Hi ha persones que són curioses i els agrada saber una mica de tot.Tinc un amic que s’ha entossudit en conèixer a fons el tema de les balances. Jo li explicava que la balança juntament amb la romana y la bàscula és un dels instruments que s’utilitzen des de l’antiguitat per a pesar mercaderies. - No, no -em contestà-, a mi la romana no m’interessa per res. No és fiable: mira un dia van trobar en Neró a sobre d’una romana i va dir que s’estava pesant.
D’aquí li deu venir el nom.. Em refereixo a les balances, les balances fiscals. Aquestes que no hi ha qui les ensenyi, ni el PP quan manava, ni en ZP ni ningú (són dues cares de la mateixa moneda). I estic emprenyat com una mona, perquè Catalunya aporta a les arques de l’estat 54.000.000 d’euros al dia i m’agradaria saber com es distribueixen, on van.
Quants en tornen a Catalunya? Perquè pensa, amic meu, que cada dia som més “penya” per a mantenir amb el mateix crostó de pa de sempre. L’única cosa que sé és que cada dia anem pitjor. L’estat del benestar s’ha d’anar a busca fora, l’hem exportat! O, més ben dit, ens l’han expropiat! - Has de tenir en compte Marcel·lí - li deia jo mirant de temperar la seva crispació- que hem de ser solidaris amb la resta de comunitats de l’Estat espanyol. No els podem deixar amb el cul a l’aire, pobrets. - Els que portem el cul a l’aire som nosaltres! Ja n’hi ha prou de baixar-nos els pantalons, perquè som cornuts i, a més a més, paguem el beure. I a sobre, hem d’escoltar que som uns garrepes, que ho volem tot, que robem els diners a les comunitats més desafavorides… Si gairebé som els únics que paguem les autopistes. L’habitatge és el més car d’Espanya, paguem impostos fins i tot per baixar-nos la bragueta, acabarem pagant fins i tot per fer l’amor amb la pròpia muller! - Caram Marcel·lí. Si el vostre matrimoni vist des de fora sembla que us aveniu bé. - Com el tripartit. Vist des de fora també ho sembla, però cadascun fa la seva i ni es miren. - Home Marcel·lí, comparar la teva dona amb el tripartit… - Mira, et diré més, la meva dona sembla el president del govern espanyol. - ah si? Per què? - Perquè cada dia em promet la felicitat eterna, em costa un ull de la cara i canvia d’opinió a cada moment! - Ostres tu! que pesada oi? - Ella em va fer obrir els ulls amb el tema de les balances fiscals. Cada mes porto més diners i cada dia tenim més deutes. El mateix que ens passa a Catalunya amb l’oligarquia espanyola. Com sinó, pot explicar-se que la nostra autonomia tingui unes rodalies tercermundistes, sense el manteniment adequat? Com pot ser que ens regalin tres vegades el Castell de Montjuïc i tardin el doble en construir-nos l’ AVE (i per la Sagrada Família, para tocar més la campaneta muda)?
Perquè els nens dels col·legis públics d’arreu de l’Estat espanyol tenen més ordinadors per classe, llibres gratuïts i activitats extraescolars sense despeses per a les famílies? com m’ho expliques això ? Som la comunitat que més diners aporta a l’Estat espanyol. VULL QUE PUBLIQUIN LES BALANCES FISCALS!
8 comentaris:
Caldria recordar als nostres polítics que el ministre Solbes encara té pendent la publicació de les balances fiscals. No s'entén que s'hagi pactat un model de finançament sense reclamar quina és la realitat fiscal de l'Estat. Anirem a un referèndum sense tindre una informació tan fonamental?
No entenc com CIU, ICV, i fins i tot ERC han oblidat aquest tema, quan en definitiva és el més important.
Els catalans i les catalanes, pel nostre esperit emprenedor i dinàmic, sabem molt bé que si un mateix no fa la feina, ningú no li farà. Per tant, si nosaltres no votem a favor de Catalunya de manera inqüestionable, si no evidenciem quines són les prioritats dels catalans, els altres segur que no ho faran. Per orgull de país, per deixar clar que a Catalunya no se li pot prendre el pèl ni se la pot atacar, pel progrés de tots els catalans, per garantir el futur de la nostra nació, cal un vot clar per Convergència i Unió el 9 de març.
Com que no tenim memòria, i no podem ni volem recordar els quatre anys passats, els debats bipartidistes ens ajuden a opinar i fer tria cabal.
Com que som pàrvuls tutelats pels dos padrastres polítics, no recordem les mentires, els enganys, les demagògies, els insults, els atacs...
Com que encara no som més que pollets caiguts del niu i no coneixem altres opcions més dignes que les que ens presenten els dos gallets pica-crestes. Doncs, com que som així, no ens queixem si no anem a votar.
