En una situació de normalitat política, institucional i econòmica, una presidència de torn de la Unió Europea és un regal caigut del cel pels assessors d’imatge i d’estratègia política d’un líder estatal.És molt difícil sortir-ne escaldat políticament, i acostuma a ser una extraordinària oportunitat de reforçar el missatge, el carisma i el 
lideratge del president de govern en qüestió; principalment, a nivell intern, però també en l’esfera internacional.
lideratge del president de govern en qüestió; principalment, a nivell intern, però també en l’esfera internacional. Tot apunta que no serà així en el cas de Zapatero.
De fet, ja ha començat amb mal peu. La premsa internacional s’ha acarnissat amb la seva constatada incapacitat de gestionar. Per això, Espanya ha hagut de veure com en les principals capçaleres europees se la tractava de “maldestre” (Financial Times), “debilitada” (Die Welt) o “endeutada astronòmicament” (The Independent), amb especials atacs al “cap d’hidra” (The Daily Telegraph) que pot ser Zapatero representant la Unió els propers sis mesos.
Quin canvi més significatiu des dels temps del Viva Zapatero!, que entonava amb orgull l’esquerra europea fa uns anys i que fins i tot va donar nom a un punyent film contra Berlusconi el 2005! Sens dubte, Zapatero quedarà per a la història com algú que va exemplificar a la perfecció que la comunicació política és una eina que si utilitzes malament o –encara pitjor- a la babalà, pot acabar amb el teu projecte al mateix vertiginós ritme en què vas fer-te una marca política guanyadora.
I és que ZP ha acabat sent Zapatero Persistente. Un polític persistent a l’hora de llançar missatges d’efecte social molt reduït en el temps i totalment contrari a alçar la vista i veure-hi més enllà, actuant en conseqüència.
D’un president de govern, això últim, és el mínim que se’n pot esperar.
Però Zapatero ha persistit sempre en la política del demà, sense ni pensar en el demà passat. El present i el futur immediat no és feina dels líders, sinó dels milers de funcionaris i tècnics que té l’administració de l’Estat.
Un líder marca el camí i Zapatero fa temps que ha perdut el nord. També en termes d’imatge pública que són ben fàcils de cuidar, com en l’episodi de la seva visita familiar a la Casa Blanca tot ensenyant al món que no és capaç ni de fer entendre a les seves filles que, per un dia, cal estar a l’alçada i, si cal i pel bé del país que representes, vestir-te sense invocar a Satanàs.
Crec que, a aquestes alçades, ningú dubta que la crisi s’emportarà amb ella una gran dosi de credibilitat del cap de files socialista, i segurament apartarà el PSOE del poder en les properes eleccions generals. És un exercici de política ficció, però en temps on la desafecció de la ciutadania amb el poder polític és enorme, que fàcil resulta assegurar que si Zapatero no hagués negat la crisi i hagués estat el primer a fer el gest d’arremangar-se per buscar-hi solucions gaudiria avui d’un crèdit molt superior entre els seus conciutadans. Aquesta política de curtes mires és la que ha acabat amb una marca guanyadora com era la de ZP. Això, i el fet de verbalitzar tota quanta idea li ha semblat mínimament positiva (“Por el pleno empleo”, “Apoyaré…”, etcètera) en rèdits d’imatge, sense tenir en compte que pot ser contrària a la teva credibilitat política si després no compleixes amb escreix.
Veurem si la presidència de torn no furga definitivament en la ferida, fent-la ja incurable i deixant en safata la Moncloa a un cada cop més present Mariano Rajoy.
De moment, el PP deixa passar les hores conscient de la situació, mentre aprofita per reforçar el missatge i la imatge del seu líder, que tampoc és tasca senzilla.
Haurem d’estar atents per veure quan els populars es decideixen a atacar frontalment la marca ZP i tot el que ha comportat i comporta la seva existència. I si, com deia Pepe Blanco, amb les sigles segueix sent suficient pe
r assegurar els vots en algunes zones, o la persistència en l’error de Zapatero limitarà a només dues legislatures el retorn del PSOE a la presidència d’Espanya.
Sigui com sigui, que Déu agafi confessada a Europa…!
Bon cap de setmana … !
Crec que, a aquestes alçades, ningú dubta que la crisi s’emportarà amb ella una gran dosi de credibilitat del cap de files socialista, i segurament apartarà el PSOE del poder en les properes eleccions generals. És un exercici de política ficció, però en temps on la desafecció de la ciutadania amb el poder polític és enorme, que fàcil resulta assegurar que si Zapatero no hagués negat la crisi i hagués estat el primer a fer el gest d’arremangar-se per buscar-hi solucions gaudiria avui d’un crèdit molt superior entre els seus conciutadans. Aquesta política de curtes mires és la que ha acabat amb una marca guanyadora com era la de ZP. Això, i el fet de verbalitzar tota quanta idea li ha semblat mínimament positiva (“Por el pleno empleo”, “Apoyaré…”, etcètera) en rèdits d’imatge, sense tenir en compte que pot ser contrària a la teva credibilitat política si després no compleixes amb escreix.
Veurem si la presidència de torn no furga definitivament en la ferida, fent-la ja incurable i deixant en safata la Moncloa a un cada cop més present Mariano Rajoy.
De moment, el PP deixa passar les hores conscient de la situació, mentre aprofita per reforçar el missatge i la imatge del seu líder, que tampoc és tasca senzilla.
Haurem d’estar atents per veure quan els populars es decideixen a atacar frontalment la marca ZP i tot el que ha comportat i comporta la seva existència. I si, com deia Pepe Blanco, amb les sigles segueix sent suficient pe
r assegurar els vots en algunes zones, o la persistència en l’error de Zapatero limitarà a només dues legislatures el retorn del PSOE a la presidència d’Espanya.Sigui com sigui, que Déu agafi confessada a Europa…!
Bon cap de setmana … !
