Amigues i amics: El Petit Circ Nacional de Catalunya no és pas el Cric, ni el Raluy, grans circs de petit format. És aquell altre que té com a grans atraccions artistas.En una campanya (o precampanya) electoral se suposa que cada partit ha de posar sobre la taula les seves propostes polítiques i confrontar-les amb les de la resta. Per tal de fer arribar aquestes propostes al màxim nombre de gent cadascú s’empescarà les eines que cregui més oportunes. Aquí és on entren en joc la imaginació dels responsables d’imatge de cada formació i, sobretot, els recursos econòmics que pot destinar cadascú a pagar agències publicitàries, dissenyadors, realitzadors, etc,etc.
Aquest hauria de ser l’ordre lògic:
Primer prepares unes propostes i després t’empesques un embolcall que les faci més fàcilment comprensibles i atractives. Per desgràcia, i com hem pogut començar a veure, sembla ser que els principals partits catalans han optat per invertir l’ordre de les coses: uns paquets molt elaborats per uns productes encara per definir.
Ho hem pogut veure en la guerra de vídeos que ja han iniciat CIU i PSC, els primers amb una estrena pròpia de Hollywood en què ens expliquen que “començar il·lusiona” (començar a fer què?) i, també, amb un segon espot a l’estil de Braveheart amb un toc d’anunci de compreses, en què apel·len a la unitat de tots els catalanistes (unitat per anar a on?).
D’altra banda, el PSC fa uns dies també publicava un vídeo en què volien demostrar que, tot i anar segons a les enquestes, acabarien arribant els primers (i tampoc expliquen per a què).
Tothom s’omple la boca parlant de la necessitat d’acostar la política a la ciutadania per tal de fer minvar la desafecció amb què és vista, però després, en un moment com l’actual, la majoria de partits són incapaços d’explicar clarament quines propostes es tenen per tal de fer front a la difícil situació econòmica, i tampoc s’abandona l’ambigüitat a l’hora de definir si el nostre País ha de seguir sotmès a l’Estat espanyol o no, dos temes que preocupen, interessen i que reclamen a crits propostes concretes.
Un bon cinèfil mai preferirà una pel·lícula de Jean-Claude Van Damme a una de Woody Allen, per més explosions i puntades de peu que tingui la primera, de la mateixa manera que cap ciutadà escollirà un projecte polític per la imatge d’una campanya si al rascar no hi troba resposta a les seves inquietuds.
I prou per avui, amics i amigues.
