ELECCIÓNS A EUSKAL HERRIA i GALIZA

Aquest cap de setmana arriben eleccions al País Basc i a Galiza.
Les enquestes són negatives pels partits nacionalistes malgrat que fins diumenge tot està encara per veure.
A Galiza no m'agrada la coalició PSOE-BNG, trobo Pérez Touriño molt fluix, un personatge fosc, poc carismàtic, estil Montilla... però malgrat tot, és l'única alternativa de govern que pot permetre el nacionalisme gallec influïr des de dins. Tampoc no sé fins a quin punt Anxo Quinana aconseguirà capitalitzar les aportacions del BNG a la Xunta, ja que en aquests casos, sovint qui ostenta la presidència hàbilment suma més vóts que el soci petit de govern. Crec no obstant, que el BNG hauria de jugar un paper influent al Parlament Gallec sense posicionar-se tan clarament amb el PSOE. D'aquesta manera respectaria al guanyador de les eleccions i per altra banda tindria més força per exigir determinades polítiques. Per últim, la sorpresa pot ser que la dóni el candidat popular Núñez Feijoo, qui es presenta com el recanvi de Fraga en una Galiza tradicionalment conservadora. Tot i així, o Núñez Feijoo guanya per majoria absoluta, o seguirà presidint l'oposició gallega. Pot donar sorpreses.
Per altra banda, a Euzkal Herria Ibarretxe estic convençut que aguantarà amb un lleuger retorcés d'1 o 2 diputats com a màxim (cosa que a efectes de diputats de PNB es mantindran ja que a les darreres eleccions anàven en coalició amb EA). Malgrat ser en aquests moments l'únic candidat assenyat per liderar els interessos bascos, Urkullu hauria d'anar pensant en un recanvi per a les eleccions del 2013, ja que Ibarretxe acumularà fins llavors 14 anys al capdavant de la lehendakaritza. Patxi López, segueix la doctrina socialista de fer-se el simpàtic i seguir obeïnt ordres espanyoles, amb lo qual, potser pugi en diputats, però menys del que imaginen.
La situació econòmica espanyola i la gestió nefasta de Zapatero juguen a la seva contra. A Euzko Alkartasuna no li sé veure quins pronòstics tindrà, tot i que crec que els resultats d'Unai Ziarreta seran modestos però potser necessaris per repetir el tripartit basc malgrat que aquests resultats seran amenaçats per la candidatura fresca d'Aralar. En aquest sentit Aintzane Ezenarro possiblement capitalitzi vót de Batasuna (malgrat que el vót abertzale es concentri en el vót en blanc), d'EA i del PNB, amb lo qual la incògnita està servida amb números per obtenir representació a la cambra basca. Javier Madrazo mantindrà el vót fidel del comunisme federalista del País Basc. No crec que dóni sorpreses. I per la part popular Antonio Basagoiti mantindrà els diputats que té el PP. Potser incrementi lleugerament algun diputat, proporcionalment més que el PSOE de López.
En qualsevol cas, res està servit i tot està per veure. El partit del Vot en Blanc és el de la pujada més important en intenció de vot, però per desgràcia és la menys analitzada pels polítics i la que menys es tindrà en compte. I diumenge desxifrarem tots aquests enigmes.Bon cap de setmana,

La Torracollons diu que no sap "què vénen a fer", com si Brussel•les fos casa seva.

Llegeixo detalls a dues notícies:
* VilaWeb: La delegada del govern català a Brussel·les, contra la manifestació dels Deu Mil 'No sé què vénen a reivindicar', diu Anna Terrón
*Avui: El govern rebutgen la manifestació Deu mil a Brussel·les