Sort que aquests debats a dues bandes que ens vènen a bon preu, per les televisions estatalistes, en aclareixen les idees i sobretot en allunyen de mals pensaments impropis. No sigui que algú recordi, que sortosament hi ha altres possibilitats més dignes i honorables.
Llàstima que som d'aquesta manera, que si no fins i tot...
La ensopida campanya electoral que estem vivint, continua patint els mateixos vicis del passat. A ningú escapa la presencia de cotxes oficials en els mítings o en els actes de partit. Aquesta practica, tan poc habitual en democràcies “serioses” amb més anys de historia, esta esdevenint un costum i els cotxes de la Generalitat tant es fan servir pel treball de govern, com per activitats personals, familiars o de partit.
No és aquest un problema econòmic, és tan sols ètic. Encara que l'ètica avui ja no estigui de moda.
Si algun col·lectiu professional espera les eleccions, són els xofers de la Generalitat. Els116 professionals que integren aquest cos saben que els actuals dirigents continuen amb la mateixa practica heretada de CiU, i fan del cotxe de tots el seu cotxe particular. Alguns tan sols utilitzen pels seus afers el cotxe i el xofer, d’altres es fan acompanyar pels Mossos.....
Els xofers són l’únic col·lectiu de l’administració que manté el dret a fer hores extraordinàries (380), amb un preu molt raonable (20 euros). Per un polític el silenci d’un xofer val tots els diners que calgui pagar. Dins un automòbil oficial s’escolten moltes converses i es coneixen moltes vides privades.
Seguin les recomanacions del Govern entro a Barcelona a 80 kmts per hora. Faig un acte de fe i em crec que el Govern no te diners, i per això tan sols apuja el sou als polítics i no el pot apujar als funcionaris. Assumeixo que és culpa dels governs anteriors i m’espero uns mesos perquè em puguin fer una radiografia a la sanitat pública. Segueixo les consignes mediambientals del propi Govern i sempre que puc agafo el transport públic, malgrat els retards, o em desplaço amb bicicleta. M’omplo de gestos i obediències, en tant que els meus governants no tenen cura de la imatge que donen, i gasten públicament els diners de tots en les seves activitats privades.
Perquè un votant del PSC ha de fiançar el desplaçament de un membre del govern d’ERC que està de campanya electoral i té interès en prendre-li vots?. Perquè un votant d’ ERC ha de contribuir al desplaçament, cap un acte de partit, d’un conseller del PSC?
I jo que creia que els polítics actuals serien els primers en donar exemple!! vist el resultat repasso amatent el DOG per veure quan surten vacants de xofer.
Querido tafaner...sobre 2.500 € por cabeza...cazi ¡¡NA!!. besitos
Tornem a ser en temps de tortura electoral i ja feia dies que em rondava pel cap fer el mateix. No tinc l'esperança que cap polític llegeixi aquestes ratlles però, si ho fa, sabrà per què he decidit abstenir-me.
1. Com a ciutadans tenim uns drets més o menys importants. Un d'ells és el de no rebre propaganda a casa que no desitgem, de manera que puc evitar trobar-me a la bústia propaganda del Lidl i el Carrefour (per exemple). En canvi hi ha una mena de propaganda que estem obligats a rebre en sobres tancats i amb totes les nostres dades: la propaganda electoral, uns paperots on els polítics ens expliquen les seves mentides. Sabíeu que cada partit rep 0,21€ per cada elector a qui fan arribar la tramesa? És ben bé una manera de fer algun dineret amb l'excusa d'informar-nos. Fixeu-vos que no hi ha cap partit que t'informi a la mateixa carta què has de fer si no t'interessa rebre aquesta propaganda, quan canvi els polítics van fer una llei per la qual s'obliga a posar en tots els mailings aquelles lletres petites on et diuen què has de fer si no vols que t'atabalin més amb papers inútils. La llei no és la mateixa per tots.
2. Tinc el ferm convenciment que la majoria de polítics són una colla de vividors. L'altre dia van passar per la televisió unes imatges del Parlament i en enfocar les butaques, sorpresa! La majoria eren buides! I la meva pregunta és: on eren tota aquella gent? Oi que cobren per fer la seva feina? Van faltar perquè estaven fent una altra feina que els reportava uns ingressos extres? Vosaltres podeu faltar a la vostra feina com si res perquè esteu fent una altra cosa? Sabíeu que cada partit rep 21.167,64€ per cada diputat i senador electe, encara que aquest després no es presenti a la feina?
