Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.
Un digital que s’edita a Espanya va publicar fa tres o quatre dies en la seva web una notícia el titular de la qual, traduïda, diu així: “Madrid s’allunya de Catalunya en termes de renda per càpita.”
S’allunya no pas perquè Madrid perdi posicions sinó perquè en guanya. La renda per càpita d’un madrileny és 3.000 € superior a la d’un català, en termes estadístics, amb les dades de l’any 2008.Des de l’any 2000 al 2008, segons la Comptabilitat Regional, el creixement econòmic de Catalunya s’ha situat en el lloc 15 entre les “regions” d’Espanya.
Mentre Espanya ha crescut una mitjana del 3,09 (taxa del creixement mitjà del PIB) Catalunya ho ha fet el 2,89, en termes reals, entre els anys 2000 i 2008. Madrid, el 3,28. Mentrestant, els catalans som els insolidaris. Té nassos!
Si les coses segueixen així, Espanya acabarà aturant el seu motor econòmic i els ciutadans de Catalunya seguiran patint una situació injusta de mena que el nou finançament no ha corregit. Res fa pensar que les coses puguin canviar a curt termini. L'acció política dels partits catalans ha d'anar dirigida a aturar l'emprobriment progressiu del País.
Ja no dic l'acció política del Govern, perquè no en tinc cap esperança.
El veig, al Gover
n, massa preocupat en mantenir-se, en un context de progressiu distanciament entre els partits que li donen suport. Si és pura tàctica electoral o distànciament real és qüestió a debatre. Una alternativa no exclou l'altra. Una combinació variable d'ambdues, segons les circumstàncies, és probablement la solució més ajustada.Disculpin que els neguitegi amb males notícies un dia com avui en què de petits jugàvem amb el que els Reis ens havien dut.
