Comencen a sonar amb força els tabals de les eleccions. Tot i que els tabalers reials avisen que la guerra esclatarà en època de castanyes i panellets, els muntaners xiuxiuegen a qui els vulgui escoltar que la lluita es farà sense mànigues de camisa, en ple estiu.Però tant si les eleccions se celebren al novembre o al juny, les maquinàries electorals dels partits ja han començat a escalfar motors.
El camp de batalla d’aquestes eleccions no serà pas el combat típic entre partits, ni entre fórmules de govern ni tampoc de programes. Trist, però cert. Votants d’uns i altres es declaren cansats de tanta repetició de la mateixa lletra. El repte d’enguany serà combatre l’abstenció. Per uns: “si el meu guanya i no governa, per què voto?”… Per altres: “si voto i un tribunal m’ho tomba, per què voto?”… I al final tothom es queda a casa. Només cal mirar la tendència dels vots dels principals partits. Vèncer l’abstenció no serà fàcil amb una crisi econòmica galopant, més i més casos de corrupció i l’etern perill de la sentència del Tribunal que declararà inconstitucional la voluntat dels catalans…
(La precampanya: estratègies i maldecaps.)
Convergència i Unió. Mas ha de mobilitzar el seu electorat com sigui. O tot o res. A les passades eleccions (2006) el dilema era CiU o tripartit. Ara ja no cal un nou DVD per advertir del mal govern d’un Tripartit III, això ja ho fan el conseller Maragall i alguns dirigents d’Esquerra i del PSC. Ara no hi ha prou amb guanyar les eleccions -ho tenen fàcil- sinó que cal poder formar govern. O cap a casa. Per això cal mobilitar els dos-cents mil votants de l’època Pujol que van abandonar el vaixell el 2003 i no han tornat a pujar a bord. I si cal, seduir-ne de nous. El problema és… Es deixaran
seduir? El lema de precampanya: «Comença el canvi» i «Començar il•lusiona».
Partit Socialista. Al president Montilla se li nota que prefereix gestionar que presidir. Les enquestes baixen, com l’entonació dels seus discursos. Li costa seduir. És clar que el president no podia deixar a Mas defensant l’Estatut en solitari i ara ha alçat la falç (massa tard) en defensa del text estatutari, però molts votants socialistes (PSOE) no entenen aquest paper de defensor del terme “nació” ni per què no es vol Zapatero a Catalunya. Montilla haurà de gestionar aquesta situació. Ningú com ell controla el totpoderós aparell del partit socialista i només ell pot fer quadrar el cercle esquisofrènic entre el sector catalanista (Maragall-Nadal-Tura-Castells) i el sector més “psoeista” del partit (Chacón-Corbacho-Iceta-De Madre). Un equilibri que els adversaris creuen que no se sabrà/podrà mantenir. El seu lema de precampanya ho diu tot: «Segueixo creient». Amééén.
Esquerra Republicana. Joan Puigcercós és la nova (?) cara d’E després d’arraconar l’irreductible Carod. Carod, però, es deu estar fregant les mans pensant: “Marxo jo i s’enfonsa el vaixell. Potser sí que sóc el Messies?”. Mentrestant, Puigcercós s’ha trobat davant de dos enigmes que marcaran el resultat del partit. Per una banda, ara que l’ovella negra del tripartit II ja no és Carod sinó Joan Saura d’ICV, Esquerra baixa a les enquestes i, en canvi, Iniciativa es manté. Per què?! I, per l’altra, tot i que les enqu
estes indiquen que el nombre de possibles escons no para de baixar, no sembla que els reculli el Reagrupament de Carretero! On van els votants sobiranistes?! El seu repte serà resoldre aquests enigmes.
El camp de batalla d’aquestes eleccions no serà pas el combat típic entre partits, ni entre fórmules de govern ni tampoc de programes. Trist, però cert. Votants d’uns i altres es declaren cansats de tanta repetició de la mateixa lletra. El repte d’enguany serà combatre l’abstenció. Per uns: “si el meu guanya i no governa, per què voto?”… Per altres: “si voto i un tribunal m’ho tomba, per què voto?”… I al final tothom es queda a casa. Només cal mirar la tendència dels vots dels principals partits. Vèncer l’abstenció no serà fàcil amb una crisi econòmica galopant, més i més casos de corrupció i l’etern perill de la sentència del Tribunal que declararà inconstitucional la voluntat dels catalans…
(La precampanya: estratègies i maldecaps.)
