divendres, 13 de febrer del 2009

QUI NO ES MULLA, NO PESCA !

Ja fa una mica més de dos anys dels nostres el.eleccions i parlàvem i discutíem si la decisió d'Esquerra ( abans ERC ) tenia que ser donar suport a Montilla i al PSOE-C, ajudar a Mas i a CIU o mantenir-se al marge.
Els arguments eren sobradament coneguts:
Si ajudes al PSOE-C ajudes al PSOE, tant nacionaliste o mes espanyol com el PP, i si no t'ho creus només cal que escoltis al Bono, Ibarra, Chaves i molts altres del mateix pelatge.
Si dones suport a CIU es una tocada de nassos i, encara que en política no es porti, no deixa de ser una questió d'honor i de principis.
Qué s'havia de fer?. Anem amb els espanyolistes o amb els pseudonacionalistes catalans?.
Ja saveu quina era i es la meva opinió. Ni l'un ni l'altre. Al marge i dominant la situació. Fixa't que ara el Govern actual está “suplicant” a Madrid el que es nostre i s'en foten de nosaltres de la forma més humiliant. S'en riuen. Alló de "vuelva usted mañana".
Tot aixó, per que m'imagino la situació sent a fora. Amb tot el que está passant amb l'Estatut , la financiació i altres coses, el nostre primer bon día podría ser: " O us planteu o moció de censura per vosaltres".Però aixó es somiar truites.
Jo no vaig votar aquesta Esquerra. Jo vaig votar per Catalunya i pel Republicanisme i estic decebut .Em temo que als properes eleccions ens haurem de replantejar i pensar moltes coses.
S'han complert 6 mesos de la data fixada per que el Govern de l' Estat aprovés el nou finançament de Catalunya segons l' Estatut i aprovat per tothom (Parlament de Catalunya, Congrés, Senat, Referèndum del Poble Català).Com català em sento enganyat per un President (Zapatero) que reiteradament va fer públic que, acceptaria l' Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
No ha estat així. I després d' una retallada durant el seu pas pel Congrés, ara resulta, que lo més calent està a l' aigüera. Amb tot això, la classe política es pregunta perquè la gent s' allunya de la política i no creu en els polítics. I és per això, que aquest sentiment d' engany, malauradament, cada vegada està més estès entre la població catalana. Malauradament, el Govern de l' Estat ha fet dels incompliments una practica habitual, però, per afegir el desencís que senten l' inmensa majoria dels catalans, un es pregunta: Que fa el Tripartit ? Per tant tenim a Catalunya, un panorama fosc. A qui l'interessa arribar ara a un acord de finançament ? Al PSOE-C? , A ERC? ,A Iniciativa? .
Jo ja començo a malpensar. El tripartit sap que el mal acord de finançament que s'acosta, els perjudicarà. Perjudicarà al PSOE-C perquè tothom ha vist a hores d'ara la seva nula capacitat per treure res positiu del PSOE. Perjudicarà ERC perquè ha estat incapaç de jugar amb encert les seves cartes polítiques i ara s'hauran d'empassar des del govern un acord que no arriba ni als mínims exigits per un Estatut que ells van refusar per trobar-lo insufcient.
Perjudicarà Iniciativa perquè.... bé, és que els de Iniciativa es perjudiquen tot sols...
El més divertit però preocupant alhora -per fals-, és que totes tres formacions ens argumenten que no hi ha acord perquè ells aguanten, ells es mantenen ferms, ells no acceptaran qualsevol cosa...Patètic. Però ,ben mirat, mentres no hi hagi acord, el tripartit pot continuar governant sense que se'ls vegi massa el llautó, sense haver de justificar allò injustificable, sense que les seves vergonyes ni contradiccions saltin a la plena llum del dia. Estan negociant, ens diuen...
Bàsicament estan encara podent mal- governant aquest País sense que el desencadenant d'un mal acord obri fissures potser ja massa electoralment irreparables. Com més tardi l'acord, millor, més tranquil.litat al tripartit. I ja sabem que, qui any passa, legislatura empeny.
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional.
I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré,durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats).
En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.
Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net.
El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSOE-C, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSOE-C. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSOE-C els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”.
Només cal veure les darreres declaracions del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit.
Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSOE-C i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern.
Més PSOE-C i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSOE-C, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme.
La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSOE-C, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President.
I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta.
Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, de nou, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa impensable a hores d’ara.
El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSOE-C fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSOE-C acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris.
Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSOE-C, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes.
En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSOE-C com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho ?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques.
Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- A) La formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- B) Que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya.
O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra.
El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
D'acord que som un País adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant. Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al País. I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar ,quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo. O no?
L'olla de grills de la política comença a estar massa plena, i si no pot descarregar-se una mica, aviat pot vessar per qualsevol costat i cremar a qualsevol.

