dimarts, 24 de febrer del 2009

Veure per creure.

De l'actuació del ja exministre Bermejo en quedarà una vaga de històrica jutges i una cacera al més pur estil de l'antic règim. Motius suficients per presentar la dimissió.
Ens agradi o no, els símbols i les formes són importants i qui no ho té en compte en pot sortir escaldat. Per la seva importància és convenient no banalitzar els símbols ni fer-ne un mal ús, perquè si els hi traiem la seva significança ja no ens serviran, i en tot cas n'haurem de buscar d'altres.
El que li ha passat a Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa.
Avui podríem parlar de les formes d'alguns polítics, i en concret del fins avui ministre de Justícia; un ministre que va ser polèmic abans de ser nomenat i que el propi nomenament va ser molt criticat. Sense ficar-me en la idoneïtat o no d'anar de cacera, i de fer-ho amb qui un vulgui, insistiria en la consciència que un polític del seu rang ha de tenir sobre la repercussió dels seus actes. De la mateixa manera que un pare, que té una influència directa en els seus fills, no pot predicar allò que no compleix, un polític que està al servei dels qui l'han escollit, no pot ignorar les regles ni les lleis.
A l’Espanya progre de ZP anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences.
Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de mister Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
No és, la justícia i el seu funcionament intern, precisament un àmbit del meu interès, pel què, més enllà de l'escenari de vagues de jutges i de la necessària millora del sistema judicial, no em pregunteu..... Però aquest és un escenari que un ministre de justícia no ha d'evitar, és el seu escenari, és el terreny on ha de jugar. La inoportunitat d'una cacera, no només per la companyia, també per alguna de les seves derivades, ha precipitat la seva dimissió, sobretot perquè era ell, precisament, carn, carn viva, carnnassa política pel Partit Popular, en un intent, ara fallit, d'amagar les pròpies vergonyes amb les vergonyes (?) alienes...
Ha fet bé dimitint, bé pel govern ZP, bé pel ministeri i bé per no ennuvolar, encara més, la nevulosa d'espionatge i corrupció del PP. I també pel seu bé... deu tenir ahores d'ara, una gran sensació d'alleujament... Les dimissions no sovintegen massa, ho sabem. Tampoc és qüestió de fer-li més honors dels que li corresponen pel fet de dimitir, però sí cal remarcar-ho en la seva justa mesura.
Rajoy no podrà mirar més en rellotge i informar de l'hora tot esperant la dimissió que tan reclamava però tan i tan poc, en el fons, desitjava, Rajoy ja pot mirar de nou al bell mig del seu descentrat partit i posar-hi ordre, doncs ell, com probablement sap i sospita, pot ser-ne la propera víctima política. Haurà de refer, el PP, el seu argumentari de campanya...
Amb la dimissió de Bermejo i el nomenament de Caamaño no només es gira full en l'àmbit estrictament de la justícia (com amb els nous entrenadors), sinó que des de la perspectiva catalana, el govern guanya un ministre que coneix per exemple, i d'aprop, els horitzons estatutaris catalans. Aquesta és la primera valoració que n'ha fet el PSOE-C: José Zaragoza destaca la “visió de l´Espanya plural” del futur ministre de Justícia i assegura que “l´avala la seva trajectòria personal”.
Ara bé, de totes les derivades de la dimissió de Bermejo, em quedo amb les declaracions (premonitòries), en resposta a la pregunta hàbilment dirigida (¿envidia usted alguna cosa a Bermejo? -no literal-) al Ministre d'Economia a la qual ha respost: le envidio ser exministro!. No crec, però, que el ministre Solbes tingui previst, a la seva agenda, anar de cacera...
Les formes són importants, i penso que al ara el exministre Bermejo li han fallat sovint, i potser el millor que podia passar era que dimitís, però que ningú s'equivoqui, això no és la victòria de ningú, sinó la de tots, i per tant que ningú es vulgui endur el mèrit.
Si les formes són importants, també ho són els símbols i no estic d'acord a que me'ls prenguin, però tampoc que en facin mal ús, i encara menys que em donin gat per llebre.
Tot i que el seu substitut compte amb bones referències, el fet de que sigui el negociador de l'Estat Espanyol pel tema de l'Estatut de Catalunya, no sembla una bona carta de presentació per algú que pugui aportar o promoure, cap canvi de sistema, per tal de satisfer les aspiracions nacionals de Catalunya. Ni tampoc per intentar seriosament una reforma del sistema judicial. El més important però, es que per fi algú del món de la política professional, presenta la dimissió davant la seva incapacitat, i dels seus errors. Una actitud que tindria que continuar i del que molts polítics en tindrien que prendre exemple.
El més important de tot, però, és ser conscient en qualitat de què decideixes el símbol adequat. No jugo amb els símbols, sinó que penso en l'ús que de les meves decisions poden fer els que em tenen l'ull a sobre, per raó del càrrec no pas pel nom.
Aprofitant que avui és dimars, reclamo el meu dret a l'autodeterminació.
Qui no me'l defensi, no em vol el bé.
Jo ho veieu, això és el que ens ofereix espanya, anar de caça, corrupciò massiva, ministres de justícia que es salten les lleis, espies... i tot això en com a molt 3 setmanes. I encara hi ha gent que no vol la independència.
Veure per creure.
D’aquí a pocs dies (el 7 de març), milers de catalans envairan pacíficament Brusel·les per recordar al món que els catalans no volem allò que tenim, sinó que aspirem a ser el que volem:lliures. Per altra banda, s’acosta el moment de la veritat respecte l’Estatut i el finançament, i les màscares començaran a caure.
A més a més s’acosta la fí d’un cicle polític marcat per la submissió de la política nacional als interessos espanyols: al tripartit se li acaba la corda. Tot això, per força ha d’acabar repercutint en una època de “canvis”. I no crec, tot i la meva tendència al negativisme, que els canvis siguin per anar a pitjor. Perquè, podem estar pitjor? Segurament si. Existeix aquella llei universal que proclama que el que pot empitjorar, empitjorarà. Però no me la crec. Després d’èpoques de devastació (i políticament aquest país està desballestat) arriben èpoques de bonança. I arribaran