I no és casual, és una altra de les victòries de 10Mil a Brussel·les. És així perquè coses com ara: la bajanada (o en plural, bajanades o coses absurdes) del diputat del PP Vidal Quadras, que defensa que "si la gent es vol manifestar per una cosa absurda té tot el dret de fer-ho" i que "proposar disbarats forma part de la llibertat". L'eurodiputat del PP recorda que el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, va advertir en la seva visita a Barcelona el 26 de gener que la independència de Catalunya seria "profundament pertorbadora" per als 27."
M'encanta que aquest senyor ho trobi absurd, i que el pertorbi. Em preocuparia que amb la seva manera de ser, el seu pensament polític , les seves accions a Europa per a salvar-nos, oh!, el que em sembla un odi visceral a la llibertat política, etc., fos d'una altra manera. L'únic que em semblaria bé és que en tingués respecte, però crec que això no hi te lloc tampoc en les seves maneres polítiques.
- "En canvi, el socialista Raimon Obiols rebutja que Catalunya es presenti a Europa 'com un poble oprimit a la recerca de la seva independència contra un jou colonial' i reivindica que es projecti la imatge" d'un país d'avançada que té un nivell d'autogovern molt ampli però encara insatisfactori'."
Ooooo, sí, que guai, superem les fronteres, i fem veure el que no és, i diem que tot és una meravella, i així ens enganyem, però no pasa res!, oooooo. A això li en dic idealisme barroer. I va amanit amb un intent i pràctica de distorsió, i més, més encara manca de respecte, o en plural, de molts respectes.
"La delegada de la Generalitat a la Unió Europea, Anna Terrón, ha criticat la manifestació Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació, que es farà el 7 de març vinent. Terrón ha menyspreat la convocatòria avisant els organitzadors que a Brussel·les cada dia hi ha manifestacions i s'ha preguntat: 'No sé què vénen a reivindicar
El que ens faltava per escoltar. Que els nostres parlamentaris a Brussel.les, i la nostra representant del Govern de la Generalitat a Europa, no donin suport a la manifestació de Catalans i a més ho facin de manera pública. Això és el punt i final per l'actual classe dirigent. Només els manca que pleguin el més aviat possible, amb aquests no anirem enlloc, i el reconeixement nacional de Catalunya no pot continuar per més temps en mans d'aquesta tropa. Fins hi tot el Romeva renega del sentiment nacional dels Catalans. Això si, al més pur estil ICV, defensant la protesta però sense participar-hi, no fos cas que deixes de ser sostenible.

Els de Can PP i de Can PSOE de Catalunya és del tot normal la seva postura, com a nacionalistes espanyols que són. Però que s'ho facin mirar.
Una reacció vergonyosa i indigne d'una classe dirigent, que no la fa mereixedora, ni l'honora, per continuar dirigint per més temps el nostre País. El futur nacional de Catalunya no pot continuar per més temps en mans d'aquests dirigents sense cap horitzó Nacional, i amb l'ùnic objectiu de servir i aprofitar-se del sistema actual.
Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i les seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs.
Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”. Són molts els que es preguntem que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.

Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans.
No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa.

Veure per creure.

