Fa anys alguns pronosticàven la desaparició, l'engrunament de Convergència com un castell de cartes, alguns potser encara s'ho creuen, però hem de dir clarament que Convergència existeix i existirà molts anys, i en tot cas podrà ser refundada o podrà separar-se o desunir-se d'Unió Democràtica, peròcas cap dels pronòstics que alguns feien al final del pujolisme té previst acomplir-se.La seva participació, doncs, en els avenços que es puguin esdevenir haurà de ser crucial Ho dic des de la distancia, de cap manera des de la mania ni la ràbia: no podem menystenir de cap manera el que ha dit Mas, ni tampoc deixar de considerar-lo motiu de lleugera satisfacció.
A risc de ser titllat d'utòpic o eixalabrat, i motiu d'escarni per part d'alguns desselebrats, penso que cada vegada el nacionalisme s'intercanvia més per sobiranisme, i directament es parla sense embuts d'independència com a possibilitat o temor, segons el parlant, encara que se l'anomeni desafecció, que és un mot massa sentimental. Cada dia es parla més d'independència, i aquella paraula només utilitzada per grupuscles, s'observa com a fet pausible, i com a part d'un debat serè i pausat, apassionat sempre, on hi caben sense problemes corbates i texans.Seria un error menystenir un viratge com aquest en un partit amb la importància de Convergència. Assumeixen riscos, i poden perdre gent pel carrer, i ho fan perquè segurament no hi cap altre opció.
El votant convergent del segle XX, potser ara molt caricaturitzat en la figura de Duran, el botiguer que dèiem, el del nostre mal no vol soroll, aquell que fa silenci per no espantar l'Espanya amb la que hi té algun interès, o potser només por, potser farà una mica més gran el PP o passarà a formar part d'una hipotètica Unió descoalicionada, però que amb el seu allunyament del partit de tota la vida, aclarirà qui és, ara, unionista o independentista.
I amb els descendents directes d'aquells que anonenàven "talibans", els qui apostin pel dret a decidir, serà amb els que anirem a votar que sí al referèndum d'autodeterminació. O, és que potser hem estat parlant durant anys d'eixamplar la base social de l'independentisme, del sobiranisme, i quan això sembla que pot produir-se pel costat més fred, quan sembla que algun dia serem més del 18 % els que volem ser només catalans, no serà almenys motiu de bones vibracions? Estic segur que el sobiranisme pràctic, econòmic, allunyat dels sentiments i les pertinences assumides o heretades, es despertarà com un gegant adormit.
Ara per ara, però el despertador encara no ha sonat, i allà cap als bancs de nous votants, on els problemes pràctics amb l'Espanya més pasota són més greus, hi anirà a pescar de nou aquell qui té ja veu el peix venut. Tampoc cal oblidar els passats recents.Hi ha hagut fets que de cap manera, en aquest futur, poden ser defensats amb orgull, reivincats i fins i tot dir que es tornarien a fer, quan es obvi que han estat un autèntic desencís, i llenya al foc de les perplexitats.Segurament per la desconnexió final amb l'estat espanyol falten encara temps.
Cal anar bastint complicitats. Segurament no s'han de fer governs ni aliances, tampoc disolucions o passar-se en bloc a un altre partit. No tinc ni idea com acabarà això de la Casa Gran, ni tampoc és el fonamental el projecte en sí. L'important, justament, és que Convergència, s'expressa amb un nou llenguatge, i aquest ens sona molt. Aquí hauriem de començar les valoracions, pel que diuen i pel que s'enten pel que diuen.
Perquè més que batalles, el que s'han de guanyar són els combats finals, i en aquest no hauriem de mirar qui tenim al costat, colze amb colze. Continuarem la trifulca diària, ens barallarem, no som ni el mateix ni una prolongació, ni un pare i un fill,ni germans, som diferents, però si que tenim un horitzó nacional coincident - amb un projecte polític allunyat - i aquest horitzó a més, potser el compartim amb d'altres que no són ni uns ni altres, i que hem d'acabar de convèncer.
