Si ERC fos una empresa privada, l'actual directiva ja fa temps que hauria estat acomiadada.Mirem les dades: ERC creix gràcies als insults del PP (no a l'excel.lència de Carod) i mentre era a l'oposició. Des que és al govern, no para de baixar. Conclusió: estratègia equivocada.
Només es pot entrar a governar amb els unionistes si es controla el govern. Si no, amb més mitjans i amb el control del poder, se't mengen. Es una realitat comprovada en altres països (Escòcia, Gal.les, Galicia, Euskadi, Quebec...).
Si no governes, només hi ha un lloc bo per créixer. I aquest lloc és a l'oposició. Fotent canya.I més en temps de crisi i amb un espoli fiscal asfixiant. ERC no ha connectat amb el català emprenyat perquè és al govern i no pot ni piular. I això que els estudis diuen que cada dia de catalans emprenyats i d'independentistes n'hi ha mes. Ara voten al PSC per ràbia contra el PP, però ells saben que aixó no va enlloc.
Que la unica manera de lliurar-se del PP per sempre és la independència. ERC ha de saber vendre que amb la independència el nostre nivell de vida millorarà. Que serem un estat potent d'Europa i que mentre estiguem manats pels espanyols sempre estarem fiscalment ofegats i a la cua d'Europa. Els nostres salaris només milloraran quan assolim la independència, quan no haguem de mantenir el país veí. Qui ho pot dubtar? ERC hauria d'haver fotut canya als unionistes ara que el país s'enfonsa per desídia i abandonament polític.
ERC hauria d'haver-se fet amb el català emprenyat. Però, és clar, això requereix ser a l'oposició. Només des d'allí es pot seguir creixent. En canvi, què fa ERC? Es dedica a aixugar les mancances del PSC, a apoltronar-se, a col.locar funcionaris i a fer veure que amb el que té ja anem tirant.
A elaborar estatuts ridiculs i a defensar-los(!). No ha sabut marcar pit, ni donar cops a la taula i li han pres el pèl. Això els catalans ho hem vist clarissimament. ERC no ha estat ni més excel.lent ni més competent que els altres dos. Carod ha fet el ridícul en més d'una ocasió (recordem Perpinyà). ERC ha estat més del mateix, i no pas aire fresc.
I a sobre fa presidents a un Zapatero, tan mentider com Felipe González, i a un Montilla, tan mesell que encara no ha entès que és el president de Catalunya. Més val que ERC deixi el govern abans que el PSOE els doni la patada. Almenys salvaran l'orgull. Amb tots els respectes, aquest segon tripartit ha estat nefast. Carod fa temps que ha perdut el nord.
La seva gestió és indefensable i els resultats, previsibles per a tothom, ho han acabat demostrant. Per decència hauria d'haver plegat fa molts messos. Almenys, ara que ja ha ensorrat ERC, el mínim que pot fer és facilitar el relleu. I preguem perquè l'inefable Puigcercós hagi entès de que va la pel.lícula! Si no, haurem d'anar a buscar en Carretero, que em sembla que des d'allí dalt estant, hi veu més clar que no pas els de la plana.
Recomano a ERC que quan surti del govern ho faci amb elegància. Que es busqui una bona excusa. El PSOE li'n donarà de sobres perquè segurament no compliran res del promés, com han fet sempre. Per tant, que pleguin amb un motiu de pes, o sino quedaran com uns infantils irresponsables i donaran arguments als unionistes. Ho sabran fer?
(article de Daniel Solano publicat a poliblocs.cat.)
Entre les vacances de Setmana Santa
i les que em prenc jo la setmana següent,
el bloc farà una pausa llarga.
Proper comentari a partir de, el dilluns 31 de març.
Fins aviat!
i les que em prenc jo la setmana següent,
el bloc farà una pausa llarga.
Proper comentari a partir de, el dilluns 31 de març.
Fins aviat!
15 comentaris:
Los que nos quedamos currando, para hacer grande este Pais, te desean unas vacas...inolvidables. besitos
El gran debat és el que hem de prioritzar. Que va primer, Catalunya o Esquerra?. Amb la República al mig.
Que hem de prioritzar?. Política o sentiment?. Catalunya o Esquerra?. Que som?.
Esquerra Republicana de Catalunya o Catalunya Republicana d'Esquerra?. En definitiva, Esquerra o ERC?. Una questió d'imatge, de màrqueting. De vendre un model de partit.
En el decurs dels darrers anys, fins i tot, hem arribat a deixar de banda les nostres sigles i ens hem basat en una ùnica paraula, Esquerra.
I això no és bo per als que creiem que primer hem de ser independents per a desprès portar el país cap a una forma de vida social d'esquerres.
Hem de recuperar la nostra imatge, les nostres arrels identitàries.
Vull ser ERC i no pas Esquerra. Modernització no ha d'estar barallat amb el nostre nom.
