre la força negociadora.
5- cada vegada que ERC i CiU han pactat amb el Partido Nacionalista Español (PP-PSOE) hem perdut bous i esquelles, amb l'agreujant que ha donat justificació i legitimitat a la situació de imposició dels interessos espanyols sobre els catalans.
6- donar totes les institucions catalanes al PSC, delegació catalana del PNE, ha estat donar les claus de la nació a qui no ens vol nació.
7- la política, entesa com a professió, ha convertit a centenars de militants nacionalistes en dependents econòmicament del Gran Poder Socialista. No hi ha res més conservador i immobilista que la defensa d'un status, tan personal com salarial.
Tenim doncs els partits polítics catalans majoritaris en un cul de sac, sense lideratge clar, amb greus problemes per acceptar la realitat i amb meritoris esforços en recrear-se en un món virtual on pretenen refugiar-se.
Els vents de canvi que van bufar a la porta del Parlament és el principi de l'assumpció, per part de mil.lers de patriotes, que l'Antic Règim a acabat i que comença la Renaixença Independentista. Només aquesta presa de posició dels "revoltats" i el seu pas a l'acció política insobornable pot redreçar la situció del catalanisme polític .
Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre País. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanya centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un País lliure. Aquest és el camí de la independència.
Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’immobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix. Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors.
I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.
Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.
Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí de la independència.
Tinc la mala sensació que entre uns i altres no agafem mai prou embranzida i enlloc de saltar el mur, ens hi estaballem de cap una i altra vegada. I, està clar que a cada estabellada, perdem molta gent il.lusionada.
Des de la societat civil s'ha de treballar per la causa sobiranista.
No serà anant en contra dels partits polítics, ni en contra del nostre Parlament que aconseguirem les fites que volem assolir.
El que cal segurament és que els nostres partits polítics sàpiguen estar amatents a allò que amb fermesa i convicció es demana des de la societat civil. Crec que aquesta és la tasca de la gent que, estant ficada més o menys en la política, veuen i creuen que allò que es reivindica des d'una manifestació organitzada al marge dels partits polítics, és una causa que s'ho val i que per tant ha de passar a ser objectiu prioritari de tots els partits polítics..
Tots tenim un rol i una feina a fer doncs en aquest procés.
Cal sumar esforços i no restar-ne.
Cal que l'esperit transversal de Brussel.les no es perdi en el camí i, insisteixo, com més clar tinguem el full de ruta a seguir , més fàcil serà assolir l'objectiu.
Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora !.
Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre País. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.
És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un País millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.
Jo, ja he triat el meu camí. I tu?
Aquest camí no és ni serà fàcil, però depèn de tots nosaltres que sigui real. Hi podem participar de moltes maneres: promovent activitat, pagant la quota, aportant idees, assumint responsabilitats de coordinació, difonent els missatges, etc.
Qualsevol aportació ens acosta una mica més a l'objectiu final: la independència de Catalunya.Encara no ets de Reagrupament?
Aquest dijous 2 de juliol en Carretero presenta Reagrupament a Tarragona (20 h, Aula Magna Facultat Ciències Jurídiques, Av. Catalunya 35).

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot aixó s'ha d'expilcar bé , tothom ha de saber que el programa electoral de Reagrupament és l'esquema d'un nou estat net dels vicis de l'Estat espanyol. Potser ja no és suficient voler assemblar-nos a qualsevol estat europeu , potser hem d'aspirar a més i esdevenir un exemple a seguir arreu del món. Hem de vincular l'esperança de viure en un estat ideal amb la independència de Catalunya.
Salut.

Anònim ha dit...

Es hora de concentrar les forces en allò que pot ser efectiu.
Si una manifestació de quasi un milió de persones no va aconseguir canviar absolutament res, no cal que ens hi escarrassem més.
Ja només cal preparar la batalla definitiva. L'objectiu : una candidatura independentista!

Anònim ha dit...

I és que en aquests país sempre passa igual, som pocs i dividits, sigui per una cosa o per una altra.

Anònim ha dit...

Molts catalans saben que viurien més bé sense Espanya. Però pocs espanyols creuen que viurien millor sense Catalunya. Es vol separar qui pateix el dèficit, no qui gaudeix el superàvit.