Tornem-hi que no ha estat res........

Les vacances serveixen - teòricament - no per deixar de mirar sinó per elevar la mirada. Per veure el bosc més enllà dels arbres més propers que ens l'amaguen. I hom ja no sap si és més real l'arbre amb el que conviu tot l'any o el bosc que albira durant quinze dies. I aquests quinze dies, des de la distància a la immediatesa, he vist la política catalana com l'exercici racional - benintencionat i voluntarista - de canalitzar la impotència nacional.
La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l'estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d'Espanya i d'Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d'aquestes. Els polítics del govern de Madrid s'han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat.
Encara aquesta setmana el president Zapatero com bon socialista, es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que "...la comisión se equivoca a menudo". Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom.
Venim d'un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país.
La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l'especulació, s'ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d'anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l'energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.
En fi... un dia menys per al canvi de govern, un dia més per l'esperança del nostre País!
Torna la normalitat, si és que podem parlar de normalitat. De mica en mica tothom es reincorpora a la feina, i acostuma a passar que tens aquelles ganes de recuperar els horaris de l'hivern, però al mateix temps et fa una mica de mandra, perquè qui més qui menys, s'acostuma a les vacances.
Hi ha vacances i vacances; qui es dedica a viatjar, o aquell que es queda a casa i aprofita per fer sucamulla a la platja. També hi ha qui no n'ha fet, ja sigui perquè no ha volgut, o perquè no ha pogut. En aquest darrer cas, és més preocupant, perquè significa que alguna cosa no funciona.
Si parléssim amb els nostres pares, o avis, ens dirien que ells no n'havien fet mai de vacances. Els que vivien a la costa, trobaven algun forat per acostar-se a la platja, però de més enrere ni això.
Diria que les vacances han estat un invent de la segona meitat del segle XX, que molta gent s'hi ha apuntat; de fet la societat occidental s'hi ha apuntat, i els que no fan vacances, han estat vistos gairebé com gent estranya.
Tot i que jo no he desconnectat, diuen que és bo fer-ho, encara que sigui pocs dies. De fet, aquesta necessitat l'entenc que és inversament proporcional a la capacitat d'anàlisi i reflexió de la teva actitud diària. Si passes l'any sense adonar-te de què fas ni de per què ho fas, és evident que necessites aquesta pausa i desconnexió. Si tens la sort de viure conscientment i analitzant allò que vas fent dia rere dia, potser no tens tanta necessitat de trencar el ritme, perquè aquest no esdevé rutinari.
Sigui com sigui, no podem perdre el tren, i d'aquí a vuit dies ningú es recordarà de les vacances, no pas del lloc ni de què ha fet, sinó de l'actitud amb què ha viscut les vacances. Tot això és cíclic i l'any vinent hi tornarem. És cíclic com la crisi econòmica, que cal desitjar que no trigui massa a trobar el punt d'inflexió, perquè sinó potser serem més els que no podrem fer vacances .