divendres, 26 de juny del 2009

PREGUEM.

La capacitat que tenen els partits catalans per muntar espectacles grotescos a Madrid comença a ser llegendària. Ahir mateix, al Congrés, el PSOE va aplicar la seva famosa geometria variable i va aconseguir aprovar una retallada en la despesa de l'Estat -atenció- sense comprometre's a res amb ningú.
N'hi va haver prou fent veure que pactava amb ICV per, tot seguit, aparentar que ho desfeia a petició de CiU. I els dos partits catalans es van abstenir, que és el que interessava a Zapatero. Majestuós.
El cas és que en plena batalla final per al finançament, quan la pressió hauria de ser asfixiant per al govern de Madrid, els membres del tripartit han votat de tres formes diferents. El PSC, com sempre, a favor del PSOE; ICV, en canvi, s'ha abstingut, segons Joan Herrera, "perquè vegin que, quan ens claven una bufetada, nosaltres estenem la mà" i ERC ha votat en contra mentre acusava de deslleialtat a... CiU.
Els convergents, per la seva part, tampoc no saben ben bé per què li fan favors a Zapatero.
De fet, Josep Sànchez Llibre, quan li van preguntar les raons, va haver-se d'inventar un nou concepte parlamentari: l'abstenció "altament crítica". Sensacional ¡¡.
Ja us haureu adonat que els polítics catalans fan reverències a Espanya amb total fidelitat al igual que un ase al seu amo, per tal d’aconseguir les garrofes promeses. Per enèsima vegada s’acosta la data límit marcada per resoldre l’acord de finançament.
Serà la definitiva? És impossible de saber, tot i que el modus operandi socialista per resoldre qüestions cabdals es correspon bastant a les dates que ens trobem. Preludi de vacances i sense eleccions a la vista, la particular nocturnitat i traïdoria d’aquell qui sap les conseqüències funestes de les seves accions i per això pretén ocultar-les o fer-les si més no menys públiques. Conscient de la injustícia que comet i preocupat únicament del desgast electoral que pot suposar la seva decisió.
És per això que el conseller Castells es queixa quan CiU recorda i reitera la xifra dels 5000 milions. Exactament la mateixa xifra que d’un bon començament es va anunciar solemnement al Parlament a l’inici d’aquesta negociació ara ja fa moltíssim temps.
Castells es queixa que les arques de la Generalitat estan buides i es planteja una retallada del 3% del funcionariat o la congelació de complements i pagues. Per què no recorda el conseller d’economia que des de que el Tristpartit està a la Generalitat s’han engruixit les files de treballadors de l’administració un 38%, o que en menys de 5 anys han nomenat 249 càrrecs de confiança per els 149 que tenia CiU al 2003 després de 23 anys de govern. Tot això després de limitar-se ells mateixos al 2007 un topall de no més 218 càrrecs de confiança. Propi del nostre govern “vull i no puc”. Per no mencionar el repulsiu Decret 138/2008 que deroga l’anterior de 1988 amb la finalitat d’ocultar el que perceben alts càrrecs i alts directius en concepte d’indemnitzacions per raó de serveis. Només sabem que el pressupost per 2009 consignava més de 90 milions d’euros per aquesta finalitat. I mentre es contenen de contractar més assessors, curiosament incrementa de manera desmesurada les persones contractades a empreses públiques, organismes paral·lels o entitats públiques.
El Tripartit lluita contra l’atur; els dels seus militants.
Xifres d’escàndol per una gestió d’escàndol. Si aquests eren els “fets”, efectivament sobren les “paraules”.
Uns termes que, ho saben a la perfecció, al final determinaran la manera com els catalans ens pensem nosaltres mateixos i que, fatalment, esdevindran les reixes i els grillons mentals on quedarem atrapats. La nostra emancipació nacional ha de ser, primer de tot, una emancipació mental per fer possible el pensar-nos a nosaltres mateixos a favor del nostre futur. La realitat política actual, en canvi, demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència.
Queda molt camí per fer.
L'actuació dels responsables polítics catalans i espanyols és fa, dia rera dia, cada cop més incomprensible per la majoria de ciutadans. Unes maneres de fer política a Catalunya i a España, que han fet que la política deixi de tenir cap interès.
Tindrem que cercar nous mons, més interessants que l'actual món polític.
Nous horitzons allunyats de l'actualitat política que ens permetin recuperar vells somnis i velles esperances que s'han quedat pel camí.
Cal aprendre dels errors, i Catalunya en aquests darrers anys n'ha comés uns quants. L'esperança de canviar España per canviar Catalunya s'ha fos. Doncs al final, España no ha canviat, però Catalunya sí. Tot plegat ha acabat amb l'actual desgavell polític, i ara només cal acabar de rebentar-ho tot, per començar de nou. Catalunya ha canviat, però no es morta, i per ressorgir ja no val voler canviar España.
Ara toca canviar només Catalunya, i si cal cal, fer-ho contra España.
I amb aquest panorama s'haurà d'afrontar el que vingui.
Preguem a la Moreneta.Bon cap de setmana.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tots pendents del finançament i de la sentència sobre l’Estatut. La gran panacea, el gran engany. Els uns ja parlen del millor finançament de la història, d’un megafinançament, i fan veure que amenacen el ZP quan el peix ja està venut. I els altres reclamen 5.000 milions quan saben que aquesta xifra és impossible (per als espanyols, és clar).
Per als partits parlamentaris, Estaut i finançament són més aviat armes per atacar l'enemic que no pas objectius. Aquesta és la dinàmica perversa que apliquen gairebé sempre i és una de les causes principals de la desafecció, del passotisme de la gent, de l’abstenció. Som a final de juny i encara no hi ha finançament, un tema que hauria d’haver quedat resolt amb el nou Estatut. Però no, hem estat incapaços de fixar clarament fins a quin punt ens deixem robar. Ni això. A Alemanya l’espoliació està limitada al 4%, quan aquí és del 10%. I encara hem d’estar regatejant mil milions. Quina vergonya...
L’Estatut és paper mullat. Fa tres anys que el català és obligatori a Catalunya, però a l’hora de la veritat ja hem vist que res de res. No sé si els membres del TC seran tan sapastres i permetran que els jutges no tinguin l’obligació de saber català, però en el fons és igual. Si no creiem en el país, no ens creurem en les lleis, no les aplicarem o, quan els espanyols interpretin el text segons els seus interessos o se’l passin pel folre i les manilles, tothom a callar.
Sempre obeint. És el que ha passat amb la ILP que demanava el referèndum d’autodeterminació. Els partits parlamentaris se n’han rentat les mans perquè el Parlament no té competències. És clar, el dia que vulguem ser independents anirem a demanar permís al govern espanyol.
Ara comença la guerra. Els socialistes diran que tot és fantàstic i que la crisi no ens permet anar mé enllà i bla, bla, bla. Els d'Esquerra diran que no és un bon finançament i que s'han de fer eleccions (per tornar a repetir el tripartit, si poden, però això no hi diran). I Convergència, el mateix, per recuperar el poder.
Espero que l’Artur Mas reaccioni i demostri que pot ser un bon estadista a part d’un gestor qualificat, que es deixi d’ambigüitats i presenti un projecte de País que sigui valent i engrescador.
Jo votaré Reagrupament, amb la convicció que val la pena provar-ho, que podem ser un moviment molt important per canviar les coses, no solament per aconseguir la independència. Com que no podrem aconseguir el nostre objectiu de declarar la independència al Parlament, aposto per un govern de CiU sense majoria, amb Reagrupament a l’oposició, vigilant i treballant fins que puguem aconseguir aquesta majoria secessionista.
L’autonomisme s’ha acabat. No podem sentir-nos còmodes a Espanya, no podem garantir la supervivència de la nostra llengua, no tindrem mai un finançament just, les lleis sempre s’interpretaran a l’espanyola i nosaltres obeirem, sempre que puguin ens envairan competències, etc., etc.
Si molta gent diu (fins i tot el president Pujol) que l’autonomisme està esgotat, què esperem?

