dimarts, 22 de setembre del 2009

Article imprescindible

Abans i després del 13-S
"Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".
El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris.
L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.
El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?
Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.
Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!
Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.
Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?
Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.
Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.
La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.
Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!
Carles Móra, alcalde d'Arenys de Munt