dimecres, 12 de març del 2008

AUTOCRÍTICA i CORREGIR..

Potser, com a ex.militant , no m'hi hauria de ficar.
Perdoneu-me doncs però m'hi ficaré des del respecte.
Per a mi, llegir que els més de tres-cents mil vots que ha perdut ERC, tornaran un dia només pel fet que Puigcercós surti del govern per dedicar-se al partit, és no llegir correctament el missatge que els votants han donat a la direcció del seu partit.
Veig que alguns dirigents ni tan sols parlen de missatge. Només s'excusen amb la conjuntura de la bipolarització i el vot útil.I reconec que la conjuntura, la bipolarització, el vot en blanc i l'abstenció han influït en el resultat d'Esquerra, però sóc dels que penso que el què més ha influït en la deserció de tants votants d'ERC, és la constitució del govern tripartit de Montilla i l'argumentació/justificació que se'n deriva .
Ni Carod ni Puigcercós representen una rectificació d'aquesta estratègia. Tots sabem que l'autor "intel.lectual" dels pactes tripartits és el sr. Puigcercós. Aleshores, què estan fent? Una mera lluita pel poder dins d'ERC?
Sembla que ara s'acosta o ja estem en la tercera gran batalla republicana. La primera batalla va portar el lideratge de Colom i la desaparició d'Hortalà i companyia. ERC es va convertir en un partit independentista. La segona època, 1996, s'inicia amb la fugida d'en Colom i la Rahola i comença la millor etapa d'Esquerra. El partit té discurs social, guanya credibilitat i obté èxits electorals fins a fer el cim a les eleccions espanyoles de 2004.
Fins ara cada batalla ha comportat un salt endavant, però no sempre ha de ser així. La crisi actual obeeix, esquemàticament, a quatre factors entrellaçats: la pugna per la direcció del partit, les prioritats polítiques (partit d'esquerra nacional o partit per la independència), l'encaix d'Esquerra com a partit de govern i la política de pactes. Però aquesta vegada per la dimensió d'Esquerra hi ha més a perdre.
O hi ha seny o si hi ha un ball de bastons la factura serà molt cara.
L'any 2004, el vot de repulsa a l'anticatalanisme es va decantar per ERC, però vistos els resultats de la política d'ERC al Congrés -pràcticament nuls-, la majoria d'aquells electors han preferit directament els socialistes o, en aquells casos en què el sobiranisme ha pesat més, l'abstenció. Esquerra ha perdut més de la meitat del seu electorat de fa 4 anys i això és perdre molts llençols en aquest bugada. ERC va justificar l'acord del tripartit, el primer i el segon, dient que era una forma de pendre vots al PSC i evitar que esdevingués més PSOE. Sota aquesta errònia estratègia ERC, ha fet de cavall de troia del catalanisme que ha dut a un enfornatment fraticida entre els dos partits catalanistes, la fragmetació i desmovilizació del vot nacionalista i ha donat pedigrí catalanista a un PSC cada cop més PSOE. Amb el Tripartit de Maragall potser hi havia la justificació del canvi pel canvi, però amb el Tripartit de Montilla, on ERC ha fet president de la Generalitat una persona d'estricta obediència espanyola la contradicció ha esdevingut absoluta.
L'actual direcció republicana s'ho haurà de fer mirar. En canvi, CiU, tot i la seva aparent debilitat en no estar al govern català, ha aguantat la marea bipartidista i puja de 10 a 11 escons, la qual cosa (al costat de l'enfonsament d'ERC i en menor mesura, també d'EU-IC) li permet tenir un paper trascendental en la nova legislatura.
