dimecres, 12 de març del 2008

Les dues espanyes.

La tan anomenada aquest dies bipolarització és real, però no és nova des de diumenge, si mirem una mica més o menys sempre ha existit, li podríem seguir dient així o també podríem parlar de les dues espanyes i la resta: Catalunya i Euskadi.
El PP no ha aconseguit el seu gran objectiu: recuperar el govern que va perdre amb mentides, retallades socials i de drets
La seva estratègia era clara buscar el cos a cos amb el PSOE utilitzant el màxim l’enfrontament, les manipulacions, la demagògia; Maquiavel en estat pur: la fi justifica els mitjans, Catalunya, la pau a Euskadi, la immigració, la crisi econòmica,... I a Espanya ha funcionat, si mirem més detalladament els resultats, el PP té menys diferència d’escons respecte el PSOE, l’Espanya profunda i fatxa encara existeix i té molta força.
El PSOE ha guanyat les eleccions no per la meseta i l’Espanya de Bono, sinó pel paper clau fonamentalment de Catalunya i el PSC amb un increment històric, al PSC els ha funcionat l’estratègia de la por i/o vot útil, hi han estat capaços també de rendibilitzar el Govern de Catalunya, els resultats són més que evidents. Catalunya és territori hostil pel PP i Girona territori alliberat –l’única anomenada província sense representació del PP-, la diferència de diputats entre el PP i el PSC a Catalunya és la més amplia de tot l’Estat, per tant no només és el creixement del PSC sinó que també i sobretot la diferència amb el PP.Si després de Catalunya analitzem quin altre territori ha fet una contribució important a la victòria del PSOE, ens trobem que ha estat Euskadi, a on el PSE ha guanyat les eleccions després de molts anys, i per tant demostrant que la política del diàleg i la pau, és la política que la ciutadania d’Euskadi majoritàriament volen, per damunt de la política de les dues ries del PP: buscant l’utilització electoral del terrorisme per damunt de la solució.Davant d’aquests resultats Zapatero ha d’analitzar-los i interpretar-los molt be, si ara falla a les voluntats majoritàries de Catalunya, com el desplegament generós de l’estatut i un bon i just sistema de finançament, la fe cega i el discurs de que ve el PP pot deixar de funcionar, i pel PSC ara encara té més responsabilitat, són la gran força que han de garantir que el Govern de l’Estat compleixi amb el seus compromisos.
La gent del PSC està contenta pel resultat i al mateix temps preocupada per poder exercir amb garantia la seva autonomia i influència davant del PSOE, Catalunya ha de deixar de ser una moneda de canvi i un discurs fàcil de l’Espanya plural, per passar a tenir els traspàs de competències amb contingut i pressupost –infraestructures, rodalies, aeroports, dependència, finançament,...-, al PSC amb o sense grup parlamentari a Madrid els hi ha arribat l’hora de la veritat també.Les nacions de l’estat espanyol que no són la nació espanyola, han tingut un comportament diferent i favorable al PSOE sigui per voluntat positiva, per descarte, per mal menor, perquè no creuen en la Espanya grande y libre, sigui com sigui Zapatero ha guanyat no per ells, sinó per Catalunya i Euskadi, ell n’ha de prendre nota –te una segona oportunitat per federalitzar- i nosaltres també.

4 comentaris:

Tertulià ha dit...

El pes polític de les forces catalanes, és a dir, sense cap parentiu o dependència de forces espanyoles es veurà mermada en la present legislatura. Si en la passada legislatura ens represetaven 18 diputats i diputades (10 de CiU + 8 d'ERC), enguany tan sols seran 14 (11 de CiU + 3 d'ERC). Aquest fet denota un greu problema de país, ja que o bé cada cop són menys els catalans i catalanes que voten en clau catalana o bé cap dels dos partits d'obediència catalana no representen el sentir majoritari.
Avui, encara és possible una majoria alternativa al Parlament. No obstant, al ritme de desnacionalització que patim és fàcil que en breu aquesta majoria nacionalista esdevingui inviable.
En definitiva, més Espanya i menys Catalunya!

Anònim ha dit...

Segons el programa del PSC, aquests defensen la publicació de les balances fiscals i un sistema de finançament de resultat concert econòmic, la pregunta és molt senzilla, ara ja no tenen excusa, els seus 25 diputats són decisius.
Si el govern socialista no dona aquest model el PSC ho denunciarà? Posarà els seus 25 diputats al servei de Catalunya o d’Espanya? Tenim interessos diferents. Per cert aquesta pregunta no ha estat contestada durant la campanya pels diputats socialistes, un símptoma o una realitat?
Podrem aturar el PP, però si no aturem d’una vegada per totes l’espoli fiscal (2622 euros per persona/any) en aquest país patirem molt més.

Anònim ha dit...

ERC no sembla pas que estigui disposada a fer l'autocrítica pertinent.
Prefereix atribuir el fracàs només al bipartidisme i a la por per tal de foragitar la pròpia responsabilitat. Sabem poc sobre ERC. Quan parlem de quadres funcionarials i de cristal.lització caciquista no sabem quin paper juga això en el si de la pròpia ERC. El lligam ERC-PSOE no és una política d'aliances sinó un lligam que s'ha anat teixint fa anys a partir de les relacions dels quadres del PSOE amb quadres d'ERC través de la Diputació de Barcelona. La relació ERC amb el PSOE és un lligam caciquista. Per aquesta raó dificilment poden analitzar o estan disposats a analitzar el fracàs en termes de errors en la política d'aliances. L'equidistància va ser una tàctica sense cap voluntat de convertir-la en política des de l'oposició i amb l'obligació de vertebrar l'independentisme com a força autònoma i independent.
Ni Bona gent ni mans netes. En canvi existeix un independentisme molt poc articulat que ha estat capaç de protagonitzar un vot de càstig.
Vot de càstig amb diferents expresions, que ni els articles d'opinió ni els propis afectats tracten.
En aquest context quan es toca el xiulet la marca blanca despareix (cas d'ICV) i la sorpresa o no tant sorpresa és la resistència de CiU, que hem de suposar que representa un bloc de classes mitges conservadores però allunyades de la dreta integrista espanyola.
Cal veure si el tripartit aguantarà i si s'imposarà la sociovergència.

Anònim ha dit...

“En la hora de la derrota, los partidos tienden a analizar el inesperado comportamiento de los votantes en vez de revisar las estrategias por las que han perdido.”