De l'actuació del ja exministre Bermejo en quedarà una vaga de històrica jutges i una cacera al més pur estil de l'antic règim. Motius suficients per presentar la dimissió.
Ens agradi o no, els símbols i les formes són importants i qui no ho té en compte en pot sortir escaldat. Per la seva importància és convenient no banalitzar els símbols ni fer-ne un mal ús, perquè si els hi traiem la seva significança ja no ens serviran, i en tot cas n'haurem de buscar d'altres.
El que li ha passat a Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa.
Avui podríem parlar de les formes d'alguns polítics, i en concret del fins avui ministre de Justícia; un ministre que va ser polèmic abans de ser nomenat i que el propi nomenament va ser molt criticat. Sense ficar-me en la idoneïtat o no d'anar de cacera, i de fer-ho amb qui un vulgui, insistiria en la consciència que un polític del seu rang ha de tenir sobre la repercussió dels seus actes. De la mateixa manera que un pare, que té una influència directa en els seus fills, no pot predicar allò que no compleix, un polític que està al servei dels qui l'han escollit, no pot ignorar les regles ni les lleis.
A l’Espanya progre de ZP anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences.
Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de mister Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
No és, la justícia i el seu funcionament intern, precisament un àmbit del meu interès, pel què, més enllà de l'escenari de vagues de jutges i de la necessària millora del sistema judicial, no em pregunteu..... Però aquest és un escenari que un ministre de justícia no ha d'evitar, és el seu escenari, és el terreny on ha de jugar. La inoportunitat d'una cacera, no només per la companyia, també per alguna de les seves derivades, ha precipitat la seva dimissió, sobretot perquè era ell, precisament, carn, carn viva, carnnassa política pel Partit Popular, en un intent, ara fallit, d'amagar les pròpies vergonyes amb les vergonyes (?) alienes...
Ha fet bé dimitint, bé pel govern ZP, bé pel ministeri i bé per no ennuvolar, encara més, la nevulosa d'espionatge i corrupció del PP. I també pel seu bé... deu tenir ahores d'ara, una gran sensació d'alleujament... Les dimissions no sovintegen massa, ho sabem. Tampoc és qüestió de fer-li més honors dels que li corresponen pel fet de dimitir, però sí cal remarcar-ho en la seva justa mesura.
Rajoy no podrà mirar més en rellotge i informar de l'hora tot esperant la dimissió que tan reclamava però tan i tan poc, en el fons, desitjava, Rajoy ja pot mirar de nou al bell mig del seu descentrat partit i posar-hi ordre, doncs ell, com probablement sap i sospita, pot ser-ne la propera víctima política. Haurà de refer, el PP, el seu argumentari de campanya...
Amb la dimissió de Bermejo i el nomenament de Caamaño no només es gira full en l'àmbit estrictament de la justícia (com amb els nous entrenadors), sinó que des de la perspectiva catalana, el govern guanya un ministre que coneix per exemple, i d'aprop, els horitzons estatutaris catalans. Aquesta és la primera valoració que n'ha fet el PSOE-C: José Zaragoza destaca la “visió de l´Espanya plural” del futur ministre de Justícia i assegura que “l´avala la seva trajectòria personal”.
Ara bé, de totes les derivades de la dimissió de Bermejo, em quedo amb les declaracions (premonitòries), en resposta a la pregunta hàbilment dirigida (¿envidia usted alguna cosa a Bermejo? -no literal-) al Ministre d'Economia a la qual ha respost: le envidio ser exministro!. No crec, però, que el ministre Solbes tingui previst, a la seva agenda, anar de cacera...
Les formes són importants, i penso que al ara el exministre Bermejo li han fallat sovint, i potser el millor que podia passar era que dimitís, però que ningú s'equivoqui, això no és la victòria de ningú, sinó la de tots, i per tant que ningú es vulgui endur el mèrit.
Si les formes són importants, també ho són els símbols i no estic d'acord a que me'ls prenguin, però tampoc que en facin mal ús, i encara menys que em donin gat per llebre.
Tot i que el seu substitut compte amb bones referències, el fet de que sigui el negociador de l'Estat Espanyol pel tema de l'Estatut de Catalunya, no sembla una bona carta de presentació per algú que pugui aportar o promoure, cap canvi de sistema, per tal de satisfer les aspiracions nacionals de Catalunya. Ni tampoc per intentar seriosament una reforma del sistema judicial. El més important però, es que per fi algú del món de la política professional, presenta la dimissió davant la seva incapacitat, i dels seus errors. Una actitud que tindria que continuar i del que molts polítics en tindrien que prendre exemple.
El més important de tot, però, és ser conscient en qualitat de què decideixes el símbol adequat. No jugo amb els símbols, sinó que penso en l'ús que de les meves decisions poden fer els que em tenen l'ull a sobre, per raó del càrrec no pas pel nom.
Aprofitant que avui és dimars, reclamo el meu dret a l'autodeterminació.
Qui no me'l defensi, no em vol el bé. Jo ho veieu, això és el que ens ofereix espanya, anar de caça, corrupciò massiva, ministres de justícia que es salten les lleis, espies... i tot això en com a molt 3 setmanes. I encara hi ha gent que no vol la independència.
Veure per creure.
D’aquí a pocs dies (el 7 de març), milers de catalans envairan pacíficament Brusel·les per recordar al món que els catalans no volem allò que tenim, sinó que aspirem a ser el que volem:lliures. Per altra banda, s’acosta el moment de la veritat respecte l’Estatut i el finançament, i les màscares començaran a caure.
A més a més s’acosta la fí d’un cicle polític marcat per la submissió de la política nacional als interessos espanyols: al tripartit se li acaba la corda. Tot això, per força ha d’acabar repercutint en una època de “canvis”. I no crec, tot i la meva tendència al negativisme, que els canvis siguin per anar a pitjor. Perquè, podem estar pitjor? Segurament si. Existeix aquella llei universal que proclama que el que pot empitjorar, empitjorarà. Però no me la crec. Després d’èpoques de devastació (i políticament aquest país està desballestat) arriben èpoques de bonança. I arribaran