Nacionalistes catalans. Eleccions rere eleccions hi anem perdent bous i esquelles. Crec que s’ha de fer foc nou en el món nacionalista. Hi ha líders bons i d’altres que no tant. Però hem arribat a tal nivell de bilis –uns i altres, altres i uns- que la cosa ja no dóna més de sí. En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure-hi de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang. “A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home”, deia Espriu.
Dit això, cal veure els resultats com una lliçó important per als qui ens reclamem d'una visió nacional de la política: és una passa enrera, però, tal com he dit , la vida continua i el futur d'aquest país continua depenent del que volguem fer els catalans que estem conscienciats que ho som. D'una passa enrera podem aconseguir-ne dues endavant. Estic convençut que la via de continuar pressionant des de la societat civil, una mica al marge dels partits, és l'única que ens pot fer avançar. Tenim unes plataformes consolidades: no les deixem morir, busquem la fòrmula per anar trobant sinèrgies entre totes elles. Malament anirem si comencem a desanimar-nos per uns resultats que, als qui no militem en cap partit concret, no ens han d'afectar tant directament.
.És catalanista tot aquell que fa política a Catalunya i vol ser-ne ? És catalanisme tot allò que fan en política, el catalans ? Aquesta sembla ser la tesi del PSC. I la tesi que va fer servir ERC per pactar el primer i el segon tripartit. De les declaracions dels dirigents del PSC les últimes hores dedueixo que aquesta serà la lletra de la música dels socialistes catalans els propers anys: fer-se seva l'etiqueta del catalanisme. Fer de la necessitat, virtut - fer veure que el vot del PSC és, íntegrament, catalanista - li pot anar bé a Montilla per presentar-se a les eleccions al Parlament, però no deixa de ser una ficció política. I intueixo que ERC, que ha afavorit com ningú que el PSC agafés aquesta pàtina, comença a veure que enlloc de substituir electoralment al PSC, el PSC els pot acabar fagocitant. Com li va passar a Euzkadiko Ezkerra.
Crec que ara toca fer autocrítica des del catalanisme. I corregir allò que hem fet malament plegats. Algú s'imagina que hauria passat amb una candidatura conjunta a Madrid d'ERC i CiU, per exemple, al Senat?. Estic convençut que un gest així hauria desfermat una il·lusió i mobilització entre el catalanisme capaç de frenar la dinàmica de la bipolarització i l'espanyolització.
L'aspecte més positiu dels resultats del 9 de març és que vulguem o no hi ha una abans i un després. I no tàctic, sión estratègic. Toca revisar l'estratègia del catalanisme polític i deixar de banda la guerra fratícia que ha dut a disminir en conjunt els escons dels partits d'obediència no estatal. Ja no toca aguantar enrrocats cadascú amb la seva posició. Toca revisar estratègies, tocar revivar el sentiment nacional. Toca deixar-se d'experiments amb gaseosa entre aquells que tenim Catalunya com a prioritat.
Espero que tots siguem prou generosos per veure-ho.
Com a nacionalista no m’agrada que les forces nacionalistes perdin vots i representació parlamentaria. Ara: ERC, igual que CiU, s’hauria de replantejar la seva estratègia..
"Per defensar Catalunya només estem els catalans" (President Companys)

