dimarts, 27 de novembre del 2007

DEMOCRÀTICS ?

Els partits polítics juguen sempre al concurs de qui és més democràtic o el que escolta més el poble. Aquests dies em fa força gràcia això. Com cada cop que s'acosten unes eleccions es proclamen els candidats de cada partit.
I insisteixo a remarcar la paraula "proclamen".
Hi ha diferents variants per a proclamar... Aplaudint en una assemblea del partit per exemple, també ho és escollir el candidat en un consell nacional on hi ha uns quants escollits enlloc de tots els militants, i moltes altres formes.
Escollir un candidat és una cosa que ni tan sols els militants dels partits polítics poden fer, el cas d'en Duran i Lleida per a CIU. No entenc perquè es proclama en Duran com a candidat .
Un líder que no és escollit democràticament dins d'un partit, sinó que és imposat per la força de les quotes. Per què només hi ha un sol candidat a cada partit? és que ningú més es veu capacitat per presentar-se o es que saben que lluitar contra la maquinària interna del partit és impossible?
Alguns diran que a Esquerra no passa això perquè es va tombar la candidatura oficialista de Lleida, però si no la van saber mantenir va ser per la ineptitud del que es presentava i pel secretari d'organització, i per un que cau en pugen 50.
El nucli Montilla a base de favors i joc brut s'ha instaurat al capdavant del partit i els càrrecs electes, el PP amb en Cirera com a líder...
Tanta gent de baix perfil a la política no serà perquè no han de guanyar-se res? Potser tenen els amics que calen per ser proclamats per a ocupar un càrrec electe i, per tant, els militants no poden dir que un és un inepte per a presentar-se a unes eleccions escollint-ne un altre.
Recordo que encara hi ha una llei electoral catalana pendent des de fa 30 anys, i no ens ha d'estranyar que encara no s'hagi fet. Simplement, quin partit pot parlar més de models per a representar al poble si a dins de casa seva no tenen més que una paròdia de la democràcia?
Les primàries han de ser un element més de la democràcia a dins dels partits.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Què ens convè: Càrrecs electes professionalitzats o gent preparada amb ofici que ocupi càrrecs electes?

Sense cap dubte, la segona opció.
L'exercici del càrrec polític no s'ha de convertir en una professió, malgrat que la tendència que es porta actualment va marcant el contrari.

Interessen les persones que s'apropen a la política amb l'ànim de responsabilitzar-se de decisions que afectaran a la comunitat que l'ha escollit i en desenvolupar un càrrec de representació institucional amb honestedat.

Ens interessen gent amb fortes conviccions ideològiques i ètiques.
Gent autoexigent i amb capacitat autocrítica.

Simples gestors no calen.
Gent guapa i simpatica sense res més tampoc.
Líders carismàtics i prou sempre ben lluny.

rafael ha dit...

Ahora el PP, quiere recortar a los partidos nacionalistas, lo que gana en las urnas, para que no manden mas, de lo que ellos quieren.
Listas abiertas ya. besitos

Anònim ha dit...

Als partits polítics es reclama més democràcia interna. Hi ha qui ho veu com un símptoma de desconfiança de la militància en la direcció. En realitat, la democràcia interna s’hauria d’interpretar com un signe de confiança de la direcció en la militància.

Anònim ha dit...

Qui es separa de qui: el que no té ganes de continuar en situació desfavorable o el que et fa la vida impossible? Qui conrea sentiments nacionalistes: la perifèria o el centre?
Aquests dies, després de setmanes amb els problemes de rodalies i l'evidència de la manca d'inversió espanyola a Catalunya, han sorgit dues veus discordants amb un component de sorpresa important. El senyor Joan Rossell i el president José Montilla, han parlat clar i català. El primer denunciant el desequilibri inversor que pateix Catalunya des de fa molts anys, i el president advertint del perill de la desafecció dels catalans, si es mantenia aquesta actitud contra Catalunya. Perquè llavors és quan sents preguntar-se "per què no ens deixen anar si no ens volen?" ara penso que és de prou actualitat, que no és a base d'estridències i actituds insolidàries que s'aconsegueixen els objectius, sinó que és més eficaç sensibilitzar les persones que, al marge de sentiments i creences, som tots els que vivim en aquesta terra els que en sortim perdent, i que cal exigir els nostres drets i denunciar situacions discriminatòries. D'aquí el meu suport a iniciatives com les d'un aeroport en condicions, perquè hi podem anar tots, al marge de les nostres preferències polítiques.
No sé si els fets i declaracions d'aquests dies tindran continuïtat, o es tracta simplement de tocs d'alarma, per corregir trajectòries, amb l'esperança de no fer massa soroll. Sigui com sigui, crec que ha valgut la pena perquè alguna cosa han remogut, i potser qui ho havia de dir, s'hi ha llançat i qui ho havia de sentir, ho ha escoltat. Estarem amatents.