Estem preparats?

Què som, aleshores? Ho diem clarament? Avui, som una colònia.  Aquesta és la definició més propera a la realitat catalana.     Ho sento. Sap greu dir-ho. Vam ser una mena de nació, segles enrere. Avui, honestament i amb la mà al cor, crec que no.
Per què no provem de posar-ho a l'estatutet? Una cosa així com "la històrica nació catalana, amb ple autogovern fins al començament del s.XVIII, esdevinguda colònia d'Espanya, ha recuperat algunes facultats i s'organitza com a comunitat autònoma, d'acord amb la Constitució i sota la vigilància de l'Exèrcit Espanyol"
Catalunya per fi ha deixat de ser una gran regió, la millor regió, la gallina dels ous d'or d'espanya per passar a ser una colònia d'aquesta.                El canvi és abismal i molt important. El cas és que quan et tenen en compte, encara que caiguis molt malament, i a més formes part indiscutible del cos i l'esquelet de la comunitat única i universal que forma l'Estat espanyol, ets una regió, una autèntica regió. Sinó, com s'entendria la nostra implicació escencial a la Guerra de Successió, a la Guerra del francès, a les tres carlinades, a les tres repúbliques i a la Guerra Civil? 
Què és tot això sinó maldecaps, victòries i derrotes? En definitiva, és interès per intentar fer un Estat espanyol modern, federal i pròsper. Els catalans, tot i ser ètnicament diferents, ens hi hem esmerçat molt per aconseguir l'anelat encaix a espanya, bàsicament per caure bé i per viure en harmonia amb ells, per això mal ens pesi, durant gairebé 300 anys hem sigut espanyols amb tots els seus ets i uts. 
Però ai las! les coses canvien de cop i volta quan deixes de ser la primera regió i la gallina per passar a ser un problema econòmic, on les infrastructures són pèssimes i se't pixen a la cara amb un model absolutament radial, on t'aboquen tota la immigració no poguent-la suportar per problemes estructurals i de finançament, quan la voluntat de tot un poble la tomben 12 jutges de la cort, i evidentment, quan continues caient súper malament i ets el blanc de totes les sospites. 
És així quan ens convertim en una autèntica colònia, i el més curiós i rocambolesc de tot és que tot això ha passat en democràcia. Ara més que mai, la història ens ha relegat a rang de colònia. Però què té de bo i de dolent ser una colònia? Doncs que o estàs molt aprop del trencament per ofegament total amb el teu amo, o et morts lentament diluint-te dins el magma espanyol, on per fi descanses i deixes de rondinar i de patir.
Doncs bé, això és el què està passant des de fa un mes a les colònies franceses d'ultramar de Guadeloupe i Martinica, l'encariment de la vida i la desesperació ha portat que aquests territoris a milers de quilòmetres de la metròpoli s'hagin revoltat amb un mort ja sobre la taula.         Espero que això no passi al nostre país, bàsicament perquè aquí tenim una altra manera de fer ara, però és clar, quelcom haurem de fer i haurà de passar perquè la desesperació de la gent no acabi al cementiri. 
Per què som una colònia?
Territori definit, amb una certa unitat i un cert sentiment de pertanyença a una realitat pròpia diferent de la potència colonial (això ens diferencia d'una simple província o divisió administrativa d'una nació).
Manca de control sobre els recursos propis, fonamentalment dels recursos econòmics. Explotació per part de la metròpoli en benefici d'ella, no de la colònia.
Manca de control sobre els assentaments poblacionals al territori. És la potència colonial qui controla l'accès i l'establiment de poblacions foranes sobre el territori.
Imposició de la llengua i l'organització social originàries de la metròpoli.     Manca de regulació legal pròpia dels fets socials (dret penal, dret administratiu, dret mercantil).
Els polítics hi tenen molta responsabilitat, però el poble també, i el que primer se'm acut ara mateix és la desobediència civil. Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'inpresentables que van des de Carod, passant per Montilla,Saura i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya". Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya.  Visqui la Catalunya dels "No vençuts"! 

