Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir.Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici.
Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts? A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora?
Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel•les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament. Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho f
em nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res.I amb els polítics que tenim malament rai!
Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. A les properes eleccions, a la vista de com està el pati, em sembla que votaré en Leo Bassi, amb l’única condició de que aprengui català.
Tot plegat una llàstima!