Convergència i Unió. Mas ha de mobilitzar el seu electorat com sigui. O tot o res. A les passades eleccions (2006) el dilema era CiU o tripartit. Ara ja no cal un nou DVD per advertir del mal govern d’un Tripartit III, això ja ho fan el conseller Maragall i alguns dirigents d’Esquerra i del PSC. Ara no hi ha prou amb guanyar les eleccions -ho tenen fàcil- sinó que cal poder formar govern. O cap a casa. Per això cal mobilitar els dos-cents mil votants de l’època Pujol que van abandonar el vaixell el 2003 i no han tornat a pujar a bord. I si cal, seduir-ne de nous. El problema és… Es deixaran
seduir? El lema de precampanya: «Comença el canvi» i «Començar il•lusiona».Partit Socialista. Al president Montilla se li nota que prefereix gestionar que presidir. Les enquestes baixen, com l’entonació dels seus discursos. Li costa seduir. És clar que el president no podia deixar a Mas defensant l’Estatut en solitari i ara ha alçat la falç (massa tard) en defensa del text estatutari, però molts votants socialistes (PSOE) no entenen aquest paper de defensor del terme “nació” ni per què no es vol Zapatero a Catalunya. Montilla haurà de gestionar aquesta situació. Ningú com ell controla el totpoderós aparell del partit socialista i només ell pot fer quadrar el cercle esquisofrènic entre el sector catalanista (Maragall-Nadal-Tura-Castells) i el sector més “psoeista” del partit (Chacón-Corbacho-Iceta-De Madre). Un equilibri que els adversaris creuen que no se sabrà/podrà mantenir. El seu lema de precampanya ho diu tot: «Segueixo creient». Amééén.
Esquerra Republicana. Joan Puigcercós és la nova (?) cara d’E després d’arraconar l’irreductible Carod. Carod, però, es deu estar fregant les mans pensant: “Marxo jo i s’enfonsa el vaixell. Potser sí que sóc el Messies?”. Mentrestant, Puigcercós s’ha trobat davant de dos enigmes que marcaran el resultat del partit. Per una banda, ara que l’ovella negra del tripartit II ja no és Carod sinó Joan Saura d’ICV, Esquerra baixa a les enquestes i, en canvi, Iniciativa es manté. Per què?! I, per l’altra, tot i que les enqu
estes indiquen que el nombre de possibles escons no para de baixar, no sembla que els reculli el Reagrupament de Carretero! On van els votants sobiranistes?! El seu repte serà resoldre aquests enigmes. Però encara n’hi ha un tercer, tant per a Esquerra com per a Reagrupament. Els dos s’han de preguntar per què no reagrupen (una nova formació independentista vinculada a la CUP es presentarà al Parlament). Dividits fem força? Amb els resultats a la mà, Puigcercós podrà decidir si l’estratègia d’Esquerra dels darrers anys ha estat encertada. El lema de precampanya: «Puigcercós 2010, Catalunya decideix ».
Partit Popular. Alicia Sánchez continua amb el seu discurs passi el que passi, guiada per un full de ruta d’una inflexibilitat al-lucinant!
Partit Popular. Alicia Sánchez continua amb el seu discurs passi el que passi, guiada per un full de ruta d’una inflexibilitat al-lucinant!
El TC tombarà la voluntat dels catalans expressada a les urnes pel recurs del PP? Això no va amb ella. Que hi ha corrupció al PP per tot l’Estat? Tampoc això no va amb ella… Sembla que ningú no s’atreveix a dir-li que no és l’Obama catalana… El lema de precampanya: «Solucions per als 
catalans ».
Iniciativa – Verds. Una altra cara nova. Joan Saura deixa pas a Joan Herrera. El nou candidat s’ha trobat sol alçant la bandera del tripartit d’esquerres i ha aconseguit mantenir fidel un electorat sovint propici a l’abstenció malgrat els incendis, carregades de mossos, nevades, informes… El candidat té el repte de deixar enrere la imatge del “noi de la bicicleta” i oferir als seus votants la imatge d’un líder sòlid, i als seus actuals socis de govern, raons -i sobretot escons- per tornar a reeditar l’actual fórmula de govern. A pedalar!
Ciutadans. Les disputes fraticides amb UPyD poden acabar amb tots dos sense cap representació electoral. A més d’un, aquesta situació li desperta un somriure sorneguer…
catalans ».Iniciativa – Verds. Una altra cara nova. Joan Saura deixa pas a Joan Herrera. El nou candidat s’ha trobat sol alçant la bandera del tripartit d’esquerres i ha aconseguit mantenir fidel un electorat sovint propici a l’abstenció malgrat els incendis, carregades de mossos, nevades, informes… El candidat té el repte de deixar enrere la imatge del “noi de la bicicleta” i oferir als seus votants la imatge d’un líder sòlid, i als seus actuals socis de govern, raons -i sobretot escons- per tornar a reeditar l’actual fórmula de govern. A pedalar!
Ciutadans. Les disputes fraticides amb UPyD poden acabar amb tots dos sense cap representació electoral. A més d’un, aquesta situació li desperta un somriure sorneguer…