1 comentari:

Anònim ha dit...

Resulta que Mariano Fernandez Bermejo ha dimitit per “no perjudicar al seu partit” i per no “sentir-se instrumentalitzat per l’oposició”. Quin ha estat el pecat de Bermejo? Haver-se posat d’acord amb un jutge per enviar a un grapat de “xoriços” a la presó. Quin han estat els perjudicats per l’acció d’en Bermejo? Doncs els “xoriços” en qüestió. Qui ha demanat la dimissió d’en Bermejo? El partit polític on militen els “xoriços” i la seus mitjans de comunicació afins (altrament dits “caverna mediatica”). I el paio va i dimiteix (o el fan dimitir).
Ara fa poc més d’un any, les obres del TGV, a part de patir un retard important, van provocar un esvoranc a l’altura de Bellvitge que va mantenir tallat el tram quasi dos mesos. Tot plegat va ser un cúmul de despropòsits i la responsable última va ser la ministra de foment Magdalena Alvarez. Qui va ser el perjudicat per aquell tall? Doncs milers i milers de ciutadans. Qui va demanar la dimissió de Alvarez? La majoria dels partits catalans i gran part de la societat catalana. Ens van fer cas? No. No solament la ministra no va dimitir, sinó que el inefable ZP la va renovar al càrrec desprès de guanyar les eleccions (gràcies per cert a molts dels vots dels milers de damnificats per les obres del TGV, socialistes ells)
I encara hi ha gent que pensa que hi ha encaix possible amb Espanya? Que podem “negociar de tu a tu”? Que podem ser “decisiu a Madrid”? Si ni tant sols es va aconseguir fer dimitir a la ministra que ha perjudicat més als catalans en anys