16 comentaris:

tafaner ha dit...

100 POSTS INSOLENTS PER A LECTORS INTEL-LIGENTS:Avui he vist sorprès que tocava escriure el comentari, del primer centenari del bloc. Creieu-me si us dic que amb les llàgrimes que em sortien de les parpelles he pogut omplir una ampolla d’aigua de litre i mig.
Bé, ara parlant seriosament, aquests primers 100 escrits han estat una agradable experiència, on si exprimiu i cargoleu ben fort cada lletra se’n pot extraure força fruit en forma d´ idees.
He redactat crítiques constructives, iròniques i algun pebrot que altre. Fins i tot a vegades situacions on el ridícul faria patxoca en mans del polític mandrós de torn.
Espero arribar al bicentenari d’aquest bloc amb prou lucidesa per poder descriure realitats inversemblants que faran rumiar sobre el futur del nostre país i del nostre poble.
Gràcies per la vostra lectura i si voleu fer alguna critiqueta, endavant les atxes, que són pocs i estan dormint.
Una abraçada a tots.

Anònim ha dit...

Jo ja no entenc res, tafaner. Ens roben, ens enganyen, se'ns burlen, ens insulten, ens trepitgen...
i diem que en volem més.
Ara, ens han tocat, però no enfonsat. No pararem mai de difondre les nostres idees, perquè al final arribarem al nostre objectiu. Que està clarissim que nosaltres solets estariem millor, home...
Salut i independència!
Pau.

Anònim ha dit...

Perquè Puigcercós deixi la poltrona és perquè el partit està KO de veritat però aquesta situació reclama alguns morts al partit i no lifftings de pa xucat amb oli que no convencen a la militància

Anònim ha dit...

ERC no deixarà les poltrones. Creu-me que aquesta possibilitat ni se l'han plantejat els que manen.
I t'aviso perquè ho has de saber la rivalitat entre Puigcercós i Carod és a mort però guanyarà el primer perquè el segon és un ilüminat
Feliçitats tafaner,molt bé.

Anònim ha dit...

Les eleccions de diumenge passat tanquen provisionalment, per a ERC, un cicle electoral que pot definir-se amb una expressió: caiguda lliure.
En efecte, després de les eleccions al Parlament de 2003, les que van donar pas al primer tripartit, la constant dels seus resultats en totes les diferents eleccions que s’han fet amb posterioritat és –amb l’única excepció de les eleccions espanyoles del 2004- la pèrdua generalitzada de vots.
Al meu parer, d’acord amb les xifres que ofereixo a continuació, l’electorat d’ERC es mostra altament insatisfet amb els pactes subscrits amb el PSC-PSOE i ICV i ho demostra, elecció rere elecció, dismunint el suport electoral a aquest partit.
Veiem les xifres:
A les eleccions al Parlament del 2003 ERC obtingué 542.046 vots (16,42%), i a les següents, les europees del 2004, 248.247 vots (11,80%): una pèrdua de 293.799 vots (-54,20%).
A les espanyoles del 2004, com ja he comentat, el partit trenca momentàniament la tendència general i aconsegueix uns magnífics resultats, com a conseqüència de diversos fets sobradament coneguts.
Però a les següents eleccions, les del Parlament del 2006, obté 416.355 vots (14%): una pèrdua de 222.547 vots (-35%) en relació a les immediatament anteriors, i de 128.002 vots (-23,61%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.
A les municipals del 2007 ERC va obtenir 334.923 vots (11,70%), el que representa una pèrdua de 81.432 (-24,31%) en relació a les immediatament anteriors, i de 78.242 vots (-19%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.
I, finalment, a les eleccions espanyoles del dia 9 de març, el partit de Carod i Puigcercós ha aconseguit només 289.927 vots (7,9%), el que representa una pèrdua de 44.996 vots (-13,43%) en relació a les immediatament anteriors, i de 348.975 vots (-54,62%) si ho comparem amb les anteriors del mateix tipus.
Sè perfectament que l’electorat no es comporta igual en cada tipus d’eleccions i que, per tant, la comparativa que ofereixo pot semblar esbiaxada a priori. Però donat que la tendència general a la baixa coincideix tant si comparem les diferents eleccions amb les seves immediates anteriors com si ho fem amb les anteriors del mateix signe, penso que la panoràmica descrita més amunt és totalment vàlida i confirma la tesi.
Per dir-ho més clarament, ERC ha anat perdent pel camí una bona part del seu electorat, d’ençà de la formació del primer Govern tripartit de la Generalitat, siguin quines siguin les eleccions convocades –amb l’excepció, repetim-ho, de les espanyoles del 2004- i acumulant unes pèrdues globals que trenquen completament el cicle ascendent iniciat fa cinc anys. Els resultats d’aquests anys són contundents en totes i cadascuna de les convocatòries electorals realitzades, tant a nivell nacional com de circumscripció. La davallada és, doncs, sistemàtica i generalitzada.
Les respostes:
L’actual direcció d’ERC, davant d’aquesta incontestable evidència, ha optat per la pitjor de les respostes: la més absoluta manca d’autocrítica i l’enrocament en les seves posicions. Les lectures fetes dels resultats electorals pels dirigents del partit, la mateixa nit electoral i en les hores successives, és senzillament patètica. En aquest context, la sortida del Govern de Joan Puigcercós “per a dedicar-se al partit” només pot entendre’s com un replegament per intentar protegir-se de les crítiques que, previsiblement, plouran a partir d’ara i fins al congrés del mes de juny des dels sectors del partit més conscients de la situació, especialment del Reagrupament que encapçala Joan Carretero.
Contràriament a allò que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació, la postura de Puigcercós no obeeix a la necessitat de preparar-se per a un enfrontament amb Josep-Lluís Carod-Rovira, sinó que es tracta d’una estratègia conjunta per aferrar-se als càrrecs davant el proper congrés. Carod i Puigcercós saben perfectament que els resultats de diumenge són un certificat de defunció política que només pot evitar l’autòpsia si barren el pas al metge de Puigcerdà.
I això no poden fer-ho per separat, ja que tots dos són els culpables de la deriva electoral del partit i de l’estratègia suïcida que els ha portat on són ara.
El manteniment a capa i espasa del Govern tripartit és la mostra més clara d’això.
Costa d’entendre que la causa fonamental de la constant pèrdua de vots d’ERC, a ulls de qualsevol observador imparcial, es mantingui com a eix central de l’actuació política del partit. La defensa d’una suposada “acció de govern” per davant de la ideologia del partit i, del que és més greu, dels interessos del país, és només la constatació de l’error.