A nivell bàsic, hem de tenir clar aquesta coincidència, aquesta suma o aquesta posibilitat.
I arremangar-nos, que hi ha molta feina a fer.
13 comentaris:
És natural que així sigui. Però, malauradament per al món convergent, la nova casa adossada d’en Mas no ha sorprès ningú.
La decoració és la de sempre però, disposada de manera diferent. El mobiliari corcat i l’ambientador segueix escanpant la flaire del victimisme. No hi ha res de nou al rebost, i a la taula un munt de plats reescalfats i guarnits amb els fruits de la tardor política: Referèndum a l’estil “tribunal constitucional” com a entremès i, de postres Govern concentrat a “l’Estatut escaldat”.
La nova casa adossada fa olor a refregit, a oli recremat i aprofitat. Això sí, les esquerdes segueixen amagades sota la senyera i, l’equip de música brama a tota pastilla no fos cas que algú pogués escoltar les paraules farcides de sentit comú del rellogat Duran Lleida.
La casa adossada de portes estretes i finestres petites pateix seriosos problemes estructurals.
Desconcertant el discurs de l'Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. tot i que apunta moviments dins CDC, no s'ha atrevit a dir res i per no dir-ho tot ha acabat dient el mateix que sempre, però un primer pas interessant per un possible govern més endavant.
Sense defugir una definició, l’autodeterminació és el principi jurídic bàsic, mitjançant el qual una comunitat nacional pot adoptar, lliurament, un determinat tipus d’organització política i, arribat el cas, convertir-se en entitat estatal independent.
L’exercici del dret a l’autodeterminació o a l’exercici de la sobirania és el dret exclusiu d’exercir autoritat política a nivell legal,judicial i/o executiu sobre un territori, grup o a un mateix. I no té cap limitació jurídica al seu poder a l’àmbit territorial o humà que li pertany, tot i que n’hi podria haver de socials, com els drets històrics o altres convencions.
Situem-nos, però, en un terreny més proper, també més controvertit i polèmic, com és la nostra història més recent , començant per la necessitat de revisar les interpretacions sorgides de l’etapa que en diem “transició democràtica”, en la que vam perdre tants llençols, i potser, per això, encara paguem equívocs que no ens deixen avançar en la generació d’alternatives.
El dret a l’autodeterminació va ser, des de posicionaments d’esquerres diversos, reivindicat en moments més durs políticament i s’abandonà, com la història dels moviments obrers, en nom del silenci al que ens va abocar aquesta transició.
Arrosseguem, doncs, la renúncia per part de l’esquerra clàssica que el reclama per altres pobles, sempre i quan no formin part de l’estat espanyol, però callen covardament quan parlem del dret a la sobirania de Catalunya.
Ara, quan el preu de la dependència afecta prioritàriament les nostres classes més populars, quan calen, més que mai, espais independents de reflexió i la defensa del dret a l’exercici d’autodeterminació ens pot tornar al camí de la utopia que no s’hagués hagut d’abandonar, ara, tenallats per la por visceral a la llibertat d’expressió, a la nostra esquerra clàssica li fa pànic que s’autodetermini la gent, que parlin, que decideixin...
I, viuen la possibilitat d’exercir, com a poble, el dret col·lectiu a la sobirania com una cosa que s’ha de dir amb la boca petita, en la intimitat, vaja!
És hora, de tornar a la utopia. És hora de retrobar el sentit de col·lectivitat i de reivindicar, amb veu clara i nítida, sense renúncies, incomprensibles en una democràcia moderna, que algun dia, amb proposta de data, aquest poble exercirà, fent parlar les urnes, el seu dret a la sobirania.,amb CDC+ERC o consegirem.
El secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós s’ha referit a la conferència d’Artur Mas sobre la refundació del catalanisme com “un pas cap a Esquerra” i ha declarat que “el que sobta és com pot conviure aquesta proposta amb el senyor Duran Lleida, que està a les antípodes del senyor Mas”.