Bé,bon cap de setmana i reflexioneu : Ser peix té molts avantatges, com per exemple no haver de dutxar-se mai, no haver de tirar mai la cadena i que mai ningú no et pugui dir "tu, calla!".

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Plas, plas, plas!

Anònim ha dit...

El problema tafaner és que mentre tu penses (i jo també) que s’ha de aprimar la base electoral del PSOE-C, la direcció d’Esquerra (abans ERC) i el 60% dels seus militants pensen el contrari.
Per a ells els importa ben poc donar al PSOE-C totes les eines de poder (Diputacions, Ajuntaments, Generalitat) que els ajudarà a fer-los més grans.
Però que sobretot hagi 350.000 ex-votants i ningú dins de la directiva ha presentat la dimissió davant d’aquesta mostrà inequívoca de crítica total a la seva estratègia i gestió, si que és inqualificable!.
Salut.

Anònim ha dit...

Els independentistes estem malbaratant les nostres energies dedicant els atacs verbals; els uns contra el tripartit i ERC, i els altres contra CiU.
I espanya està assolint així el seu objectiu de “divideix i venceràs”.

Anònim ha dit...

Sincerament, jo prefereixo 23 anys de tibiesa i de “peix al cove”, a 6 anys de “espanyolització encuberta”. Perquè del que es tracta és de recuperar la sobirania plena (o com a mínim de no perdre la poca que teníem), en lloc de deixar-nos “espanyolitzar”, oi?

Anònim ha dit...

Un altre solució, que pot ser paral•lel, és que els sobiranistes resolutius que hi hagi dins de CiU i ERC facin tota la pressió que puguin per tal de forçar les seves respectives direccions a pactar un govern sobiranista. I sobretot el que hem de tenir ben clar és que no hem de malgastar les nostres energies a insultar-nos entre nosaltres. ( bon post tafaner ).
Salut .:-)

Anònim ha dit...

El govern CiU-ERC, ja está en marxa, però será amb un altre ERC lliure de saltataulells, trepes, ganduls, frikis i bergants,hi ha camins molt variats perquè els nostres partits nacionals agafin el toro per les banyes (mai més ben dit) d’una vegada.

Anònim ha dit...

Va de "ganduls, trepes i friquis"... Una d'aquelles anècdotes que podrien quedar en això, en anècdotes, però, que, per qui la protagonitza, és de gran volada.

Ara resulta que el què és una obvietat resulta crucial, és a dir, que si bé en tot col•lectiu humà hi ha gent d'aquesta mena, a ERC, és de jutjat de guàrdia, sobretot la persona que escenifica els tres adjectius en un. O també per separat, és clar; només faltaria.

Sóc del parer que a Puigcercós li caldria subtilesa, destresa i mà esquerra –mai millor dit– per coordinar la família republicana. Del contrari, només atia autoodi, i ja el coneixem prou bé aquest terme com perquè es vagi pregonant en les lluites caïnites de l'independentisme parlamentari.

Un president d'un partit ha d'ésser un home de pau.. "Qui s'excusa, s'acusa", diu el refrany, ? Com us ho diria, sembla que encara no ha paït el fet que hi ha militants d'ERC que no combreguen amb els seus postulats.

Anònim ha dit...

Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.

Carles ha dit...

Sols una petita reflexió. Convergència, precisament, és aquella coalició, que ha pactat indistintament a Madrid amb qui ha fet falta per tal de guanyar.... guanyar... no recordo el que.
I avui,pretén fer un altre gir de malavars per tal de pactar amb esquerra, ja que tots en som pru conscients; amb el PP no tindria prou vots.

Anònim ha dit...

El futur pertany a la CiU sobiranista que s'está implantant i a la ERC que sorgirá después de la necessaria debacle electoral a les properes eleccions al Parlament que obligará a fer net de "ganduls, trepes i frikis"...i PSOEcialistes.
Salut.

Anònim ha dit...

Ens fa mal al fetge que mani el tripartit, però la reacció contra el tripartit només ens calmarà la set de venjança, si al final s'aconsegueix acabar amb ell.
No solucionarà la situació del nostre Poble. Ens fa mal el cor que la nostra Nació se'n vagi en orris, però si matem el virus del tripartit, no haurem resòl la seva dramàtica situació.
Guanyar la Generalitat només té sentit si es fa pensant en assolir la sobirania, no n'hi ha prou amb gestionar millor les engrunes que ens deixen. Només podem superar aquest tràngol si aconseguim que el nostre fetge no ens domini, que no s'imposin les nostres reaccions viscerals i, això sí, que el nostre cor ens guiï.
La nostra Nació està per sobre dels irresponsables que han ajudat a portar-la fins a aquest atzucac. Deixem-los i anem a la recerca de la llibertat del nostre poble, de la nostra llibertat, de la nostra plenitut personal.
Salut.:-)