Rebaixes

La vida ja és prou complicada com per complicar-nos-la nosaltres mateixos gratuitament.
La vida és molt més senzilla del que a vegades pot semblar.
La cosa és trobar aquell punt de simplificació que a vegades costa tant de veure.
Com aquelles claus que busques desesperadament, a l’hora de sortir de casa, fent tard, i per més que busques no les trobes, i resulta que les tens davant del nas.
T’atures, respires fons, mires on has de mirar i allà les tens. Això deu ser: Mirar on s’ha de mirar. Allà hi ha el punt, que no pots inventar-te, que ja existeix, però que cadascú ha de decidir quan triga a arribar-hi, com vol arribar-hi, i sobretot si de debò hi vol arribar.
Comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any. Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses, si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:
En el any 1979, durant l'època anomenada preautonòmica, l'Estat central va transferir a la Generalitat de Catalunya els dos ferrocarrils que no formaven part de la RENFE. Es tractava dels antics Ferrocarrils Catalans, que unien Barcelona amb Manresa i Igualada, passant per Sant Boi de Llobregat i per Martorell, i els antics Ferrocarrils de Catalunya, que unien Barcelona amb Sabadell i Terrassa, passant per Sant Cugat del Vallès, amb un tram, el de Sarrià a Barcelona, aleshores ja consolidat com línia de metro.
Es tractava d'una transferència integral: vies, estacions, material mòbil i personal. Es va constituir "Ferrocarrils de la Generalitat", la primera empresa pública de què es va dotar la Generalitat. Com que al principi l'obra de la Generalitat no era gaire visible per al gran públic, es va fer aconsellable, ja en l'època autonòmica, una campanya publicitària en què, alhora que es posaven en relleu els projectes de millora, es vinculaven aquestes millores a la institució d'autogovern. "La via blanca", en va fer dir el publicitari Joaquín Lorente, i, efectivament es van pintar de blanc els rails en els trams interiors de les estacions.
Canvi purament cosmètic però que va ésser símbol de l'etapa fecunda de millores que s'iniciava - i que encara dura: doble via a molts trams, estacions noves - com la de la Universitat Autònoma - i un itinerari urbà totalment nou - i soterrat - en el tram que va de la Plaça d'Espanya de Barcelona a l'estació de Sant Josep, a l'Hospitalet de Llobregat.
El 2005 la Generalitat es va fer càrrec d'un altre tram de ferrocarril: la línia que uneix Lleida amb la Pobla de Segur. Abocada a la desaparició per manca de rendibilitat - en realitat per manca d'inversions - aquesta línia fou reivindicada per la Generalitat. Al principi el Govern de l'Estat demanava 1000 milions de pessetes per la transferència, tot i que la línia era deficitària i exigia inversions urgents. Finalment el 2004 fou acordada la transferència gratuïta, en virtut de la qual fou transferida a la Generalitat la totalitat de la infraestructura, tot i que la gestió ha continuat encarregada a la RENFE. La Generalitat va emprendre les obres de remodelació de la línia, per valor de 60 milions d'euros. Aquestes obres van comportar el tancament del tram més amunt de Balaguer entre juny de 2005 i juny de 2006, i el material mòbil existent es va destinar a reforçar el tram Lleida - Balaguer. El nombre de viatgers ha passat dels 90.000 de l'any 2000, en què es va arribar al mínim, a 268.000, valor estimat per a l'any 2009.
Mentrestant s'ha aprovat el nou Estatut d'Autonomia, del qual hom esperava com una de les transferències principals les línies de ferrocarril de rodalia. El traspàs corresponent, produït fa pocs dies, té unes característiques força diferents - molt pitjors - del de la línia de Lleida a la Pobla i ja no diguem del de Ferrocarrils de la Generalitat: no s'han traspassat ni les vies ni les estacions - ens tocarà continuar patint la incompetència d'ADIF -, la gestió queda encomanada a la RENFE, almenys durant un any i els recursos compromesos per l'administració central són molt migrats i, com de costum, ja veurem si arriben.
Com s'explica aquesta regressió que va de la transferència de 1979 a la de 2009? Doncs és ben elemental: cal agrair-ho al nou Estatut. Repassem-ne l'article 140.6: "Correspon a la Generalitat, en matèria de xarxa ferroviària, la competència exclusiva amb relació a les infraestructures de les quals és titular i la participació en la planificació i la gestió de les infraestructures de titularitat estatal situades a Catalunya, d'acord amb el que estableixi la normativa estatal".
Quedem aclaparats per la gran dosi de magnanimitat que representa acceptar que tenim competència exclusiva sobre allò de què som titulars. No us penseu: pregunteu-ho a un magistrat del Tribunal Constitucional i us dirà que no tindria per què ésser així i que es tracta, efectivament, d'una gran mostra de generositat.
Un cop recuperats, però, voldría anar una mica més enllà, i faix la pregunta impertinent: què en deia el projecte d'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya? Doncs mireu, el cas és que si compareu els dos textos veureu que la migradesa de la transferència no és pas fruit de l'atzar, sinó que es tracta d'una retallada conscient i de llarg abast, i que serà molt difícil de superar. El projecte deia: "La gestió inclou, en tot cas, la coordinació, l'explotació, la conservació i l'administració de les infraestructures". Aquests conceptes, com veiem, van desaparèixer entre els encenalls del ribot d'en Guerra. Un cop més queda en relleu el mal negoci que va suposar l'acceptació del nou Estatut en referèndum. Els màxims responsables són, és clar, els qui tenien les tisores - amb el ministre Montilla al capdavant. Però darrera vénen, a no gaire distància, els qui enduts per un pragmatisme abocat al fracàs, van dir "no passa res; ja ens espavilarem" o "acceptem-ho, que és el mal menor".
Defensar l'Estatut? No pas, no s'ho val. Si de cas, defensar el dret a decidir, encara que en aquest cas comporti la defensa d'una decisió ben poruga. I dir que estem ben farts de fer de ninots de fira.
Bé , bon cap de setmana.