Puigcercós ha fet aquestes declaracions en una entrevista a “El món a RAC 1” on també ha pronosticat que “després de les eleccions espanyoles, si no hi ha una majoria absoluta i CiU ha de jugar, si el senyor Mas és congruent, assistirem a la ruptura definitiva” entre CDC i UDC.
Molt interessant el teu punt de vista, Tafaner.
Dels més intel·ligents que he llegit al respecte.
Jo també sóc dels que penso que és millor pensar a veure com sumem en comptes d'anar-nos matant en nom de Catalunya i del PSC-PSOE.
tafaner, molta gent de CDC creiem amb una covERCgència per portar el país endevant.
Això si, us heu de desfer del Sr. Rovira i donar pas al Sr. Puicercós qui té les idees del país molt més clares i les ulleres menys entelades que el Sr. Carod.
Igual que naltros,ens hem de desfer del Sr.Duran.
La primera feina a fer, seria no posar el Montilla de president..
I de pas podrieu fer desapareixer el Carallod del mapa polític.
La resta és bla, bla ,bla......
I a l´Torre com porteu les ulleres?,tots plegats.
Fa vergonya,com portem el poble.
PARLEU DE UNA PUTA VEGADA¡¡¡
En l´meva modesta opiniò:
a) El projecte de la Casa Gran del Catalanisme presenta un clar contingut material que fan que no sigui un projecte buit i per tant, un mer eslògan necessari per guanyar unes eleccions. La presentació en forma de conferència que feu Artur Mas va evidenciar que la Casa Gran del Catalanisme és un projecte seriós que té la voluntat de convertir-se en un programa de Govern. Tot identificant els principals problemes que té Catalunya en aquests moments l’Artur Mas va proposar solucions capaces de revertir la situació actual i treure al nostre país de la crisi en la que es troba.
b) Considero encertat identificar catalanisme amb centrisme donat que les solucions proposades pel líder de CIU no són solucions ideològiques sinó solucionis flexibles i obertes que no podrien ser posades en marxa des del punt de vista d’una ideologia concreta. La vocació transversal i ideològicament transcendent del catalanisme va quedar representada pel projecte de la Casa Gran del Catalanisme gràcies al seu contingut flexible i ampli, escenificat mitjançant l’expressió dret a decidir com a síntesi del consens necessari per resoldre les problemàtiques sustentadores de la greu crisi catalana.
c) Una vegada definit el projecte és necessari portar a terme les accions indispensables per tal de poder-lo materialitzar tot dotant-lo de la base suficient per poder-li assegurar el recolzament electoral de la majoria de la ciutadania catalana. La Casa Gran del Catalanisme és el programa electoral per superar la crisi catalana i impulsar el nostre país de l’opció política representant de l’espai central La Casa Gran porta associada la refundació de l’estructura política centrista que la representa.
Per aquesta raó CDC i UDC han d’abandonar el nom de Convergència i Unió tot substituint-lo pel de Partit de Centre Català incloent en règim de federació juntament a CDC i UDC el futur Partit Català d’Europa i les plataformes polítiques que puguin sorgir en un futur.
En cuan a ERC,es un altre cosa.
Ja veus que hi ha gent amb ideologies molt diferents. Tots podem ser molt contundents defensant els nostres postulats. E Senzillament, crec que de vegades no som conscients d'allò que diem. Hi ha un PP i un PSOE espanyolitzats, i els pitjors són uns que no et donen el poder en un moment puntual. A més, com si en tinguessin l'obligació!
Ja saps que sempre evito confrontacions esquerra-dreta, perquè el meu interès és sempre Catalunya i els Països Catalans, malgrat que els meus ideals són..(els coneixes prou bé, malgrat que no en faci un gran camp de batalla).
Tots els partits fan errors, i hi ha polítics que estarien millor a casa seua (Duran segur, Puig...no m'agrada però...). Quant a ERC i ICV, si aconsegueixen crear-se una imatge pròpia, alliberada del PSOE, pot tenir un espai molt més ample i ser molt més positius en l'aspectre polític actual.
Saps que t'ho dic des de l'apreci, tots teniu dret a tenir els vostres ideals i els vostres lligams.