DE BON ROTLLO.

Amb la botifarra d'ous, dijous gras comença el Carnaval!

La tradició diu que toca fer l'animal i disfressar-se. Des d'avui fins diumenge ens fartarem de veure imatges de rues, disfresses col•lectives molt treballades i d'altres individuals molt més cutres. En resum, un munt de gent canviant la seva imatge i personalitat durant uns dies o unes hores. A mi, fer l'animal m'agrada molt, però disfressar-me.. ....és que és una cosa que m'agobia una mica.                                                                                                                   Aquell maquillatge que acabo tocant-me i escampant per tot el cos i al final es fica als ulls. Aquelles teles que es claven al coll i piquen a l'esquena. Aquelles caretes que no deixen respirar. Aquella goma que et talla la circulació... Que em fot nerviós, cony!                                               Quan veig la canalla, que els disfressen a l'escola, sempre n'hi ha que estan la mar d'il•lusionats, i uns quants que posen cara de circumstàncies, com dient: i per què collons m'han empastifat la cara!? A aquests, sempre intento dedicar-los una mirada còmplice i una picada d'ullet, perquè entenc la mala estona que estan passant.                                                                                           Clar!, com que avui comencen dies de permissivitat i descontrol ja us esteu imaginant ves a saber què!.   Aprofiteu aquests dies, “de bon rotllo” que per Carnaval tot s'hi val!

Quins dallonsis !

Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals .Certament, aquella mobilització massiva va alterar positivamente. Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. 
Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells.                                                                         I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort.  Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra.                                                                                                                         Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. 
Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada ,la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre País des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
Ara resultarà que l'Estatutet no pot dir que Catalunya té símbols nacionals. I, sempre segons unes informacions publicades, això afectaria -per exemple- a noms com el del Teatre Nacional, el Museu Nacional d'Art... entre moltes altres coses.Ara bé, tot plegat porta a la reflexió que jo acabo amb una ràpida paraula: INDEPENDÈNCIA. Qui són els de Madrid per dir-nos què ens representa? Què s'han pensat? Doncs precisament, la resposta a aquesta pregunta és el què fa mal. 
Madrid és qui ens 'mana'. Madrid és qui té el poder. I encara fa més mal veure com des de Catalunya hi ha qui li fa el joc a Madrid, i ja els va bé aquest rol.
M'he expressat dia rere altre en aquest sentit, però no és sobrer recordar-ho. Sóc dels que no estic disposat a abaixar el cap i, després, riure'ls-hi les gràcies. Espanya ens roba Espanya ens mal tracta, ens exprem, i a més, es riu de nosaltres.Mentrestant aquí, ens barallem per tonteries. Poseu-hi el concepte que volgueu. El mot que preferiu. La paraula que us agradi més. Però els independentistes, la gent que vol un País millor, no deixarem d'existir -malgrat Espanya-. Avancem cap a la independència, més necessària que mai.
"No hi ha cap llei que pugui eliminar els nostres símbols, la nostra terminologia i el nostre concepte nacional". Més clar, l'aigua!
Estem suportant un espoli fiscal sense parangó a Europa; Ens volen treure els nostres símbols més preats;Ens envaeixen les poques competències que ens queden; Ens transfereixen menys competències que a Andalucia.
I ara per acabar-ho d`adobar, ens volen robar les nostres aportacions a la solidaritat. Ja ni ha prou del govern amic que ens roba i menysté tant com aquells que podien venir si nosaltres no anàvem. Ja ni ha prou de PSOE tant allà com aquí.Ens hem d`enviar a l`escombraria de la història per tenir la voluntat explícita de fer mal el nostre País, que a tants d`ells va incorporar ja fa temps. 
On són els 25 miserables diputats del PSOE Català a Madrid? On són els ministres del PSOE Català? On són aquests miserables davant del robatori de la nostre solidaritat?
Són on sempre en estat. En defensa de la nació espanyola per damunt de tot, passant per damunt de Catalunya, en la que no creuen ni han cregut mai. Varen venir fa temps, s`hi han quedat, i pretenen dirigir-nos, anihilant la nostre Nació per convertir-nos en una altre provincia
La situació de Catalunya de desafecció política i de pèrdua de pes i d'influència hauria de convidar a una reflexió sobre l'estratègia de futur. Amb 23 anys de Jordi Pujol a la Generalitat i una CiU influent al Congrés, el País va viure un feble, però aparent, procés de reconstrucció nacional, superant els tics harmonitzadors del PSOE i la voracitat depredadora de competències del PP. La política del peix al cove i la força dels vots al Congrés donaven els seus resultats i Catalunya tenia veu i paper. La jubilació política de Pujol va fer creure a ERC que estava cridada a heretar el seu espai electoral. Carod i Puigcercós, a més, van pensar que podien fer avançar nacionalment el País a partir de la confrontació institucional (Aznar habitava la Moncloa) i de cedir la presidència de Catalunya als que ja ho governaven tot menys la Generalitat: el PSOE-C.  Per això aposten , fan president Pasqual Maragall i després José Montilla, i incorporen ICV-EUiA.                                                                                                              El triomf de José Luis Rodríguez Zapatero també els fa pensar que el país podia rendibilitzar que un socialista governi Espanya i Catalunya. Però l'estratègia de la bona gent d'ERC no ha donat els seus fruits. No és que el PSOE-C no vulgui defensar els interessos de Catalunya, és que la seva societat amb els socialistes espanyols els ho dificulta. A Pujol, Madrid el tenia collat per la imperiosa necessitat de la Generalitat de tenir recursos per fer funcionar el País.                 A Montilla també el tenen collat per la dependència ideològica i orgànica del PSOE.                    Fins quan seguirem sent servils ? Serem capaços de mantenir-nos dignes i plantar-nos?
Quin camí estem fent els catalans?. Cap a on va Catalunya?. Quin futur nacional estem forjant?. Què fan els nostres polítics per frenar tanta ignominia?.
No tenim nou finançament; ens neguen els nostres símbols nacionals; ens neguen ajudes oficials en destinació a les ONG's catalanes; ens limiten fins a ofegar-nos els drets de protecció de la nostra llengua.
Catalunya ha de repensar l'estratègia. I en aquest cas, el model basc sí que ens serveix.               El nacionalisme basc (PNB i EA) ha pactat amb tothom,. Però ha tingut clar que no podia cedir la presidència del seu País a una formació que malgrat voler, no tingui llibertat d'acció a Madrid.      ERC poseu-vos dempeus d`una puta vegada i foteu-los fora de la nostre preada Generalitat. No es mereixen governar un País en el que no creuen.

MARCAR PAQUET.

La gran enredada del finançament que el PSOE està practicant amb Catalunya, comença a posar nerviós a uns dels socis del Tripartit. Que a Can ERC marquin paquet, no tindria que estranyar i menys acostant-se unes eleccions.
Però cal suposar que ERC comença a ser conscient que és el principal candidat a pagat tot sol, la factura del Tripartit, i això comença a posar nerviós a més d'un. Tot i que avui, pot ser ja es una mica tard per marcar paquet, doncs cada dia es farà més difícil justificar el pacte de Govern amb el PSOE, l'intent te que ser molt més contundent, i sobre tot molt més creïble. 
Al Tripartit se l'hi acosten temps difícils i encara més a ERC. Anar al País Basc a criticar la política del PSOE, quan a Catalunya l'hi has donat la clau de la Generalitat, no és manera de marcar paquet, més aviat demostra que el paquet és molt petit.
Una recuperació que mentre continuï al Tripartit, la te francament difícil.