1 - Pre-inscripcióAquesta noia, la Pili Gonzàlez, pel sol fet de ser mare soltera ja té més punts que jo. Avui he sentit per la ràdio que les famílies mono-parentals tenen els mateixos punts que les famílies nombroses.
Primer m'he hagut d'assabentar, exactament, de que és una família mono-parental, un cop confirmat el que pensava, m'han caigut els dallò per terra.
O sigui, que una mare soltera té més punts que una família normal, o sigui com la meva? Així doncs, per poder portar els nens a l'escola ens he de tornar tots tarats? Quines ganes que arribin les el.leccions i tota aquesta colla…… a prendre pel…No hi ha dret ¡
2 -La Chacón
I és necessari que la ministra de defensa voli urgentment cap a l'Afganistan? És imprescindible la seva presencia per posar el mort dins la caixa? Si e
n comptes de dir-se John Felipe Romero es digués Juan Romero i fos nascut a l'Hospitalet hauria fet el mateix numeret? M'agradaria saber el que ens ha costat aquest viatge llampec. És clar que també m'agradaria saber que se'ns hi ha perdut a l'Afganistan. Si tan malament estan les coses, si la crisi fa que es rebaixin les pensions, que ens vulguin jubilar als 67 anys, que l'atur arribi gairebé al 20 %, etc., etc., perquè no retallen el pressupost de defensa?És des de l'Afganistan que ens defensarà el "nostre" exèrcit de la invasió "imminent" del Marroc, o de l'Equador o dels Sub-saharians que salten cada dia les tanques de Ceuta i Melilla? De què cony serveix tenir un exèrcit avui dia?
3 -El cinema
Que la mitat de les pel-lícules projectades a Catalunya siguen en català: això marca la llei del cinema promoguda pel govern tripartit. La llei, estableix una quota mínima xifada en un 50% de presència de la llengua catalana en totes les pel.lícules que necessitin ser doblades o subtitulades. No seré pas jo, com comprendreu,qui defensi les sales de cinema , per convenciment o per pressions externes, hauran tancat les seves portes. Però si que seré jo qui, una vegada més critiqui aquest nostre govern per la mala traça en fer les coses i per la hipocresia de la qual fan gala alguns dels seus socis majoritaris O és que de veritat algú s 'havia arribat a creure que els srs. del PSC, amb Montilla al capdavant, defensarien fins a la mort el 50% de quota en llengua catalana? No home no!
El PSC va aprovar aquesta llei al sí del govern per raons d'equilibri interna del tripartit.Fracassada i en via morta la llei de Vegueries de la qual ERC havia fet bandera, la Llei del Cinema era, junt amb la tramposa llei de Consultes Populars, l'única Llei en la qual ERC podia marcar paquet.I el PSC els ha deixat marcar paquet en el sí del govern. Però el PSC farà el possible perquè la Llei del Cinema no superi els tràmits parlamentaris. M'hi jugo un pèsol.
4 - La solidaritat
Recordo que
quan jo anava a l’escola es recollien per a fins benèfics els segells de correus usats i el paper de plata d’embolicar la xocolata. A l’escola ens deien que aquells materials s’enviaven a les missions, i concretament ens parlaven dels negritos i els xinitos i de la gana que passaven. Aquells simpàtics episodis escolars eren una manera certament original de maquillar la caritat, tot i que mai vaig intentar escatir de quina manera els segells i el paper de plata es transformaven després en menjar. Esquematitzant-ho i posant-hi totes les distàncies que calguin, les tasques que avui en dia fan al tercer món moltes organitzacions no governamentals vindrien a ser un aggiornamento laic de les missions de tota la vida.Allò que ara en diem solidaritat vindria a ser el que fa uns anys anomenàvem caritat. Hi ha hagut una modernització del terme però en el fons es tracta de la mateixa filosofia, consistent en que el ric ajuda el pobre o, per ser políticament correctes, que qui té més ajuda a qui no hi arriba. Actualment per recollir diners amb fins solidaris s’acostuma a teatralitzar l’acte buscant un cert valor afegit pel donant; no es concep un acte solidari sense transformar-lo en un espectacle. Aquí hi podríem incloure la recent Marató de TV3 o qualsevol de les altres maratons solidàries que tant proliferen, així com els actes que s’estan fent aquests dies arreu del món en favor dels pobres haitians, com ara els concerts solidaris i altres espectacles amb celebrities de tota mena i condició sortint de franc a l’escenari, a cantar o a fer el què sigui.
Aquell comportament discret que ens ensenyaven de petits, o almenys així m’ho van ensenyar a mi, ara ja no està de moda. Em sembla recordar que llavors es deia que quan es tracta de fer caritat la teva mà dreta no havia de saber què feia la teva mà esquerra. Ara de l’entrega d’una aportació solidària aviat se’n munta el corresponent show, i s’intenta que el donant rebi alguna cosa a canvi, vull dir alguna cosa més que la satisfacció personal d’haver ajudat algú, com si aquesta no fos ja del tot suficient.
La compensació pot consistir des de la rifa d’una pilota signada per un futbolista famós o el sorteig d’un lot de llibres, fins a la possibilitat de prendre un cafè i fer-se una foto amb un personatge famós Aquesta ostentació pública de la solidaritat, és a dir, la teatralització de qualsevol acte solidari que s’ha anat imposant en aquests darrers temps a mi no m’acaba de convèncer, la veig pròpia d’una societat immadura. M’agradava més la discreció d’abans. De totes maneres, haig d’admetre que persones que hi entenen molt més que jo m’asseguren que sense tota aquesta parafernàlia de l’espectacle associat a la solidaritat no es recollirien ni molt menys els diners que es recullen ara. Sembla ser que tots plegats ens hem tornat molt exigents. Abans en teníem prou amb la satisfacció personal d’haver ajudat discretament algú.