Vull que el nostre domini sigui erc.cat i no esquerra.cat.
Vull que el nostre logo parli d'ERC i no tant sols d'Esquerra. Vull que el meu logo sigui quadribarrada i no color taronja o color groc.
Vull que els nostres dirigents, quan parli de mi, ho facin com a Esquerra Republicana de Catalunya i no tant sols d'Esquerra.
Bones vacances¡¡¡¡¡
* Reagrupament.Cat -Us anunciem que avui dimarts dia 18 de març, Joan Carretero serà entrevistat per Mònica Terribas a "la Nit al Dia" de TV3.
La direcció d'Esquerra, inclós el dimissionari Puigcercós, segueix entestada en defensar la bondat del tripartit i el seu objectiu estratègic d'erigir-se la força majoritària de l'esquerra nacional, sense adonar-se que cada cop més són vistos com uns satèl·lits dels socialistes.
Igualet que el Ciuró a la Torre.
ERC viu sota la manipulació socialista i es dona a la subiugació espanyola, i ja veiem com els hi va, no?
Si ERC i CiU no ens posem d'acord per fer un pacte hermètic de país no anirem bé i cada vegada l'espanyolisme del PSC dominarà més clarament al nostre país i a la Torre.
Una abraçada.
No s’ha entès el missatge. Ni a la de tres. Caldrà potser que a les eleccions autonòmiques ERC torni a perdre la meitat dels seus votants, enganyats en les darreres eleccions per l’equidistància, per a que el partit republicà s’adoni de la inconveniència del tripartit. Una cosa realment de cecs, però gens sorprenent venint de l’actual direcció. Caldrà esperar en Joan Carretero, que en la seva presentació només ha deixat clara una cosa, ERC, en aquests moments, no pot erigir-se en la responsable del trencament del tripartit, el que no vol dir que aquest pacte hagi d’esdevenir la línia estratègica dels republicans. Molt diferent al que s’han cansat de repetir els actuals dirigents.
La legislatura, a partir d’ara, queda emmarcada en un escenari en el que el PSC ha de perdre suports de votants catalanistes, perquè no trigarà massa a escenificar-se la supeditació del PSC a tot el que vingui de Ferraz. Inclòs, si es donés el cas, un pacte entre les dues forces polítiques majoritàries a l’estat per tancar l’estat de les autonomies, i que suposaria l’escenificació de la supeditació del PSC al PSOE. De fet, aquest primer episodi el viurem amb la negociació del finançament, on, un cop més, el PSC prendrà posicions en favor d’una negociació multilateral que ja estan demanant els “barons” del PSOE.
M’agradaria deixar clar que jo, personalment, no estic ni en contra ni a favor ni d’uns ni dels altres.
El que vull és un partit que funcioni i que funcioni be i d’acord amb les nostres idees més genuïnes.
Si som independentistes, ho som. I si ho som, no podem fer president algú que no ho és. L’antiga opció Mas?. Tampoc. Que hom sàpiga i malgrat omplir-se la boca de Cases Grans i de sobiranismes més o menys explícits no en tenen res,ara per ara d’independentistes.
Per lo tant, el nostre lloc és i era, en tant no puguem exercir el nostre dret sobirà, a l’oposició. Si, a l’oposició sense traumes, pactant i votant en cada moment allò que afavoreixi les nostres idees.
Ho potser és que algú, dins del partit, ha canviat idees per posició?.
Hi ha que partir de zero ara mateix. I per partir de zero, el primer que hem de recuperar és el nom. Aquest d’invent d’anomenar-nos esquerra com si d’una marca de cerveses o televisors es tractés és nefast.
Som Esquerra Republicana de Catalunya, per si algú no ho recorda i si aquestes dues paraules couen a algú, doncs mala sort. El que no podem és, sota cap concepte, renunciar a el que som i representem.
Per un cop a la vida, feu més cas a les bases i deixeu els egoismes i els enfrontaments personals per quan estigueu fora del poder.
M’agradaria ressaltar no obstant, una persona que, com a mínim, ha demostrat dignitat en el seu moment.
Aquest no és altre que en Jordi Portabella que, quan els resultats municipals no van ser els que tenien que haver estat, va plegar del poder municipal que ostentava i va passar, sense problemes, a la oposició.
És potser la diferència entre :
viure el càrrec i viure del càrrec.
Salut, república i independència.
Perquè som una nació i diem prou.
Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostresinfraestructures.
Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
Perquè som un país modern.
Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
Perquè en un país modern l'autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d'estiu.
Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
Perquè en un país modern els trens de rodalies no s'aturen tot un mes.
Perquè volem continuar essent un país modern.
Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
Perquè si convoquen des d'Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
Perquè ja n'hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
Perquè els catalans sí que "ni partios ni doblaos".
Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s'hi ha d'anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s'improvisa.
Perquè els nous catalans d'ara han de saber que els catalans d'ahir i els d'abans d'ahir tenim sang a les venes.
Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
Perquè, venint de comarques, és l'excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
Perquè l'eix mediterrani, que l'estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
Perquè el model radial espanyol, que l'estat imposa, no respon a les necessitats del país.
Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
Perquè s'ha acabat el bròquil!
Perquè els grans sindicats s'equivoquen amb el seu silenci.
Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s'és víctima quan es planta cara.
Perquè el PSC ha d'adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
Perquè el Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se'ls troba a faltar.
Perquè els efectes de la falta d'inversió els patim tots els catalans, vinguem d'on vinguem i pensem com pensem.
Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
Perquè s'ha de caminar una hora al dia
Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
Perquè l'aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
Perquè no volem un aeroport "low cost" per a un país "low cost".
Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
Perquè tenim dignitat.
Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.
Que ni els partidismes ni els personalismes no malbaratin el somni
Que mesells que som els catalans, fem president del nostre país a un dirigent del PSOE i donem el govern de l’Estat a canvi de res a un altre que, entre d’altres coses, es va estimar més els estirabots de la Sra. Álvarez que el que demanaven milers de catalans.
En fi tots els partits tenen estrategs capaços d’analitzar la situació i de veure que és el que més convé, en els de CiU i ERC els demanaria que per una vegada pensin veritablement en clau catalana i menys de partit.
Doncs al meu entendre el nacionalisme català sempre s’havia mogut entorn els 18 diputats, el 1986 i el 1989 tots de CiU, el 1993: 17 de CiU i 1 d’ERC, el 1996: 16 de CiU i 1 d’ERC. El 2000: 15 de CiU i 1 d’ERC, el 2004: 10 de CiU i 8 d’ERC fins a la gran davallada d’aquest any on entre CiU i ERC només en sumen 13, per tant els pitjors resultats dels darrers 20 anys.
Altrament si han de respectar Catalunya i Catalunya ha de ser un país de primera, cal que ens arremanguem i comencem a remar.
Senyors de ERC:Us van avisar varie vegades, que això passarie, moltes vegades, i vosaltres, us burlaveu, i no preneu a cap persona seriosament, doncs ara, teniu el que us mereixeu, el poble català, ha parlat, i després, torneu amb el PSC, que encara serà pitjor, a veure si demostreu que dels errors, s'apren.
Algú pot imaginar-se algun partit que pateix aquesta davallada i no plega ningú? Ningú n'és responsable? L'eix dreta-esquerra existeix, però ERC ha decidit que l'eix nacional no és prioritari, i si ERC es defineix només com un altre partit d'esquerra, estem perduts, acabarem sotmesos al bipartidisme de PP-PSOE. Per a nosaltres, l'eix nacional és prioritari. Això, de manera més o menys textual, és el que va dir ahir Joan Carretero entrevistat a La Nit al Dia. Ser un altre partit d'esquerra o ser un partit de país, vet aquí la qüestió. Han trigat dues legislatures a adonar-se'n. N'hi ha que són lents.
aquí passarà com a tot arreu A RIO REVUELTO, GANANCIA DE PESCADORES.
Sincerament, a hores d’ara no em veig capaç de pronosticar l’èxit o no de Joan Carretero en el proper Congrés d’Esquerra. També, crec, però, que això són coses d’Esquerra.
No obstant, sí que hi ha dues notes que vull senyalar: en primer lloc, la recomanació de Carretero a Puigcercós i Carod per deixar la política, donar entrada a gent nova i guanyar-se la vida fora.
Si la política vol recuperar el seu prestigi, ha de començar a reformular-se (i amb caràcter urgent) en aquesta línia. Un cop més, apel·lo a la limitació de mandats, les prestacions d’atur per excàrrecs institucionals i la regeneració institucional per llei i no en funció de la voluntat dels partits.
En segon lloc, el reconeixement tant de l’error del segon tripartit, com del malaurat nivell d’enfrontament entre les actuals direccions de CiU,ICV,CUP,PRC i ERC.
Tant o més necessari i urgent que reformular la política, hi ha la recuperació de l’eix nacional a la política catalana.
Molta sort, Sr. Carretero. En aquests dos punts estem molt d’acord !
Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica per a reivindicar la seva persona, i no quedar absolutament en fora de joc.
Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell... Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària.
És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms.
La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, molt més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.
Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca.
ERC va creixer perque era un partit minoritari que defensaba els ideals de molts, els votants li vam donar poder i sels hi ha quedat gran, ara demostren que com a persones no estàn a l'alsada que crèiem. Els manca estructura de partit,no fer tantes vestieses i demostrar responsabilitat quan les coses no venen de cara. Aixó es aplicable tant al partit com a la gent d'ERC a torredembarra. Desitjo que aprenguin dels errors encara que a vegades s'han de canviar les persones i demostrar que hi ha ganes de millorar.
Publica un comentari a l'entrada