3. Els partits ens insisteixen molt que ara és l'hora d'anar a votar, que hem de demostrar el nostre esperit democràtic. Ara nosaltres els hem d'escoltar i creure'ls quan ells, en canvi, no ens volen escoltar si pensem que no necessitem la M.A.T., quan ells no ens volen escoltar quan els diem que volem seleccions catalanes (no s'ha de barrejar esport i política, diuen, però no hi ha cap polític que es perdés la final de la Champions a París...), quan ells no ens volen escoltar quan els diem que volem un estatut digne... I així podríem anar seguint. Però és clar, la seva por a l'abstenció és una altra. Sabíeu que cada partit rep 0,79€ per vot al Congrés del Diputats i 0,32€ per vot al Senat? Tenint en compte que en les eleccions del 2004 es van abstenir un total de 7.628.756 electors (fixeu-vos que els polítics mai diuen "persones"), i si cada una d'aquestes persones hagués votat al Congrés i al Senat, l'operació és senzilla: 7.628.756 x 1,11€ = 8.467.919,16€ que els partits es deixen de repartir i que haurien sortit de les nostres butxaques. Mirem-ho, però, des de l'altra banda, tenint en compte que el total de gent que va anar a votar va ser de 24.662.146 x 1,11€ = 27.374.982,06€ que es van repartir els nostres polítics. Quantes coses podríem arreglar amb aquests diners? I quantes es deixarien d'espatllar si no estéssim mantenint els polítics entre tots? És clar que ens volen fer anar a votar!!!
Per acabar fem un petit càlcul del què guanyarien els partits gràcies a les eleccions si es repetissin els resultats de 2004:
1. 27.374.982,06€ en concepte de vots.
2. 7.408.674,00€ en concepte de diputats (350 diputats x 21,167,64€ cada un).
3. 5.482.418,76€ en concepte de senadors (259 senadors, 208 electes+51 designats, x 21.167,64€ cada un).
4. Deixo de banda la propaganda electoral perquè ja no m'hi vull emprenyar més.
TOTAL: pel cap baix aquestes eleccions ens costen 40.266.074,82€. Calen comentaris?
Doncs aquest cop he decidit que ja n'hi ha prou. No penso anar a votar perquè, en primer lloc, penso que aquestes eleccions no són les meves. I en segon lloc perquè com a mínim tindré la satisfacció de tocar-los l'única cosa que a ells realment els interessa: la butxaca. Perquè 1,11€ no són res però si ells ens els pidolen per alguna cosa deu ser...
Tans sols a la plaça de la Font per el DRET a DECIDIR i ademes pagant.
Algú s'hi apunta?
Carta abierta a un amigo indeciso
Querido amigo indeciso,
Me cuentas con dolor y muchas dudas que en esta ocasión, y a una semana de las elecciones todavía no sabes a quien votar. Que es la primera vez desde que puedes hacerlo, y ya van unas cuantas que no tienes claro el voto, que por otra parte siempre ha sido para esa sopa de letras que es nuestra coalición hoy en día, o lo que es lo mismo para Izquierda Unida.
Me cuentas que por más que conoces personalmente a nuestro candidato, y no dudas de la valía y del trabajo bien hecho de Joan Herrera a lo largo de estos años, hay algo que no te acaba de motivar, que no te acaba de "trempar", me dices. Me explicas que te debates entre la abstención, ICV-EUiA y el voto "útil" a ZP. Me lo dices así, sin más excusas, y yo te lo agradezco, y comprendo los argumentos que vas desgranando. El trabajo que estamos haciendo en sordina en muchos lugares, las dificultades para "marcar perfil" ante tanto bipartidismo y silencio mediático. Nos reconoces las dificultades de una nueva generación de dirigentes de la coalición, que intentamos abrir nuevos espacios y nuevos horizontes para una izquierda tan convulsionanda en los últimos veinte y muchos tantos años.
Te tiran para atrás el miedo a que "ellos vuelvan" para volver a estropearlo todo y la falta de chispa de nuestra candidatura. No te acaba de convencer nuestro papel en el Gobierno de la Generalitat, ni a tu juicio, que Llamazares haya sido la "muleta de los socialistas". Son malos tiempos para la lírica, me dices y te lamentas de esta ley electoral canalla, que impide a IU tener representación en muchas provincias donde supera largamente el 5 %.
Me cuentas todas tus dudas, y yo te lo agradezco. Prefiero que afloren y podamos discutirlas, independientemente de lo que finalmente hagas el día 9. Más allá de si logro o no convencerte, habremos podido hablarlo con lealtad y franqueza.
Mi querido amigo anónimo, si de veras quieres saber mi opinión, lo primero que te diría es que no dejes de ejerecer tu voto el día 9. No tires la toalla. No te rindas. Tú no puedes caer en el desánimo, en el "todos son iguales", porque entre otras cosas, sabes que no, que no todos somos iguales, y tienes un montón de gente a tu alrededor que te lo demuestran día a día. Viejos militantes comunistas que han dado los mejores años de su vida para luchar por un mundo mejor. Viejos camaradas, que siguen al pie del cañón, y siempre han sabido "lo que había que hacer", lo que correspondía, lo justo y necesario.