Anònim ha dit...

963.040 vots = 2 escons … Just? Això és el que li ha succeit a la coalició IU-ICV, que ha obtingut gairebé un milió de vots i tan sols ha rebut 2 escons. El sistema electoral permet trampes i incongruències com, que una altra força amb menor nombre de vots, però concentrats en poques circunscripcions tingui molts més escons.
Altres partits com CiU o el PNV amb moltes menys vots, han obtingut un major nombre de diputats. La extranya llei electoral, que cap partit gran no ha gossat (qui mata la gallina dels ous d’or) a reformar.
Ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat hi ha predisposició a fer un sistema més just.
Es tendeix al bipartidisme i això ja els hi funciona.
SALUT.

Anònim ha dit...

L’evidència de la necessitat de la renovació del catalanisme sembla clara.
La conferència d’Artur Mas el passat mes de novembre var ser un pas, un primer pas que calia fer-lo i es va fer.
Ara cal que la renovació del catalanisme es faci des de dins dels partits polítics, més concretament des de CDC, des d’UDC i des d’ERC, que es faci a fons, plantejants estratègies politiques de futur amb capacitat de crear noves il·lusions i sinergies.
No podem seguir mantenint els mateixos esquemes d’aquests darrers trenta anys, quan molts d’ells han quedat anquilosats i antiquats.
Aquests replantejaments que han de portat a una renovació s’han de fer amb el convenciment de que calen, de que són imprescindibles, que no es poden obviar per més temps.
Ens cal valentia i decisió per emfocar el futur.
Els congressos previstos per enguany haurien de ser l’ocasió per a fer-ho, i per tant cal evitar que els esmentats congressos acabin sent el ring per dirimir questions internes, i lluitar pel control del partit.

Tafaner,feliçitats.

Anònim ha dit...

"Ho tinc clar: els catalans som masoquistes, i demà puc sortir al carrer a pixar-me a la boca del 45 % dels ciutadans del país.
Si malgrat que l'AVE ha arribat dotze anys tard, el servei de Rodalies és lamentable, hem patit apagades, la sanitat pública és una pena, l'educació pública està cada dia més deteriorada, l'atur i la inflació augmenten més que a la resta d'Espanya, el PSC ha tingut una pujada tan espectacular, és que ens mereixem ser un país de segona classe.
Si l'única motivació de la meitat de l'electorat català és votar "para que ellos no vuelvan", malgrat que el partit que domina els municipis, la Generalitat i el Govern central ha demostrat que són uns inútils, és que no tenim remei. El PSC podria presentar un cactus de cap de llista, i guanyaria.
Quin país que tenim, i quina pena d'electorat.Què sóc poc demòcrata perquè no accepto la voluntat dels catalans? Sí que accepto els resultats, però no tinc la culpa que cada dia estigui més avergonyit del comportament dels meus "compatriotes"."

