Tristor per un home bo.

Amb tristesa escric aquest comentari després de conèixer la mort Vicenç Ferrer.
Vicenç Ferrer ha estat una persona que va dedicar tota la seva vida a lluitar contra la pobresa. La seva entrega al servei de la gent més feble i humil a servit per demostrar-nos que és possible i necessari ,des de l’acció quotidiana ,contribuir a canviar aquest món ple d’injustícies socials.
Hi ha persones que, en faltar, deixen el món en situació d’orfenesa, com si la seva pèrdua, a més d’irreparable, afectés el conjunt de la humanitat.
Aquest és, sens dubte, el cas de Vicenç Ferrer, avui traspassat a la seva casa d’Anantapur, a l’Índia, després de tota una vida de compromís i de lluita en pro dels més febles. Una lluita admirable, quasi bé heroica, nascuda del seu amor als altres, i portada endavant enmig de tota mena de dificultats.
En començar la seva feina, en intentar ajudar les famílies més pobres en les zones més pobres, d’un dels països més pobres va patir amenaces, el van voler condemnar a presó i fins i tot el van expulsar del país.
Ningú, però, no va poder aturar el seu compromís. Les estadístiques ens diran avui que ha ajudat a més de 145.000 nens i que el seu programa d’ajuda a les dones havia arribat a més de 16.000 persones. Són xifres impressionants, i més encara si tenim present el proverbi hebreu que qui salva una persona salva la humanitat sencera.
Vicenç Ferrer, i la immensitat de la seva, ens ha fet més humans i ens ha ensenyat la importància de la solidaritat, la lluita per la justícia, l’amor al proïsme i l’actuació valenta a favor dels més necessitats. Sovint, quan els telenotícies ens parlen del patiment aliè, les nostres consciències fan veure que dormen: la consciència de Vicenç Ferrer no va callar mai i el va obligar a actuar.
De vegades, fent una aportació o sentint-nos solidaris durant cinc minuts, pensem que ja hem fet prou: Vicenç Ferrer mai no en va tenir prou. Si la humanitat l’ha perdut a ell, la humanitat ha guanyat el seu exemple. Ha desaparegut també un català universal, el català universal dels pobres. Com a País ens n’hem de sentir infinitament orgullosos, i hauríem de ser més sensibles que ningú per portar endavant el seu compromís.
Els valors que va aprendre de petit a casa nostra, ara retornen a la humanitat sencera amb el seu exemple de solidaritat i de generositat. En podem sentir ben orgullosos d’aquest català universal dels pobres !
Avui Catalunya i el nostre planeta ha perdut un gran cooperant però segur que la seva tasca tindrà nous relleus. "No crec en la mort" deia, "no hi ha morts, tots som vius, nosaltres som aquí ara, després serem allí".Vicenç Ferrer ara ja és allí. La mort no li feia por, és només traspassar una línia invisible.
Una senzilla manera d'entendre i definir l'essència de la mortalitat.
Descansi en pau després de tant de treballar i lluitar pels altres.
Vicenç, gràcies per tot el què has donat i ens has ensenyat.
Unes paraules de Bertold Brecht amb un afegitó de la meva part:
*Hi ha homes i dones que lluiten un dia i són bones persones,
hi ha homes i dones que lluiten un any i encara són millors persones,
però n'hi han que lluiten tota una vida ...... aquests són imprescindibles .