Pero también tienes cerca de ti, otra gente, más joven, con menos recorrido, que también intentan con coherencia, desinteresadamente, seguir trabajando para que las cosas cambien, con las dificultades que eso implica, en un mundo tan complejo como en el que vivimos hoy día. Tú lo sabes, no todos somos iguales.
Pero tampoco te dejes abandonar, tampoco tires la toalla, ante los que te dicen que ha llegado el fin de la historia, y que sólo nos toca elegir entre lo malo y lo peor. No hay peor muerte para un revolucionario que la claudicación, que la renuncia a sus principios, a plantear la batalla de las ideas. Y ese, justamente, es el papel de nuestra izquierda, de esa sopa de letras difícil, ICV-EUIA, IU. De la izquierda roja, verde y violeta, que resulta en este principio de siglo, más necesaria que nunca para devolver la esperanza en un otro mundo posible.
Palabrería. Me dices. Y me reprochas que hayamos aceptado una consellería como la de interior, o que el grupo parlamentario de IU votase a favor de una Ley de la memoria histórica que no anula los juicios de la dictadura. Puede ser que tengas razón, te contesto, que se hayan cometido errores. Pero, ¿había alternativa mejor? Participar con todas sus contradicciones en un gobierno con un programa de cambio más o menos ambicioso, o abrirle de nuevo el camino a la derecha pura y dura en Catalunya. Trabajar para mejorar el borrador inicial de Ley que presentó ZP absolutamente insuficiente, o quedarse impávido, a contemplar los toros de la barrera. La vida exige implicarse, mojarse, a veces equivocarse.
Pero, mi querido amigo, te digo. ¿Te imaginas un Congreso de los Diputados sin IU? ¿Quien díría que la actual política económica es errónea? ¿Quien pediría una reforma fiscal para que pague más quien más tiene? ¿Quién exigiría que no se cerrase un ejercicio presupuestario con superávit mientras haya un sola persona que malvive con una pensión indigna, y un salario de miseria? Si no estuviera IU en el Congreso, ¿Quién continuaría denunciando que el actual modelo económico es insostenible, que no se puede basar el crecimiento económico sobre las espaldas del endeudamiento de las familias, ni la depredación voraz del territorio? ¿Quién dirá el día que todos hayamos votado al mal menor de un ZP tibio e inconsistente, que necesitamos un nuevo modelo energético basado en la eficiencia y las renovables y un modelo ferroviario que democratice el derecho a la movilidad de todos los españoles?
¿Qué pasaría con los inmigrantes el día que IU desapareciese? ¿Quién los defendería de las botas de la xenofobia del PP y del "real polític" de ZP que habla de derechos mientras mantiene el muro de la vergüenza en Melilla? Y podríamos seguir así, mi entrañable amigo. ¿Quién si no estuviera IU defendería sin ambages un Estado Federal, laico y republicano, sin dioses, reyes ni tribunos?
Mi querido amigo, seguramente tienes razón en algunas cosas. y algunos errores se han cometido en estos cuatro años. Seguramente, nuestro candidato no sea la alegría de la huerta. Es posible que deberíamos revisar algunas cuestiones de nuestro papel en gobierno de la Generalitat, pero eso no debe hacernos dudar sobre lo importante. Si IU no existiera habría que inventarla. El verdadero voto útil está en la izquierda para mantener vivia la utopía de otro mundo mejor.
Salud y suerte el día 9. Que no nos duerman con mentiras ni medias verdades.
Com ja acostuma a ser habitual un cop superat l'equador de la campanya electoral, els anuncis, cartells i tríptics, perden el seu protagonisme enfront dels missatges sms. Fins i tot, alguns partits utlitzaran aquesta via durant la jornada de reflexió i fins i tot durant el mateix dia de les eleccions. Recordo que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, gent propera a Esquerra, remetia missatges sms animant a votar el seu partit, el mateix dia de les eleccions.
Doncs bé, ahir vaig llegir un missatge sms enviat des d'algun col·lectiu proper a Esquerra, en el qual es deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i que ZP = Rajoy, i que per això volem la independència (eslògan electoral de ERC). No puc estar més d'acord amb aquestes afirmacions, llàstima que qui les emet és capaç d'entregar la Presidència del nostre país al PSOE, mantenir en el càrrec al President més espanyolista de la nostra història (Montilla), i no poder actuar amb les mans lliures a Madrid en defensa dels interessos de Catalunya, per la por què una sortida de to, pogués comportar un terratrèmol al govern de Catalunya del qual en són els socis majoritaris.
Publica un comentari a l'entrada