Tertulià ha dit...

I si falla el càlcul i els pocs diputats que treu Reagrupament combinat amb la llei D'Hont i l'abstenció fan numèricament possible un tercer tripartit?.

Anònim ha dit...

Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.

I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.

A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.

A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.

Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l'Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.

Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som masoques, jo et diria.

Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!

Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens espremen fins al fons.

I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s'ho munten
no hi tindrem mai res a fer.

I a l'Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.

L'any 2008 en fa trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de Monserrat,
empenyeu els catalans!

Anònim ha dit...

"Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y tomar unas cervezas. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo, hasta que, un día, el dueño del bar un tal Zapatero, les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora les costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero ¿Qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno obtuviera una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces un barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: ( ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:( ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.
"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una gran paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber,prefirió ir a escuhar abaneras con su familia, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:

Entre todos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta.

Y así es, los que más pagan porque son los que más riqueza producen, deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos es la que debería recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen y lo más probable es que no aparezcan más y empiecen a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera sea más amigable."

Apa salut,i bon cap de setmana.:)

Anònim ha dit...

La panxa cervecera també ajudava a aquesta observació.
Però el que està clar és que aquesta colla de amics no té futur, la família que no pren el sol unida no roman unida.

Anònim ha dit...

Presentació Pública de Reagrupament a Tarragona, amb presència de Joan Carretero. Aula Magna de Jurídiques (Av. Catalunya, 35). Dijous 2 juliol a les 20:00 h.