Una abraçada.
Bé, no es pot esperar res més d'altres partits que no creuen en la nació catalana. Per un cop a la vida són conseqüents amb el seu discurs, no?
Segurament, els camins a la independència són diversos i molts d’ells inescrutables. Però el que mai m’hagués imaginat, és que la crisi de rodalies seria una oportunitat per reivindicar la independència, conegut l’escàs interès mostrat fins ara d’aquest món per quelcom de tan quotidià i prosaic com és el servei de rodalies. Bé, les coses canvien, i una pèssima gestió del govern central, titular dels serveis de Renfe, de les obres del TGV que han afectat greument i llargament al servei de rodalies, han desfermat aquesta nova via “dels retards de Renfe cap a la independència”.
Tant se val que el servei de rodalies estigui pendent de traspàs gràcies al nou estatut. O que junt a la responsabilitat principal dels diferents governs de l’estat per la desinversió que ha patit el servei de rodalies, hi hagi la complicitat activa i passiva d’una CiU que va governar 23 anys la Generalitat i va ser decisiva un munt d’anys, tant en governs del PSOE com del PP. És igual, ells vindran també a la manifestació.
Total, els convergents també estan pel dret a decidir. Envejo la plataforma pel dret a decidir la seva capacitat d’agitació en la mateixa proporció que lamento l’encarcarament de les esquerres socials i polítiques.
Crec que el més raonable és que aquesta mobilització l’haguessin convocat els sindicats, el moviment veïnal, usuaris, etc.. No ha estat així. Ara cal que el proper dia 1 de desembre el seguici social sigui immens per centrar la mobilització en el seu objectiu central que és el d’una xarxa de rodalies adequada i el del seu traspàs a la Generalitat.
La manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir d´aquest dissabte a la capital catalana, serà un èxit rotund. L´endevino multitudinària. I crec que és un error que el PSC no la secundi perquè hi ha moments i circumstàncies en que els partidismes haurien d´importar ben poc. Gens, diria. Almenys pel PSC. És per això que calia no girar l´esquena al carrer. I malgrat pensar que l´assistència d´algun dels partits que hi seran, és estratègica i no altruïsta, i que per descomptat que hi ha un rerafons polític, calia ser-hi. És l´única que hi haurà, doncs benvinguda sigui, vingui d´on vingui. Calia situar l´horitzó al carrer, en el sentiment de desànim dels ciutadans i no en l´estratègia dels partits rivals, tan a nivell nacional (CIU) com estatal (PP). Al meu entendre, si la mani és un fracàs, tothom hi perdrà. Però si és un èxit, el PSC també hi perdrà. I una altra cosa, potser UGT i CCOO no hi seran, però la majoria d´afectats pel caos ferroviari són treballadors. Pressions als sindicats per no assistir-hi? Una mani multitudinària posarà en perill la victòria del PSOE a Espanya? O l´esperonarà per tal d´entendre´ns millor? La putada per tots aquells que no hi seran (partits o sindicats) serà que aquest dissabte el carrer s´ompli d´usuaris espontanis que han suat i suen cada dia la samarreta als vagons de Renfe, parlin català o espanyol, siguin d´un o altre partit. Perquè deixant de banda el rerafons polític que cadascú hi vulgui veure, potser pels usuaris és l´única manera de dir PROU, independentment de quin color sigui la bandera. De ser així, ja podrien començar a córrer aquells que els han girat l´esquena...i és que mai cal subestimar el poble, que com el client, sempre té raó.
No ens enganyem, els objectius de qualsevol reivindicació, als partits polítics catalans, els importen ben poc. I encara menys quan aquests tenen a veure amb qüestions de casa nostra. «Instrument» és la paraula, ben allunyada del «fi» que volem aconseguir. Els partits, que es presenten com a instruments, instrumentalitzen de la millor manera possible qualsevol acció, qualsevol reivindicació o qualsevol problema per aconseguir els seus fins electorals. Fan el que els toca, no? La llei, la seva llei de sempre. Per això tenim el país com el tenim.
Publica un comentari a l'entrada