Hem conegut la notícia de la mort de Gregorio López Raimundo, un històric del PSUC, un lluitador antifranquista, empresonat i torturat en més d'una ocasió, un exemple de persona i polític compromès en la defensa dels drets democràtics, en una època difícil. López Raimundo és un d'aquells polítics que mereixen el respecte de tothom, també dels demòcrates que no pensen com ell, perquè per davant de tota ideologia, sempre ha prioritzat la defensa dels drets democràtics del poble i un lluitador contra la injustícia social.Sempre he tingut un respecte especial a la seva persona, i l'he situat en el grup de polítics del nostre país que ha deixat petja; aquelles persones que quan parlen t'escoltes atent, perquè saps que alguna cosa aprendràs; un d'aquells polítics de nivell, amb un discurs coherent i responsable, força allunyat del que està passant ara en molts fòrums polítics.La mort de López Raimundo servirà perquè els mitjans periodístiques recuperin instants de la seva vida, i recordem moments del nostre passat per aquells que ja tenim una edat, i tant de bo que els més joves descobreixin un líder polític del nostre país, un nouvingut que va defensar el nostre país davant l'opressió i autoritarisme d'un model d'estat .
5 comentaris:
Ha mort Gregori López Raimundo. Un dels grans lluitadors contra la dictadura. Algú que passarà a la Història. Algú molt ben retratat pel Raimon. Quan vaig conèixer al Gregori López Raimundo vaig quedar impressionat. Deu fer 20 anys i recordo converses entranyables. Transmetia sempre la seva passió per uns ideals que mai va abandonar i alhora ho feia amb aquella veu i aquella imatge de bona persona. Ens faltaran homes i dones com ell.
T'enyorarem.
El vaig conèixer personalment quan ja era president del PSUC, Per a mi, com per a molta gent, abans havia estat un referent quasi mític en la secretaria general del partit, era l’home dels “cabells blancs, la bondat a la cara i els llavis fins dibuixant un somriure” que va venir a Tarragona en els primers temps de la transició a fer un míting al Camp de Mart que no es va autoritzar i va quedar en una petita xerrada a l’entrada de l’auditori per explicar la prohibició governativa, amb la presència distant d’unes dotacions de “grisos” que vigilaven el compliment de la interdicció.
Després va venir moltes altres vegades, a explicar i aplicar el projecte eurocomunista que dirigí i impulsà junt amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, també dissortadament desaparegut. Ambdós van tenir la dignitat de renunciar als seus càrrecs en ser derrotada la línia política que defensaven en el 5è Congrés del PSUC, on va començar el procés de disgregació d’un partit que havia estat el referent indiscutible en la lluita antifranquista i no va ser capaç de mantenir la mateixa iniciativa política en democràcia. Però tots dos van seguir defensant el seu model polític.
Els gestos pausats de Gregori, la seva veu tranquil·la i l’autoritat que emanava, producte de molts anys de militància i unes opinions ponderades, no han de fer oblidar que era un home de caràcter, endurit en mil batalles externes i debats interns.
Siempre es muy difícil sintetizar una larga vida de 93 años, pero mucho más la vida intensa de un luchador: Gregorio López Raimundo. Él fue un hombre valiente, coherente y unitario. Tres características propias com persona y de los comunistas catalanes, de los psuqueros. Valiente, por que se enfrentó a la dictadura franquista desde la clandestinidad y organizado políticamente. Organizado en unos momentos en que se ponía en riesgo la vida al querer transformar la realidad de una Catalunya y de una España bajo la oscuridad represiva de la dictadura, y compartiendo una compleja y arriesgada dirección clandestina de los comunistas catalanes con personas como Antoni Gutierrez Díaz, Pere Ardiaca y Josep Serradell-Román, que hicieron del Partido (sí, en mayúsculas!) el instrumento más eficaz de lucha contra la dictadura.
Coherente, en seu compromiso con las ideas del socialismo y del comunismo, a pesar de las diversas crisis y de los momentos convulsivos que hemos vivido los comunistas catalanes desde los años 80 y que, lamentablemente, nos han hecho menos decisivos en la vida política.
En Gregori i el PSUC d'aquells temps varen fer molt per la normalització lingüística del català i varen ser el que van lluitar més per no fer 2 comunitats lingüístiques a Catalunya. La feblesa de lluita d'ara de molts referents d'aquesta nomenats progres i d'esquerres actuals crec que trigaren poc a relaxar-se encara més en aquest aspecte més nacional, més de respecte per la cultura de casa nostra.
Ha mort Gregorio López Raimundo, un comunista menys. Les apologies que n’hem hagut de llegir als diaris són inconcebibles en un país en llibertat. De fet, com sempre que moren comunistes, els grans enemics de la humanitat. López Raimundo va ser un sinistre militant de la ideologia en el nom de la qual més gent ha estat deportada i assassinada. López Raimundo no demanà mai perdó per la seva vergonyosa adscripció política, per la seva adscripció als governs més sinistres de tots els temps. No serem mai un país decent mentre tractem d’herois els comunistes: perquè si acceptem que el comunisme és una opinió o una ideologia, haurem de pensar el mateix del nazisme o del franquisme, que al capdavall no feren tanta sang.
Publica un comentari a l'entrada