Tertulià ha dit...

I si els tres diputats d’Esquerra s’integressin en un grup parlamentari nacionalista català, amb els onze de Convergència i Unió?
Amb tres diputats, Esquerra no pot formar grup parlamentari i està condemnada a fer companyia a Rosa Díez i d’altres en el grup mixt. Certament, podria negociar una situació d’excepció i de privilegi amb el PSOE, però prou afeblida es presenta a la negociació amb els socialsites , després dels resultats obtinguts, com per començar-la demanant-li favors.
Per contra, la integració en un grup parlamentari conjunt permetria negociar la investidura de Zapatero, en termes nacionals, amb la força considerable que donarien catorze diputats i set o vuit senadors electes, a afegir als d’Esquerra i CiU nomenats pel Parlament de Catalunya.
Seria una força encara més decisiva en les negociacions: balances fiscals, finançament, infraestructures.... Després, en la resta de la legislatura, aquest grup parlamentari nacionalista podria tenir unitat de vot en les qüestions nacionals i llibertat de vot en les de model social, on és lògic que CiU i Esquerra discrepin.
Si això passés a Madrid, si els tres diputats d’Esquerra s’integressin en el grup nacionalista amb els de CiU, probablement tindria conseqüències en la política catalana. La normal, a qualsevol lloc del món, seria una moció de censura al parlament de Catalunya. I probablement seria la que més correspondria als interessos d’Esquera, quan s’ha tornat a demostrar que participar en el tripartit és per a ella un negoci ruïnós, que només aprofita als socialistes.
Però ja hem quedat tots plegats que això no serà ni ha de ser. D’acord. N’hi hauria prou llavors amb una mínima coordinació parlamentària de CiU i Esquerra en el Parlament de Catalunya, en aquells temes d’interès nacional que ja defensarien junts a Madrid i que a més no figuren explícitament en el pacte de govern del tripartit.
És possible que si Esquerra fes això, el PSC volgués tornar a expulsar-los del govern de la Generalitat. Però assumiria el PSC el cost de tornar a avançar les eleccions catalanes? Intentaria governar en minoria, com fa a l’ajuntament de Barcelona?
Després dels resultats del diumenge passat, es demana als partits catalanistes que reaccionin, especialment als qui més han patit.
Doncs aquesta podria ser una reacció: front comú i grup parlamentari únic a Madrid. Per què no?
Una forta abraçada i feliçitats.

Anònim ha dit...

Farien bé a ERC de semblar la ERC d'abans, de fa poc, de la oposició, no la Esquerra d'ara, que demana un referéndum per saber si convoquem un referéndum al 2014 i la equiparacio del nostre sistema de finançament al concert en 15 anys. Per demanar aixó ja tenim el PSC senyor Ridao.
Apoyar al PSC mentre aquest vota a favor de la segregació del català, de la lley de la dependencia i la del habitatge, invadint competencies o daltres bestiesses, es abocar ERC al desastre. Ni tapant-me el nas els he pogut votar.
Lo millor que podria fer ERC es deixar de donar suport al PSC i fer costat al lehendakari i demanar un referendum per aquest any (CiU podia apoyar) i la presidencia de la Generalitat donarla per aixó, no per el plat de llenties (poltrones) per el que la regalen ara.

rafael ha dit...

