Com un lleó o com una guineu.

El president Montilla s’ha compromès a no permetre el mal acord de finançament que, segons ell, els independentistes d’ERC i de CiU desitgen per justificar la separació d’espanya. Anem força bé.
Fa uns anys, l’enemic a demonitzar era el nacionalisme, ara ja és l’independentisme. Tinc curiositat per veure fins on seran capaços d’arribar els suposats demòcrates espanyols a mesura que caiguin les màscares. Què diran quan els catalans s’atreveixin a dir que no els cal cap més raó per defensar la llibertat del seu país, que la llibertat mateixa?
Si en els bons temps de Pujol el nacionalisme català es va arribar a comparar amb el nazisme, quines metàfores buscaran per criminalitzar l’independentisme?
Ara resulta que els col·lectius que ja lluitaven per un finançament just quan el president encara defensava l’espoli tradicional, ara volen un mal acord?
A mi em sembla que el president només mira d’augmentar el dramatisme de la negociació per dissimular que, en realitat, l’acord ja el té pactat. Tot aquest teatre de l’enfrontament és peixet que li donen a Madrid per ajudar-lo a tapar les inconsistències d’un Estat de dret que només serveix per recaptar impostos i minoritzar cultures. D’aquí a uns mesos veurem el president presentant un finançament a so de bombo i platerets que serà pura caritat per anar passant fins a la pròxima crisi. No entenc per què no canvia de bàndol ara que encara hi és a temps; per què no deixa de fer de Pepe Goteras de Madrid i fa, per fi, de president de Catalunya.
Bàsicament, hi ha dues formes d’exercir el poder: la força i la persuasió. És el que Maquiavel li explica al príncep quan li diu que pot governar de dues maneres, o bé respectant la llei o bé saltant-se-la a la torera. No hi ha una forma millor que l’altre, ni es tracta d’escollir una opció per especialitzar-se; sinó de gestionar amb intel·ligència les dues possibilitats sense quedar atrapat en cap de les dues. El governant, li explica Maquiavel al príncep, traurà partit del seu poder en la mesura que sàpiga governar com un lleó o com una guineu, segons l’ocasió ho demani.
La persuasió sol servir per legitimar la llei; la força per canviar-la.
I tot el joc és aquest. Com que la gent creu en la moral, i en els bons i en els dolents, la política sovint només és un joc de pòquer per deixar en evidència les febleses de l’adversari, a còpia d’amagar les pròpies.
El final d’Aznar és un exemple de què passa quan no es gestiona bé la naturalesa dual del poder. El curs polític que comença estarà especialment marcat per aquest joc, i la seva evolució dependrà de l’habilitat amb què cada líder polític es redefineixi. Rajoy, per exemple, comença a fer cara de xaiet, un cop ha comprovat els límits de la tàctica del lleó. A Zapatero, en canvi, cada dia se li veuen més les orelles i els ullals, i sembla haver-se ficat en un carreró sense sortida.
La comèdia tradicional del catalanisme també fa aigües.
Des dels bons temps de Pujol, que era un llop disfressat de xai, la comèdia del país pactista i dialogant està esgotada. El pactisme, que fins fa uns anys afavoria Catalunya, que fins fa uns anys servia per anar esgarrapant poder al lleó, actualment afavoreix espanya.
La gran victòria de Zapatero ha consistit a consolidar el famós constitucionalisme no nacionalista d’Aznar a còpia de mentir sistemàticament. En comptes de fer polítiques per decret com el PP, ha optat per fer trampes descaradament, i així ha col·lapsat la tradicional tàctica catalana de la guineu, cosa que el temps dirà si és un negoci.
Ara, per evitar la desfeta, Catalunya forçosament haurà de canviar de guió i de rituals. Els polítics catalans hauran d’aprendre, quan a Madrid apel·lin a la solidaritat, a respondre apel·lant a la llibertat. Consolidada la democràcia, i acomplerts els objectius civilitzadors del catalanisme, ja fa un temps que el gran repte que els nostres polítics és el d’orquestrar noves formes de resposta i de relació amb el poder central. El marc actual no dóna per més tàctiques defensives. Cal crear una política de l’enfrontament que deixi en evidència el fons antidemocràtic de la subordinació a Madrid. Cal demostrar que l’únic destí dels catalans no és el de pactar sempre, ni que sigui per donar valor al nostre pactisme. Cal inventar-se, suposant que no existeixi, un lleó català.
En cas contrari, allunyat el perill de cops d’estat i feta la integració europea, l’espoli fiscal i l’ incompliment de l’estatut aviat diran tan poc a favor de Catalunya com d’espanya.
Vull dir que a més d’empobrir el país materialment l’empobriran espiritualment perquè es pot demanar a la gent que defensi un país vençut però no pas un país covard i que es deixa prendre el pèl.
Ja he dit que la gent creu en la moral. I, encara que sembli mentida, cap líder ni cap causa, ni cap país, no valen res, ni tenen cap poder, si no representen un ideal de dignitat humana.
Per això encara progressem, ni que sigui poc.