Caminar. Caminar amb una meta a aconseguir, però sobretot caminar.El camí d’Arenys (així s’haurà de batejar) ja hi era, sempre ha estat, els camins com les escultures fetes en roca viva sempre han contingut un itinerari i una figura. Només calia que algú desbrossés la ruta i tragues la pedra que sobrava perque apareguessin. Es veritat que un cop fet tot sembla senzill i evident, tothom hi havia pensat, però cap caminant ni escultor s’havien posat a la feina.
Ara però, quan el punt de partida del Maresme ha obert els ulls a tanta gent, inclosa aquella que ens voldria cecs, ens caldrà mes que mai l’épica de la marxa.
No hi ha obstacles insalvables, n’hi ha d’evidents -els que semblen mes grans però els veiem- n’hi ha de camuflats, però que intuïm, i n’hi ha de tramposos, mines antipersonal, soterrades.
El front espanyol d’Ebre enllà no es pas el pitjor, ni el front anticatalà, presidit pel president Montillà, massa evident per enganyar a ningú. Fins i tot el front trampós dels partits que amb legalitat espanyola i vitola catalana volen sucar pa als dos plats, ens confondrà.
Les trampes de llop que no hem de trepitjar son les de l’amic, i el company aposentat i derrotista. N’he trobat, no hi ha com l’estat del benestar per adormir sense opiacis.
Esperonar als rucs catalans, questa es la primera feina. Si son catalans i no son rucs, correran