Querido tafaner..en primer lugar, felicidades por tu centenario y decirte sinceramente que lo haces muy bien. Sobre este post y con la confianza y claridad que yo me suelo pronunciar, te dire lo siguiente: Creo que ERC, durante todo este tiempo, no ha sido coherente con sus ideales; No ha oido a sus votantes, cuando estos les dician¡CUIDADO! que este no es el camino. Ahora y despues de los resultados...se siguen engañando, la autocrita no es sincera.
despues de cuatro años, sin hablar de independencia...cuelgan el famoso anuncio, de que falta cincuenta segundos menos...El timo del toco mocho. Los puestos y los sueldos obtenidos, coches oficiales, fotos, micros..les cegaron a todos sus dirigentes. El PSC, les dio una gorra, un sueldazo y un cochazo....y a tomar porculo los ideales. Esto es a pequeños rasgos y a lo bruto, la autentica realidad, esto es hablar claro y no lo digo con animo de ofender a nadie.
Costara mucho volver a creer en ellos, mientras sigan los mismo. Yo personalmente quiero ver, como tu muy bien dices..sangre y los higados de todos ellos...y eso, porque soy nacionalista de la pela; Uno, de los que aporta 2.600 € para otros. besitos

Anònim ha dit...

Està clar que Esquerra l'importa un rabe Catalunya. Ells varen recolzar a Zapatero i a Montilla i ara ho estan pagant.

Cadascú recull el que sembra.

rafael ha dit...

Por olvido y porque lo que me interesa es este pueblo....¿ Porque, esta en el gobierno de nuestro pueblo ERC?...Por la gorra y los sueldazos...igualico que el difunto del Carod y CIA. besitos

tafaner ha dit...

Amic Fantasma,per els sou i per no tenir vergonya de dir que se han equivocat,pero sempre estan a temps,tot i aixó,la contundent victòria socialista a Catalunya i a la Torre, malgrat el tracte rebut des de els diferents governs de Madrid, posa fi pràcticament a tot el procés de desnacionalització de la vida política catalana engegat amb la constitució del primer, però sobretot, del segon Tripartit.
Catalunya ja vota en unes eleccions al Parlament de Madrid, majoritàriament en clau espanyola. El que el nacionalisme català anomenava vot útil per defensar Catalunya a Madrid, ara és un vot útil per parar a la dreta espanyola, igual que ho pot ser a la Rioja o a Castella,i si mes no Torredembarra.
El PSOE, aprofitant les sigles del PSC i els errors estratègics d'una part del sobiranisme polític, s'ha auto-proclamat nou líder del catalanisme polític.
Una definició que no podem compartir, doncs no considerem el nou PSC-PSOE un exponent del catalanisme polític clàssic.
Més aviat és un exemple d' una nova espanya plural amb aspiracions federalistes que no acaba d'atrevir-se a fer un pas endavant.
El nacionalisme català o el catalanisme polític, tampoc s'ha atrevit a fer un pas endavant i ha estat superat i arraconat. Ara només cal reflexionar molt sobre el futur nacional de la Catalunya que volem, i de la Torre que volem, i de quina manera el volem aconseguir.
La política Catalana està totalment desnacionalitzada i les forces que poden evitar-ho han estat derrotades a les urnes perdent tot el pes polític que tingueren en el passat.
El nacionalisme català no pot continuar ignorant la seva realitat, si vol continuar subsistint en un futur no gaire llunyà,tenen que possarse les pil.les i replantegarse noves estrategies i coalicións,per a mi ERC a la Torre ja esta al fi.....
En fi,Fantasma ja so faran......
Una abraçada.

Nova Via ha dit...

Tan sols faig referència la post del meu blog en referència a la sortida del meu amig Joan Pugcercós.

Anònim ha dit...

ERC es una barreja de "PARTIT DE:
-GENT PER LA INDEPENDENCIA
-JOVENT DESCONTENT AMB EL SISTEMA
-GENT APALLISSADA PEL FRANQUISME
- i gent que vol viure del cuento.

D'aquets últims ja se sap que n'hi ha per tot arreu, però es ben trist que es barregin.

Al nostre poble passa el mateix i no costa gaire de decidir en quin lloc posem a cadascun d'ells.