Ara fa tres anys que els catalans vàrem aprovar un nou estatut d’autonomia.El procés fou llarg, enrevessat i força pesat. Escoltàrem insults per totes bandes i després comprovàrem com les “rebaixes” promogudes al Congrés del diputats, entre d’altres, per
l’ actual President de la Generalitat, serien efectives.
Com que no en tenien prou, presentaren recursos d’ inconstitucionalitat, produint-se la paradoxa que la nova llei orgànica, tot i haver estat aprovada, no es portaria a la pràctica, a
l’ espera d’allò que decidís el Tribunal Constitucional.
Se’ns va demanar respecte i sobre tot acatament a la decisió dels magistrats.
Ara que estem a prop de conèixer el resultat final, just quan no hi hauran més pròrrogues en el finançament(?)el país s’ haurà de preguntar sobre si dotze magistrats poden alterar el resultat del vot popular. El conflicte de legitimats està anunciat i deixarà ben clar qui són els límits reals del nostre dret a decidir en l’ actual marc constitucional.
Joan Carretero fou el primer polític en actiu, que just al començament del procés estatutari, va parlar-ne sense embuts i amb claredat, pronosticant que anàvem de mal a pitjor. Tot i que alguns s’entestin en pensar-ho o dir-ho (coses ben diferents, per cert) Joan Carretero no és ni un il·luminat, ni un ressentit, ni un megalòman ambiciós ni un titella de CiU. El pas que han fet Joan Carretero i Reagrupament no és un caprici ni una rebequeria, és una reacció, una resposta molesta, una conseqüència, del que molts catalans considerem com una enganyifa que ja fa anys que dura.
La crítica el va foragitar del Govern de la Generalitat primer, després del nucli dirigent del seu ex-partit i finalment ha acabat per proposar una cosa nova, que no es ni partit, ni coalició, sinó una associació que pretén aglutinar a tot l’ independentisme, amb vocació transversal.
Després de veure i comprovar la falta de capacitat dels partits catalanistes per traduir en mobilització l’ engany , desconsideració i espoli al que com a catalans hem estat sotmesos, sembla raonable que el nivell de descrèdit de la classe política catalana en el seu conjunt hagi anat a més i que algú ens proposi un nou camí per a sortir de l’ atzucac.
Tres anys després, existeix la possibilitat d’ obrir una nova etapa. Joan Carretero i la gent de Reagrupament, volen impulsar un projecte de canvi, dignitat patriòtica i regeneració democràtica, amb voluntat de sortir de la frustració que provoca l'esgotament de l' autonomisme, proposant com objectiu possible l’ assoliment de l’ estat català.
Acabant, doncs: Reagrupament és únicament la resposta d’una societat cansada a la falsedat, maniqueisme, estrategisme il·luminat, por, panxacontentisme, covardia i inutilitat d’una classe política catalanista que ha perdut la convicció de que per davant de tot passa la Nació, entesa com el conjunt de catalans.
Serà doncs d’ interès escoltar les seves propostes, aquest dijous 2 de juliol en Joan Carretero presenta Reagrupament a Tarragona .
(20 h, Aula Magna Facultat Ciències Jurídiques, C /Av. Catalunya 35)
3 comentaris:
Des de temps he criticat el tripartit amb certa freqüència, la qual cosa no li resta la legitimitat que reclamen els seus perpetradors cada cop que se’n parla. Cap problema, l’aritmètica parlamentària suma i mentre sumi, crec que hi haurà tripartit, gesticulin més o menys les crosses de l’invent (ERC i ICV).
El problema (un dels problemes i no el major) és la coherència, què hi aporta cada un dels partits que el formen i el sentit de país que la fórmula pugui tenir.
Recentment en tenim un bon exemple:Avui, es votarà al Parlament la Llei d’Ensenyament sobre la base d’un pacte entre PSC i CiU, al que s’ha afegit ERC, però no ICV.
És a dir, el govern pacta amb el principal partit de l’oposició una llei que hauria de ser un dels puntals del nostre País (no es discuteix aquí si la llei és bona o millorable), i un dels socis del govern se’n desmarca. Si el nostre fos un Parlament d’un País normal, aquesta seria la fi del govern, un president d’un País normal despatxaria els consellers que s’oposen a una llei presentada pel consell de Govern (que, recordem-ho, prem les decisions col·legiadament) i convocaria eleccions anticipades perquè el País no es pot permetre aquestes alegries.
Si el nostre fos un País normal, cap membre del consell de govern deixaria d’assumir una decisió presa col·legiadament, que vol dir tots a una (o altrament dimitiria avergonyit).
Però aqui, no passa res, els membres del 3P tenen una sola idea política clara: DURAR, i per tant, prietas las filas passi el que passi.
El nostre no és un País normal. Ni tant sols és un país, o al menys això semblen pensar els nostres consellers liderats pel seu president. Perquè si el president es cregués que presideix un País no hauria proposat la responsabilitat d’interior al Saura, sabent que ho faria malament, per tal que es cremés. Ni hauria acceptat un departament de Medi Ambient i Habitatge (té collons, eh?), ni universitats, comerç i turisme sota el bonic nom d’Innovació, Universitats i Empresa només perquè un dels socis va posar sobre la taula el contundent raonament de “em toca a mi ”.
Ni tindríem un vice-president que no vice-presideix res i quina única missió en aquests govern sembla ser dilapidar els recursos d’una època de crisi amb “ambaixades” i excursions a països llunyans amb seguicis propis d’Idi Amin Dada.
Ni aturaríem les infrastructures (línia MAT, 4rt cinturó, transvasaments – si calen - ) perquè un dels socis ha de tenir contents – i enganyats – els quatre que el voten.
Tant ens costaria ser un País normal amb aspiracions de ser un País?
Reagrupament ho arreglara?
El gest més important, encara que pugui estar bé manifestar-se per alguna cosa que creus justa, és anar a votar. Jo no hi falto mai, intentant votar el que pugui ser millor per Catalunya. A les pròximes espero no faltar-hi i poder votar una opció plenament independentista.
Ahir vaig aprofitar per anar a veure la presentació de Reagrupament a Tarragona.
El Dr. Carretero va ser concís, polit i net en els conceptes.
El projecte crec que és bo; ara bé, la posada en escena, les persones que vel van precedir parlant em van aburrir.
Falta molt per cristalitzar el que vaig veure en un veritable partit, o moviment-partit, nacionalista que sigui capaç de ser prou fort per a enfrontar la nova situació que el Dr. Carretero planteja.
Tot i així, entenc també que com diu el Dr. Carretero, a Catalunya NO li queda altra sortida...
Ara, en aquest sentit, el temps juga a favor de Catalunya.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada