Ni una gota !

Tant és d’on hagi de venir, del Segre, del Ter, de l’Ebre o d’on sigui, ni una gota en aquestes condicions, així de clar. Barcelona i per extensió l’Àrea Metropolitana de Barcelona, viu majoritàriament sense mirar la resta de Catalunya.
Tot el que «sobra» ho enviem fora de l’Àrea metropolitana, però tot el que interessa, s’hi queda, Universitats, Espais de recerca, Empreses tecnològiques… Això sí que «ha de ser» a Barcelona, la resta:Macro-abocadors, incineradores de productes dubtosos, indústria química… Ens ho donen, per a que puguem «anar fent»
Quan la Catalunya no-metropolitana es queixa «és cosa menuda», «de pagesos».
Quan a l’Àrea Metropolitana li falta alguna cosa, correm-hi tots que és urgent i necessari. Entenc que gran part de la població de Catalunya viu a l’Àrea Metropolitana, tanmateix entenc que és un mal model demogràfic i social, un model que interessa i sobre el qual no s’hi ha fet mai res però sobre el que s’hi hauria de treballar moltíssim.
Tanmateix aquest fet no justifica moltíssimes de les accions que es fan o es volen fer «pel bé comú».Ens diuen que hem de ser solidaris amb l’aigua, ara toca l’aigua, els «de comarques» sempre hem de ser solidaris, que si l’aigua, que si els residus, que si el turisme invasiu, que si l’especulació, sempre solidaris, nosaltres, però quan els demanem solidaritat a l’Àrea Metropolitana llavors som exigents i poc raonables..
Quan reivindiquem trens (amb una freqüència de pas digna i un temps de viatge acceptable) sempre ens diuen el mateix: a poc a poc, tot arribarà. Fa massa anys que esperem. Esperem una modernització real i efectiva. Esperem poder-nos connectar a internet a preus acceptables,esperem unes instal·lacions culturals dignes del país al que vivim i unes universistats amb recursos i el dret a viure sense haver d’immigrar a Barcelona.
Si els Catalans de comarques tinguéssim totes les infraestructures i millores que fa anys necessitem en els propers 5 anys es produiria una revolució tant gran que espantaria fins i tot al més esventat.
Però tornem al tema, l’ACA gestiona una xarxa d’aigua que més que conduir l’aigua d’un lloc a un altre el que fa és perdre-la. Senyors, no és acceptable que només «amb fuites» en una canonada es buidi un embassament cada any. No és acceptable que faci més de deu anys esconegui i no s’hi hagi fet res. No és acceptable que es netegin els carrers de Barcelona (i altres ciutats) amb aigua potable (senyors després de veure com els camions s’omplen a les boques de rec del carrer no em crec que ho facin amb aigües freàtiques.
No és acceptable que ningú hagi dimitit per tot això i el que és menys acceptable és que es digui als pagesos d’on sigui que no podran regar per que s’ha de donar l’aigua a Barcelona.
Els pagesos si no reguen no produeixen i si no produeixen no cobren i si no cobren no mengen. Que els diguin a les macro-empreses de l’Àrea Metropolitana que redueixin el consum d’aigua «pel be de tots» crec que no se’ls ha acudit de fer-ho.
Per tant considero que abans de fer aquestes animalades hi ha moltíssima feina per fer, feina cara, però imprescindible. Crec que com a mínim s’hauria de demanar la dimissió de totes aquelles persones que no han fet el necessari per evitar grans fuites d’aigua. Crec que seria interessant crear un pla per a l’agricultura catalana consensuat amb el sector i dotat dels recursos necessaris per a poder-lo dur a terme que la modernitzi i la tregui d’aquest estat de letargia en el que es troba (i segurament serà més dur pel sector que per qualsevol altre). Crec que s’hauria de fer un pla de reducció dràstica de les fuites al sistema hídric català i, sobretot, crec que hi hauria d’haver una conscienciació molt més important al respecte tot potenciant les mesures d’estalvi d’aigua, que n’hi ha moltíssimes i barates.
No podem començar la casa per la teulada . Crec que és el moment de dir prou. Que si volen la nostra aigua, té un preu i que si primer no es paga, ni ens pensarem si els en volem donar o no. Volem el país que ens mereixem, mentre no el tinguem, ni una gota (que nosaltres també estalviem aigua).
Reivindico, de nou, una nova visió de País, més en xarxa, menys depenent de Barcelona i amb més capacitat per a crear sinergies entre territoris.Vivim en una societat en la que se’ns ha ensenyat que tot té un preu i, per tant, tot es pot pagar (si es tenen els diners). M’indigna aquesta concepció del sistema econòmic i del món. Tant ambiental com socialment vivim en una societat que ho fa per sobre de les seves possibilitats i això ens ha dut en situacions com en les que ens trobem, falta aigua però no obliguem a aplicar mesures urgents d’estalvi, la pagesia agonitza i li anem esmolant el volant per a que ho faci més ràpid… El franquisme va calar en el cor d’aquesta societat, en «l’anar fent» agonitzant i depriment, però ho trobem normal. N’hi ha que em diran radical, potser ho sóc però crec que és hora de dir les coses, clares i altes, de debatre-les i d’arribar a conclusions socialment acceptades i socialment eficients.
El problema és que els debats que es fan aquí són, en la majoria de casos, per sobre no fos cas que si toquem el fons algú es senti incòmode. Jo em sento incòmode amb aquesta comoditat, amb aquesta indiferència, indeterminació, por constant. Tota decisió comporta una reacció, però si en parlem clara i sincerament potser trobarem una solució digna i de solucions n’hi ha moltíssimes, tantes com les gotes d’aigua que es perden actualment en canonades am fuites i aixetes que no tenen els mecanismes d’estalvi d’aigua necessaris. Quan Barcelona hagi eixugat Catalunya (en gran part per culpa de l’ús irracional d’aigua) què farem? Dessaladores que pugin l’aigua riu amunt o aigua avall? Barcelona sempre tindrà aigua, però els regants, la pagesia , ja pot anar plantant secar… La cosa va malament i amb uns governs nacionalistas espanyols tant funcionarials encara més.
Hi ha feina per fer i crec que ens n’hem de responsabilitzar tots per fer-la i fer-la ben feta. (i no es tracta només d’aigua, això n’és el principi)M’agradaria sentir-me còmode en el meu País realment democràtic i participatiu, llavors també tot anirá una mica millor.